Capítol XVIII

GREUS QÜESTIONS

Mentrestant, el projectil havia passat el recinte de Tico. Barbicane i els seus dos amics observaren llavors amb la més escrupolosa atenció aquelles ratlles brillants que la famosa muntanya escampa tan curiosament a tots els horitzons.
Què era aquella resplendent aurèola? ¿Quin fenomen geològic havia dibuixat aquella cabellera ardent? Aquesta qüestió preocupava de debò Barbicane.

un còlic lunar

Efectivament, sota els seus ulls, s'allargaven en totes direccions1 solcs lluminosos de vores prominents i centre còncau, amples els uns de vint quilòmetres i els altres de cinquanta.2 Aquelles resplendents rastelleres corrien en certs indrets fins a tres llegües de Tico i semblaven cobrir, sobretot vers l'Est, el Nord-Est i el Nord, la meitat de l'hemisferi meridional. Un dels seus raigs s'estenia fins al circ de Neandre, situat en el quarantè meridià. Un altre, tot arrodonint-se, passava a solcar el Mar del Nèctar fins a topar contra la barrera dels Pirineus, després d'un recorregut de quatre-centes llegües.3 Altres, vers l'Oest, cobrien com amb una xarxa lluminosa el Mar dels Núvols i el Mar dels Humors.
¿Quin era l'origen d'aquells raigs resplendents que tant apareixien sobre les planúries com sobre, els relleus, qualsevol que fos l'altura a què es trobessin? Tots partien d'un centre comú, el cràter de Tico, i emanaven d'ell. Herschell atribueix llur brillant aspecte a antics corrents de lava coagulats pel fred, opinió que no ha estat gens admesa. Altres astrònoms han pres aquelles inexplicables ratlles per unes morenes, fileres de blocs erràtics que haurien estat projectat a l'època de la formació de Tico.4
-I per què no? - preguntà Nicholl a Barbicane, que explicava aquests diferents parers bo i refutant-los.
-Perquè la regularitat d'aquestes línies lluminoses i la violència necessària per a portar a tals distàncies les matèries volcàniques són inexplicables.
-Ves si no! - respongué Miquel Ardan -. A mi em sembla fàcil d'explicar l'origen d'aquests raigs.
-De debò? - féu Barbicane.
-De debò - respongué Miquel -. N'hi ha prou de dir que és un immens estavellament, semblant al que produeix el xoc d'una bala o d'una pedra sobre el vidre.
-Bah! - replicà Barbicane somrient -. ¿I quina mà hauria estat prou poderosa per a engegar la pedra que ha fet un xoc semblant?
-La mà no és pas necessària - respongué Miquel, que no s'immutava gens -, i, quant a la pedra, admetem que sigui un corneta.5
-Ah! els cometes! - exclamà Barbicane -, com se n'abusa, d'ells! Estimat Miquel, la teva explicació no és pas dolenta, però el teu cometa és inútil. El xoc que ha produït aquesta ruptura pot ésser que hagi vingut de l'interior de l'astre. Una contracció violenta de la crosta lunar, causada pel seu refredament, ha pogut ésser prou suficient per a imprimir aquest gegantí esberlament en forma d'estrella.
-Sigui per una contracció, alguna cosa com un còlic lunar - respongué Miquel Ardan.
-I, a més - afegí Barbicane -, aquest parer és el d'un savi anglès, Nasmyth, i em sembla que explica bé prou la disposició d'aquestes muntanyes.
-No és cap mussol aquest Nasmyth - respongué Miquel.
Durant una llarga estona els viatgers admiraren les esplendors de Tico, ja que un tal espectacle no els podia avorrir. Llur projectil, impregnat d'efluvis lumínics en aquella doble irradiació del Sol i de la Lluna, devia aparèixer com un globus incandescent. Havien passat sobtadament d'un gran fred a una calor intensa. La natura els preparava d'aquesta manera per a esdevenir selenites.
Selenites! Aquesta idea els féu tornar una altra vegada a la qüestió de l'habitabilitat de la Lluna. Després del que havien vist, ¿podien resoldre-la els viatgers? Podien concloure a favor o en contra? Miquel Ardan incità els seus dos amics a formular llur opinió i els demanà resoltament si ells pensaven que l'animalitat i la humanitat estiguessin representades en el món lunar.
-Jo crec que podem respondre - digué Barbicane -. Però, segons el meu parer, la qüestió no s'ha de presentar sota aquest aspecte. Demano d'exposar-la d'altra manera.
-Doncs exposa-la tu - respongué Miquel.
-Vet aquí - reprengué Barbicane -. El problema és doble i exigeix una doble solució. La Lluna, ¿és habitable? La Lluna, ha estat habitada?
-Bé - respongué Nicholl -. Cerquem de moment si la Lluna és habitable.
-I jo responc negativament - reprengué Barbicane -. En l'estat en què es troba actualment, amb aquest embolcall atmosfèric certament molt reduït,6 la major part dels seus mars eixuts, les seves aigües insuficients, la seva vegetació insignificant,7 les seves brusques alternatives de calor i de fred, les seves nits i els seus dies de tres-centes cinquanta-quatre hores, no em sembla pas gens habitable la Lluna, i tampoc no em sembla gaire propícia al desenvolupament del regne animal, ni suficient a les necessitats de l'existència, almenys tal com nosaltres la comprenem.
-D'acord - reprengué Nicholl -. Però la Lluna, ¿no és pas habitable per ésser organitzats d'una manera diferent de la nostra?
-Referent a aquesta qüestió - replicà Barbicane -, ja és més difícil de respondre. Amb tot, ho intentaré, però jo preguntaria a en Nicholl si el moviment li sembla ésser el resultat necessari de la vida, sigui la que es vulgui la seva organització.
-Sense cap dubte - respongué Nicholl.
-Doncs bé, company, us contestaré que hem observat els continents lunars a una distància com a màxim de cinc-cents metres i res no ens ha semblat, moure's a la superfície de la Lluna. La presència d'una humanitat qualsevol s'hauria traït per apropiacions, per diverses construccions i àdhuc per ruïnes. Ara bé, què hi hem vist? Pertot arreu i sempre, el treball geològic de la natura i mai el treball de l'home. Si, doncs, existeixen representants del regne animal damunt la Lluna, deuen estar amagats en aquestes cavitats insondables on la mirada no pot arribar. Cosa que jo no puc admetre, car ells haurien deixat senyals del seu pas sobre aquestes planúries que deu recobrir la capa atmosfèrica, per poc elevada que sigui. I aquests senyals tampoc no són visibles enlloc. Només resta, doncs, la hipòtesi duna raça d'éssers vivent estranys del tot al moviment que és la vida!
-Això és tant com dir criatures vivents que no viurien pas - replicà Miquel.
-Precisament - respongué Barbicane -, cosa que per nosaltres no té cap sentit.
-Llavors podem formular la nostra opinió? - digué Miquel.
-Sí - respongué Nicholl.
-Doncs bé - reprengué Miquel Ardan -, la Comissió científica reunida en el projectil del Gun-Club, després d'haver recolzat la seva argumentació sobre els fets recentment observats, decideix per unanimitat de vots referent al problema de l'habitabilitat actual de la Lluna: no, la Lluna no és pas habitable.
Aquesta decisió fou consignada pel president Barbicane en el seu llibre de notes, on consta l'acta de la sessió del 6 de desembre.
-I ara - digué Nicholl - passem a tractar la segona qüestió complement inseparable de la primera. Jo pregunto, doncs, a l'honorable Comissió: si la Lluna no és habitable, ha estat habitada?
-El ciutadà Barbicane té la paraula - digué Miquel Ardan.
-Amics meus - respongué Barbicane -, no he esperat pas aquest viatge per fer-me una opinió sobre aquesta habilitat passada del nostre satèl·lit. Jo afegiré que les nostres observacions personals no poden fer més que confirmar-se en aquest parer. Crec, i àdhuc ho afirmo, que la Lluna ha estat habitada per una raça humana organitzada com la nostra, que ha produït animals conformats anatòmicament com els animals terrestres, però afegeixo que aquestes races humanes o animals ja han fet llur temps i que s'han extingit per sempre més!
-Aleshores - preguntà Miquel -, ¿la Lluna fóra un món més antic que la Terra?
-No - respongué Barbicane amb convicció -, però sí un món que ha envellit més de pressa i on la formació i deformació han estat més ràpides. Relativament, les forces organitzadores de la matèria han estat molt més violentes a l'interior de la Lluna que no a l'interior del globus terrestre. L'estat actual d'aquest disc, esquerdat, trastornat, embutllofat, ho demostra arreu. La Lluna i la Terra no han estat més que masses gasoses en llur origen. Aquests gasos han passat a l'estat líquid sota diverses influències, i la massa sòlida s'ha format més tard. Però, amb tota certesa, quan encara el nostre esferoide era gasós o líquid, la Lluna, solidificada pel refredament, esdevenia habitable.
-Així ho crec - digué Nicholl.
-Aleshores - reprengué Barbicane -, una atmosfera l'embolcallava. Les aigües, contingudes per aquell embolcall gasós, no podien evaporar-se. Sota la influència de l'aire, de l'aigua, de la llum, de la calor solar i de la calor central, la vegetació s'emparava dels continents preparats a rebre-la, i, certament, la vida va manifestar-se cap aquella època, car la naturalesa no es consumeix en inutilitats, i un món tan meravellosament habitable ha hagut d'ésser necessàriament habitat.
-Tanmateix - respongué Nicholl -, molts fenòmens inherents als moviments del nostre satèl·llit devien dificultar l'expansió dels regnes vegetal i animal. Per exemple, aquests dies i aquestes nits de tres-centes cinquanta-quatre hores i mitja.
-Als pols de la Terra - digué Miquel - duren sis mesos.
-Argument de poca vàlua, perquè els pols no estan habitats!
-Remarquem, amics meus - reprengué Barbicane -, que, si en l'estat actual de la Lluna aquestes llargues nits i aquests llargs dies originen diferències de temperatura inaguantables per a l'organisme, no era pas així en aquella època dels temps històrics. L'atmosfera rodejava el disc d'un mantell fluid. Els vapors prenien forma de núvols. Aquesta pantalla natural assuaujava l'ardor dels raigs solars i contenia la irradiació nocturna. La llum, com la calor, podien difondre's per l'aire. D'ací un equilibri entre aquestes influències, cosa que ja no existeix, car aquesta atmosfera ha desaparegut gairebé del tot. A més, vaig a sorprendre-us...
-Sorprendre'ns - digué Miquel Ardan.
-Però jo crec de bona gana que, en aquella època en què la Lluna era habitada, els dies i les nits no duraven pas tres-centes cinquanta-quatre hores!
-I per què no? - preguntà vivament Nicholl.
-Perquè, aleshores, molt probablement, el moviment de rotació de la Lluna sobre el seu eix no era pas igual al seu moviment de revolució, igualtat que fa que presenti cada punt del seu disc a l'acció dels raigs solars durant quinze dies.
-D'acord - concedí Nicholl -, ¿però per què aquests dos moviments no haurien estat iguals si ells ho són actualment?
-Perquè aquesta igualtat ha estat determinada per l'atracció terrestre. Ara bé, ¿qui ens ha dit que aquesta atracció hagi tingut prou força per a modificar els moviments de la Lluna, a l'època en què la Terra només era fluida?
-I després de tot - replicà Nicholl -, ¿qui ens diu que la Lluna hagi estat sempre satèl·lit de la Terra?
-¿I qui ens diu - exclamà Miquel Ardan - que la Lluna no hagués existit molt abans que la Terra?
Les imaginacions es desbordaven en el camp infinit de les hipòtesis. Barbicane volgué refrenar-les.
-Això són - digué ell - especulacions massa elevades, problemes vertaderament insolubles. No ens hi endinsem pas. Admetem solament la insuficiència de l'atracció primordial, i, aleshores, per la desigualtat dels dos moviments de rotació i de translació, els dies i les nits s'han pogut succeir a la Lluna tal com se succeeixen a la Terra. A més, àdhuc sense aquestes condicions, la vida era possible.
-Així doncs - preguntà Miquel Ardan -, ¿la humanitat hauria desaparegut de la Lluna?
-Sí - respongué Barbicane -, després d'haver persistit durant milers de segles. Més tard, a poc a poc, l'atmosfera va anar-se enrarint, el disc esdevenia inhabitable, com el globus de la Terra ho serà un dia pel refredament.
-Pel refredament?
-Sens dubte - respongué Barbicane -. A mesura que els focs interiors s'anaven apagant, a mesura que s'anava concentrant la matèria incandescent, l'escorça lunar s'anava refredant. A poc a poc es produïen les conseqüències d'aquest fenomen: desaparició d'éssers organitzats i desaparició de la vegetació. Ben aviat l'atmosfera es rarificà, sostreta molt probablement per l'atracció terrestre; desaparició de l'aire respirable i desaparició de l'aigua per via d'evaporació. En aquella època, la Lluna, esdevinguda inhabitable, ja no estava habitada. Era un món mort i tal com ens apareix avui.
-¿I tu dius que una semblant sort està reservada a la Terra?
-Molt probablement.
-Però quan?
-Quan el refredament de la seva escorça l'haurà feta inhabitable.
-¿I s'ha calculat el temps que el nostre dissortat esferoide trigarà a refredar-se?
-Sens dubte.
-I coneixes aquests càlculs?
-Perfectament.
-Doncs parla d'un cop, savi eixut! - exclamà Miquel Ardan -, car em fas bullir d'impaciència!
-I bé, Miquel - respongué tranquil·lament Barbicane -, hom sap quina disminució de temperatura la Terra sofreix en el lapse d'un segle. I, segons certs càlculs, aquesta temperatura mitjana serà reduïda a zero després d'un període de quatre-cents mil anys!
-Quatre-cents mil anys! - exclamà Miquel -. Ah! respiro! Verament estava espantat! En escoltar-te, em pensava que no teníem per viure més enllà de cinquanta mil anys!
Barbicane i Nicholl no pogueren menys de riure's de les inquietuds de llur company. Però Nicholl, que volia acabar, tornà de nou a la segona pregunta que acabava d'ésser exposada.
-La Lluna, ha estat habitada? - preguntà.
La resposta fou afirmativa per unanimitat.
Però durant aquella discussió, fecunda en teories quelcom agosarades, si bé resumia les idees generals adquirides per la ciència sobre aquest punt, el projectil havia corregut ràpidament vers l'equador lunar, tot allunyant-se regularment del disc. Havia passat el circ de Guillem I (80,500 quilòmetres de diàmetre) i el quarantè paral·lel a una distància de vuit-cents quilòmetres. Després, deixant a la dreta Pitatus (més de 93 quilòmetres de diàmetre) sobre el trentè grau, seguia el sud d'aquest Mar dels Núvols, al que ja s'havia apropat però al Nord. Diversos circs aparegueren confusament en l'esclatant blancor de la Lluna plena: Bouillaud (61 km de diàmetre), Purbac (97 km), de forma gairebé quadrada amb un cràter central, després Arçaquel (106 km), en el qual la seva muntanya central de l'interior resplendeix amb un esclat indefinible.
En fi, sempre allunyant-se el projectil, els lineaments s'esborraren als ulls dels viatgers, les muntanyes es confongueren en la llunyania i, de tot aquell conjunt meravellós del satèl·lit de la Terra, no els en restà res més que un etern record.

1. Més de cent apèndixs resplendents parteixen de Tico. (N. del T.)
2. Vegi's la nota 8, del capítol XII d'aquest volum. (N. del T.)
3. 1.600 quilòmetres. Correntment però, la longitud que solen donar a les radiacions de Tico és de 1.400 quilòmetres. Això no obstant, alguns astrònoms les fan pujar fins a 2.500 quilòmetres. I s'explica això perquè aquells apèndixs resplendents cobreixen una bona part del disc de la Lluna, tant, que gairebé van de pol a pol, talment uns meridians, i com així es poden veure en algunes fotografies ben detallades de Lluna plena. (N. del T.)
4. ¿No podrien ésser unes immenses masses de sal, produïdes per l'evaporació dels mars lunars, com algú molt atrevidament ha suposat en un magnífic article? Vegi's El enigma de la Luna, de Josep Mª Marchesi, revista "SEMANA", març del 1954. (N. del T.)
5. La teoria de la formació de Tico per un cometa no està gaire lluny de la creació de circs produïts per impactes meteòrics i que Gruithuysen fou el primer a exposar en 1846, si bé altres sostenen que fou l'anglès Proctor en 1873. I tampoc no està lluny del suggeriment que fa Ardan amb la teoria formulada més tard per N. S. Shaler, segons la qual els "mars" lunars només s'han format per grandiosos bòlids de 15 a 25 quilòmetres de diàmetre. El mateix Mar de les Pluges, algú ha dit que fou produït per la terrible col·lisió d'un planetoide que, travessant l'escorça lunar, provocà una violenta erupció de lava fosca en el seu interior. (N. del T.)
6. Segons Bessel, la pressió atmosfèrica a la Lluna, que és 1/900 de la terrestre, equival a menys d'1 mm de mercuri. Aquesta qüestió és també molt aleatòria, (N. de! T.)
7. Els expedicionaris del Gun-Club, ¿que potser veieren indicis de vegetació o d'alguna flora lunar perquè escrigui això Juli Verne? En realitat, són molts els savis que s'han adherit a la hipòtesi d'una flora lunar per explicar certs canvis periòdics que alguns selenògrafs han observat en nombrosos circs i altres indrets de la Lluna, i entre aquells sobresurt, per l'originalitat i el sensacionalisme dels "descobriments", l'astrònom W. H. Pickering. Però serà bo, sense haver de tocar aquest tema, de recordar les paraules escrites pel president de la Secció Lunar de la "British Astronomical Association": "S'ha fet tradicional dir que no passa res a la Lluna. En realitat hi ha molts fenòmens lunars que, senzillament, no comprenem... Personalment, penso que encara és massa aviat per a discutir la possibilitat d'una vegetació: se saben encara molt poques coses de la natura de la superfície Minar i de les seves petites irregularitats, de les seves raccions sota els grans canvis de temperatura que comporta cada llunació, etc." (N. del T.)

Tornar a la pàgina inicial