Pere Estasen i el darwinisme social

El sociòleg evolucionista més important a l'Espanya de finals del segle XIX va ser Pere Estasen i Cortada (1855-1913), autor d'una sèrie d'articles (1876-1878) destinats a demostrar la naturalesa totalment evolutiva del desenvolupament social. Segons aquest autor, aquesta evolució és del tot  finalista, perquè les lleis de la naturalesa condueixen a una perfecció constant de totes les coses, incloent les lleis socials. El mecanisme que possibilita aquestes transformacions és la selecció, una llei natural que, segons Estasen, refusa l'irregular i inharmònic i que sosté allò bo i ho fa romandre.
El paper  que juga l'herència en l'evolució natural correspon en l'evolució social al dret, conjunt de preceptes amb els que les societats s'organitzen, d'acord amb unes coordenades morals concretes. D'altra banda, el dret es relaciona directament amb la lluita per l'existència en el sentit de dret a la vida, dret inherent als més ben adaptats, la qual cosa en termes socials implica la societat amb el millor sistema de sancions jurídiques o, el que és el mateix en aquest context, amb la millor moralitat. Aquestes sancions passen de generació a generació, constituint aquest procés la llei de l'herència social. D’aquesta manera, els pobles van canviant lentament en virtut de l'adaptació i de la variabilitat de les espècies socials.
Per a Estasen, la variació i la selecció natural de la teoria evolucionista de Darwin tenen els seus corresponents socials en la divisió del treball. El treball és el millor indicador de l'existència en totes les societats de la diversitat de classes i categories, com també s’esdevé a la naturalesa.
En existir una desigualtat natural entre els organismes, és obvi que també existeix una desigualtat en les funcions que desenvolupen. Cosa que condueix a l'adaptació dels organismes, a través de continus canvis de forma, a la divisió de treball que la naturalesa exigeix.
Per a Estasen, de la mateixa manera que l'ontogènia recapitula la filogènia en el desenvolupament embrionari, el desenvolupament extrauterí de l'ésser humà recapitula la història social de la humanitat. En aquest sentit, el  procés de socialització d'un nen és un resum sociològic de la vida de la humanitat.
En la història general dels organismes, els que apareixen més tard, amb major complexitat morfològica i, per això, amb més gran capacitat per a adaptar-se a les diferents condicions del medi ambient, ocupen la posició més destacada, tant al món vegetal i animal com en les societats humanes. En aquest sentit, els aristòcrates no són res més que els selectes que han demostrat ser capaços d'ocupar els llocs més elevats de la vida social. Estasen aclareix que els únics aristòcrates dignes d'aquest qualificatiu són els aristòcrates de la intel·ligència, no pas la dels diners. La supremacia de l’aristocràcia econòmica no representa el compliment de la llei natural, sinó una deformació injusta de la mateixa. Per explicar per què la seva interpretació evolucionista no ha de ser entesa com una justificació de la tirania, Estasen recorre a la noció de dret, a través del qual la societat garanteix a tothom  les mateixes oportunitats i a través del qual una minoria intel·lectual assumeix el govern.

Infantesa i joventut