Capítol XVIII
GREUS QÜESTIONS
Mentrestant, el projectil
havia passat el recinte de Tico. Barbicane i els seus dos amics observaren llavors
amb la més escrupolosa atenció aquelles ratlles brillants que
la famosa muntanya escampa tan curiosament a tots els horitzons.
Què era aquella resplendent aurèola? ¿Quin fenomen geològic
havia dibuixat aquella cabellera ardent? Aquesta qüestió preocupava
de debò Barbicane.
un còlic lunar
Efectivament, sota els seus ulls, s'allargaven en totes direccions1
solcs lluminosos de vores prominents i centre còncau, amples els uns
de vint quilòmetres i els altres de cinquanta.2
Aquelles resplendents rastelleres corrien en certs indrets fins a tres llegües
de Tico i semblaven cobrir, sobretot vers l'Est, el Nord-Est i el Nord, la meitat
de l'hemisferi meridional. Un dels seus raigs s'estenia fins al circ de Neandre,
situat en el quarantè meridià. Un altre, tot arrodonint-se, passava
a solcar el Mar del Nèctar fins a topar contra la barrera dels Pirineus,
després d'un recorregut de quatre-centes llegües.3
Altres, vers l'Oest, cobrien com amb una xarxa lluminosa el Mar dels Núvols
i el Mar dels Humors.
¿Quin era l'origen d'aquells raigs resplendents que tant apareixien sobre
les planúries com sobre, els relleus, qualsevol que fos l'altura a què
es trobessin? Tots partien d'un centre comú, el cràter de Tico,
i emanaven d'ell. Herschell atribueix llur brillant aspecte a antics corrents
de lava coagulats pel fred, opinió que no ha estat gens admesa. Altres
astrònoms han pres aquelles inexplicables ratlles per unes morenes, fileres
de blocs erràtics que haurien estat projectat a l'època de la
formació de Tico.4
-I per què no? - preguntà Nicholl a Barbicane, que explicava aquests
diferents parers bo i refutant-los.
-Perquè la regularitat d'aquestes línies lluminoses i la violència
necessària per a portar a tals distàncies les matèries
volcàniques són inexplicables.
-Ves si no! - respongué Miquel Ardan -. A mi em sembla fàcil d'explicar
l'origen d'aquests raigs.
-De debò? - féu Barbicane.
-De debò - respongué Miquel -. N'hi ha prou de dir que és
un immens estavellament, semblant al que produeix el xoc d'una bala o d'una
pedra sobre el vidre.
-Bah! - replicà Barbicane somrient -. ¿I quina mà hauria
estat prou poderosa per a engegar la pedra que ha fet un xoc semblant?
-La mà no és pas necessària - respongué Miquel,
que no s'immutava gens -, i, quant a la pedra, admetem que sigui un corneta.5
-Ah! els cometes! - exclamà Barbicane -, com se n'abusa, d'ells! Estimat
Miquel, la teva explicació no és pas dolenta, però el teu
cometa és inútil. El xoc que ha produït aquesta ruptura pot
ésser que hagi vingut de l'interior de l'astre. Una contracció
violenta de la crosta lunar, causada pel seu refredament, ha pogut ésser
prou suficient per a imprimir aquest gegantí esberlament en forma d'estrella.
-Sigui per una contracció, alguna cosa com un còlic lunar - respongué
Miquel Ardan.
-I, a més - afegí Barbicane -, aquest parer és el d'un
savi anglès, Nasmyth, i em sembla que explica bé prou la disposició
d'aquestes muntanyes.
-No és cap mussol aquest Nasmyth - respongué Miquel.
Durant una llarga estona els viatgers admiraren les esplendors de Tico, ja que
un tal espectacle no els podia avorrir. Llur projectil, impregnat d'efluvis
lumínics en aquella doble irradiació del Sol i de la Lluna, devia
aparèixer com un globus incandescent. Havien passat sobtadament d'un
gran fred a una calor intensa. La natura els preparava d'aquesta manera per
a esdevenir selenites.
Selenites! Aquesta idea els féu tornar una altra vegada a la qüestió
de l'habitabilitat de la Lluna. Després del que havien vist, ¿podien
resoldre-la els viatgers? Podien concloure a favor o en contra? Miquel Ardan
incità els seus dos amics a formular llur opinió i els demanà
resoltament si ells pensaven que l'animalitat i la humanitat estiguessin representades
en el món lunar.
-Jo crec que podem respondre - digué Barbicane -. Però, segons
el meu parer, la qüestió no s'ha de presentar sota aquest aspecte.
Demano d'exposar-la d'altra manera.
-Doncs exposa-la tu - respongué Miquel.
-Vet aquí - reprengué Barbicane -. El problema és doble
i exigeix una doble solució. La Lluna, ¿és habitable? La
Lluna, ha estat habitada?
-Bé - respongué Nicholl -. Cerquem de moment si la Lluna és
habitable.
-I jo responc negativament - reprengué Barbicane -. En l'estat en què
es troba actualment, amb aquest embolcall atmosfèric certament molt reduït,6
la major part dels seus mars eixuts, les seves aigües insuficients, la
seva vegetació insignificant,7 les seves brusques
alternatives de calor i de fred, les seves nits i els seus dies de tres-centes
cinquanta-quatre hores, no em sembla pas gens habitable la Lluna, i tampoc no
em sembla gaire propícia al desenvolupament del regne animal, ni suficient
a les necessitats de l'existència, almenys tal com nosaltres la comprenem.
-D'acord - reprengué Nicholl -. Però la Lluna, ¿no és
pas habitable per ésser organitzats d'una manera diferent de la nostra?
-Referent a aquesta qüestió - replicà Barbicane -, ja és
més difícil de respondre. Amb tot, ho intentaré, però
jo preguntaria a en Nicholl si el moviment li sembla ésser el resultat
necessari de la vida, sigui la que es vulgui la seva organització.
-Sense cap dubte - respongué Nicholl.
-Doncs bé, company, us contestaré que hem observat els continents
lunars a una distància com a màxim de cinc-cents metres i res
no ens ha semblat, moure's a la superfície de la Lluna. La presència
d'una humanitat qualsevol s'hauria traït per apropiacions, per diverses
construccions i àdhuc per ruïnes. Ara bé, què hi hem
vist? Pertot arreu i sempre, el treball geològic de la natura i mai el
treball de l'home. Si, doncs, existeixen representants del regne animal damunt
la Lluna, deuen estar amagats en aquestes cavitats insondables on la mirada
no pot arribar. Cosa que jo no puc admetre, car ells haurien deixat senyals
del seu pas sobre aquestes planúries que deu recobrir la capa atmosfèrica,
per poc elevada que sigui. I aquests senyals tampoc no són visibles enlloc.
Només resta, doncs, la hipòtesi duna raça d'éssers
vivent estranys del tot al moviment que és la vida!
-Això és tant com dir criatures vivents que no viurien pas - replicà
Miquel.
-Precisament - respongué Barbicane -, cosa que per nosaltres no té
cap sentit.
-Llavors podem formular la nostra opinió? - digué Miquel.
-Sí - respongué Nicholl.
-Doncs bé - reprengué Miquel Ardan -, la Comissió científica
reunida en el projectil del Gun-Club, després d'haver recolzat la seva
argumentació sobre els fets recentment observats, decideix per unanimitat
de vots referent al problema de l'habitabilitat actual de la Lluna: no, la Lluna
no és pas habitable.
Aquesta decisió fou consignada pel president Barbicane en el seu llibre
de notes, on consta l'acta de la sessió del 6 de desembre.
-I ara - digué Nicholl - passem a tractar la segona qüestió
complement inseparable de la primera. Jo pregunto, doncs, a l'honorable Comissió:
si la Lluna no és habitable, ha estat habitada?
-El ciutadà Barbicane té la paraula - digué Miquel Ardan.
-Amics meus - respongué Barbicane -, no he esperat pas aquest viatge
per fer-me una opinió sobre aquesta habilitat passada del nostre satèl·lit.
Jo afegiré que les nostres observacions personals no poden fer més
que confirmar-se en aquest parer. Crec, i àdhuc ho afirmo, que la Lluna
ha estat habitada per una raça humana organitzada com la nostra, que
ha produït animals conformats anatòmicament com els animals terrestres,
però afegeixo que aquestes races humanes o animals ja han fet llur temps
i que s'han extingit per sempre més!
-Aleshores - preguntà Miquel -, ¿la Lluna fóra un món
més antic que la Terra?
-No - respongué Barbicane amb convicció -, però sí
un món que ha envellit més de pressa i on la formació i
deformació han estat més ràpides. Relativament, les forces
organitzadores de la matèria han estat molt més violentes a l'interior
de la Lluna que no a l'interior del globus terrestre. L'estat actual d'aquest
disc, esquerdat, trastornat, embutllofat, ho demostra arreu. La Lluna i la Terra
no han estat més que masses gasoses en llur origen. Aquests gasos han
passat a l'estat líquid sota diverses influències, i la massa
sòlida s'ha format més tard. Però, amb tota certesa, quan
encara el nostre esferoide era gasós o líquid, la Lluna, solidificada
pel refredament, esdevenia habitable.
-Així ho crec - digué Nicholl.
-Aleshores - reprengué Barbicane -, una atmosfera l'embolcallava. Les
aigües, contingudes per aquell embolcall gasós, no podien evaporar-se.
Sota la influència de l'aire, de l'aigua, de la llum, de la calor solar
i de la calor central, la vegetació s'emparava dels continents preparats
a rebre-la, i, certament, la vida va manifestar-se cap aquella època,
car la naturalesa no es consumeix en inutilitats, i un món tan meravellosament
habitable ha hagut d'ésser necessàriament habitat.
-Tanmateix - respongué Nicholl -, molts fenòmens inherents als
moviments del nostre satèl·llit devien dificultar l'expansió
dels regnes vegetal i animal. Per exemple, aquests dies i aquestes nits de tres-centes
cinquanta-quatre hores i mitja.
-Als pols de la Terra - digué Miquel - duren sis mesos.
-Argument de poca vàlua, perquè els pols no estan habitats!
-Remarquem, amics meus - reprengué Barbicane -, que, si en l'estat actual
de la Lluna aquestes llargues nits i aquests llargs dies originen diferències
de temperatura inaguantables per a l'organisme, no era pas així en aquella
època dels temps històrics. L'atmosfera rodejava el disc d'un
mantell fluid. Els vapors prenien forma de núvols. Aquesta pantalla natural
assuaujava l'ardor dels raigs solars i contenia la irradiació nocturna.
La llum, com la calor, podien difondre's per l'aire. D'ací un equilibri
entre aquestes influències, cosa que ja no existeix, car aquesta atmosfera
ha desaparegut gairebé del tot. A més, vaig a sorprendre-us...
-Sorprendre'ns - digué Miquel Ardan.
-Però jo crec de bona gana que, en aquella època en què
la Lluna era habitada, els dies i les nits no duraven pas tres-centes cinquanta-quatre
hores!
-I per què no? - preguntà vivament Nicholl.
-Perquè, aleshores, molt probablement, el moviment de rotació
de la Lluna sobre el seu eix no era pas igual al seu moviment de revolució,
igualtat que fa que presenti cada punt del seu disc a l'acció dels raigs
solars durant quinze dies.
-D'acord - concedí Nicholl -, ¿però per què aquests
dos moviments no haurien estat iguals si ells ho són actualment?
-Perquè aquesta igualtat ha estat determinada per l'atracció terrestre.
Ara bé, ¿qui ens ha dit que aquesta atracció hagi tingut
prou força per a modificar els moviments de la Lluna, a l'època
en què la Terra només era fluida?
-I després de tot - replicà Nicholl -, ¿qui ens diu que
la Lluna hagi estat sempre satèl·lit de la Terra?
-¿I qui ens diu - exclamà Miquel Ardan - que la Lluna no hagués
existit molt abans que la Terra?
Les imaginacions es desbordaven en el camp infinit de les hipòtesis.
Barbicane volgué refrenar-les.
-Això són - digué ell - especulacions massa elevades, problemes
vertaderament insolubles. No ens hi endinsem pas. Admetem solament la insuficiència
de l'atracció primordial, i, aleshores, per la desigualtat dels dos moviments
de rotació i de translació, els dies i les nits s'han pogut succeir
a la Lluna tal com se succeeixen a la Terra. A més, àdhuc sense
aquestes condicions, la vida era possible.
-Així doncs - preguntà Miquel Ardan -, ¿la humanitat hauria
desaparegut de la Lluna?
-Sí - respongué Barbicane -, després d'haver persistit
durant milers de segles. Més tard, a poc a poc, l'atmosfera va anar-se
enrarint, el disc esdevenia inhabitable, com el globus de la Terra ho serà
un dia pel refredament.
-Pel refredament?
-Sens dubte - respongué Barbicane -. A mesura que els focs interiors
s'anaven apagant, a mesura que s'anava concentrant la matèria incandescent,
l'escorça lunar s'anava refredant. A poc a poc es produïen les conseqüències
d'aquest fenomen: desaparició d'éssers organitzats i desaparició
de la vegetació. Ben aviat l'atmosfera es rarificà, sostreta molt
probablement per l'atracció terrestre; desaparició de l'aire respirable
i desaparició de l'aigua per via d'evaporació. En aquella època,
la Lluna, esdevinguda inhabitable, ja no estava habitada. Era un món
mort i tal com ens apareix avui.
-¿I tu dius que una semblant sort està reservada a la Terra?
-Molt probablement.
-Però quan?
-Quan el refredament de la seva escorça l'haurà feta inhabitable.
-¿I s'ha calculat el temps que el nostre dissortat esferoide trigarà
a refredar-se?
-Sens dubte.
-I coneixes aquests càlculs?
-Perfectament.
-Doncs parla d'un cop, savi eixut! - exclamà Miquel Ardan -, car em fas
bullir d'impaciència!
-I bé, Miquel - respongué tranquil·lament Barbicane -,
hom sap quina disminució de temperatura la Terra sofreix en el lapse
d'un segle. I, segons certs càlculs, aquesta temperatura mitjana serà
reduïda a zero després d'un període de quatre-cents mil anys!
-Quatre-cents mil anys! - exclamà Miquel -. Ah! respiro! Verament estava
espantat! En escoltar-te, em pensava que no teníem per viure més
enllà de cinquanta mil anys!
Barbicane i Nicholl no pogueren menys de riure's de les inquietuds de llur company.
Però Nicholl, que volia acabar, tornà de nou a la segona pregunta
que acabava d'ésser exposada.
-La Lluna, ha estat habitada? - preguntà.
La resposta fou afirmativa per unanimitat.
Però durant aquella discussió, fecunda en teories quelcom agosarades,
si bé resumia les idees generals adquirides per la ciència sobre
aquest punt, el projectil havia corregut ràpidament vers l'equador lunar,
tot allunyant-se regularment del disc. Havia passat el circ de Guillem I (80,500
quilòmetres de diàmetre) i el quarantè paral·lel
a una distància de vuit-cents quilòmetres. Després, deixant
a la dreta Pitatus (més de 93 quilòmetres de diàmetre)
sobre el trentè grau, seguia el sud d'aquest Mar dels Núvols,
al que ja s'havia apropat però al Nord. Diversos circs aparegueren confusament
en l'esclatant blancor de la Lluna plena: Bouillaud (61 km de diàmetre),
Purbac (97 km), de forma gairebé quadrada amb un cràter central,
després Arçaquel (106 km), en el qual la seva muntanya central
de l'interior resplendeix amb un esclat indefinible.
En fi, sempre allunyant-se el projectil, els lineaments s'esborraren als ulls
dels viatgers, les muntanyes es confongueren en la llunyania i, de tot aquell
conjunt meravellós del satèl·lit de la Terra, no els en
restà res més que un etern record.
1. Més de cent apèndixs resplendents parteixen
de Tico. (N. del T.)
2. Vegi's la nota 8, del capítol XII d'aquest volum.
(N. del T.)
3. 1.600 quilòmetres. Correntment però, la
longitud que solen donar a les radiacions de Tico és de 1.400 quilòmetres.
Això no obstant, alguns astrònoms les fan pujar fins a 2.500 quilòmetres.
I s'explica això perquè aquells apèndixs resplendents cobreixen
una bona part del disc de la Lluna, tant, que gairebé van de pol a pol,
talment uns meridians, i com així es poden veure en algunes fotografies
ben detallades de Lluna plena. (N. del T.)
4. ¿No podrien ésser unes immenses masses
de sal, produïdes per l'evaporació dels mars lunars, com algú
molt atrevidament ha suposat en un magnífic article? Vegi's El enigma
de la Luna, de Josep Mª Marchesi, revista "SEMANA", març
del 1954. (N. del T.)
5. La teoria de la formació de Tico per un cometa
no està gaire lluny de la creació de circs produïts per impactes
meteòrics i que Gruithuysen fou el primer a exposar en 1846, si bé
altres sostenen que fou l'anglès Proctor en 1873. I tampoc no està
lluny del suggeriment que fa Ardan amb la teoria formulada més tard per
N. S. Shaler, segons la qual els "mars" lunars només s'han
format per grandiosos bòlids de 15 a 25 quilòmetres de diàmetre.
El mateix Mar de les Pluges, algú ha dit que fou produït per la
terrible col·lisió d'un planetoide que, travessant l'escorça
lunar, provocà una violenta erupció de lava fosca en el seu interior.
(N. del T.)
6. Segons Bessel, la pressió atmosfèrica a
la Lluna, que és 1/900 de la terrestre, equival a menys d'1 mm de mercuri.
Aquesta qüestió és també molt aleatòria, (N.
de! T.)
7. Els expedicionaris del Gun-Club, ¿que potser veieren
indicis de vegetació o d'alguna flora lunar perquè escrigui això
Juli Verne? En realitat, són molts els savis que s'han adherit a la hipòtesi
d'una flora lunar per explicar certs canvis periòdics que alguns selenògrafs
han observat en nombrosos circs i altres indrets de la Lluna, i entre aquells
sobresurt, per l'originalitat i el sensacionalisme dels "descobriments",
l'astrònom W. H. Pickering. Però serà bo, sense haver de
tocar aquest tema, de recordar les paraules escrites pel president de la Secció
Lunar de la "British Astronomical Association": "S'ha fet tradicional
dir que no passa res a la Lluna. En realitat hi ha molts fenòmens lunars
que, senzillament, no comprenem... Personalment, penso que encara és
massa aviat per a discutir la possibilitat d'una vegetació: se saben
encara molt poques coses de la natura de la superfície Minar i de les
seves petites irregularitats, de les seves raccions sota els grans canvis de
temperatura que comporta cada llunació, etc." (N. del T.)