Capítol XIX

LLUITA CONTRA L'IMPOSSIBLE

Durant una llarga estona. Barbicane i els seus amics restaren silenciosos i pensívols contemplant aquell món que només havien vist de lluny, com Moisès la terra de Canaan, i del qual s'allunyaven sense retorn. La posició del projectil, respecte a la Lluna, s'havia modificat, i ara el seu fons es girava devers la Terra.
Aquest canvi, comprovat per Barbicane, no deixà de sorprendre'l. Si la bala havia de, gravitar al voltant del satèl·lit seguint una òrbita el·líptica, ¿per què no li presentava la seva part més feixuga, tal com fa la Lluna respecte de la Terra? Hi havia allí un punt fosc.
Observant la marxa del projectil, hom podia reconèixer que seguia, tot allunyant-se de la Lluna, una corba anàloga a aquella que havia traçat en apropar-s'hi. Descrivia, doncs, una el·líptica molt allargada, que probablement s'estendria fins al punt d'atracció igual, allí on es neutralitzen les influències de la Terra i del seu satèl·lit.
Tal fou la conclusió que Barbicane deduí amb encert dels fets observats, convicció que els seus dos amics compartiren amb ell.
De seguida començaren a ploure les preguntes.
-I una vegada arribats en aquell punt mort, ¿què ens passarà? -preguntà Miquel Ardan.
-Això és el que no sabem! - respongué Barbicane.
-Però em penso que es poden plantejar hipòtesis...
-Dues - respongué Barbicane -. O la velocitat del projectil serà insuficient i llavors restarà eternament immòbil en aquella línia de doble atracció...
-M'estimo més l'altra hipòtesi, sigui la que sigui - replicà Miquel.
-O la seva velocitat serà suficient - seguí dient Barbicane - i reprendrà la seva ruta el·líptica per a gravitar eternament a l'entorn de l'astre de les nits.
-Revolució poc consoladora - digué Miquel -. Passar a l'estat d'humils servidors d'una Lluna que estem acostumats a considerar com una serventa! Ves quin avenir que ens espera!
Ni Barbicane ni Nicholl no respongueren.
-Calleu vosaltres? - repetí l'impacient Miquel.
-No hi ha res a dir - respongué Nicholl.
-No hi ha tampoc res a intentar?
-No - respongué Barbicane -. ¿Tindries la pretensió de lluitar amb l'impossible, tu?
-I per què no? ¿Que recularien un francès i dos americans davant una paraula semblant?
-Però què vols fer?
-Dominar aquest moviment que se'ns enduu!
-Dominar-lo?

Al voltant del projectil

-Sí - repetí Miquel tot animant-se -, contenir-lo o modificar-lo, emprar-lo, en fi, per a la realització dels nostres projectes.
-I com?
-Aquesta és la vostra feina! Si els artillers no són amos de llurs bales, ja no són artillers. Si el projectil és el qui mana el canoner, val més ficar el canoner en lloc seu dins el canó! A fe de món, ves quins savis! Aquí els teniu, que no saben què fer després d'haver-me emmenat...
-Emmenat! - exclamaren Barbicane i Nicholl -. Emmenat! Però què entens tu per això?
-Res de recriminacions! - digué Miquel -. No em queixo! El passeig m'ha agradat! I el projectil també! Però fem tot el que sigui humanament possible de fer per caure en algun lloc, si no és sobre la Lluna.
-No demano pas altra cosa, Miquel - respongué Barbicane -, però el mitjans ens manquen.
-No podem modificar el moviment del projectil?
-No.
-Ni disminuir-ne la velocitat?
-Tampoc.
-¿Ni alleugerint-lo com s'alleugereix una nau massa carregada?
-Què vols llençar! - respongué Nicholl -. Nosaltres no tenim llast a bord. I, a més, em sembla que el projectil descarregat aniria més de pressa.
-Menys de pressa - digué Miquel.
-Més de pressa - replicà Nicholl.
-Ni més ni menys de pressa - respongué Barbicane, per posar d'acord els seus dos amics -, car flotem en el buit, on no es pot tenir en compte la pesantor específica.
-Doncs bé - exclamà Miquel Ardan en un to determinat -, només hi ha una cosa a fer.
-Quina? - preguntà Nicholl.
-Esmorzar! - respongué impertorbablement l'ardit francès, que treia sempre aquesta solució en les més difícils conjectures.
I, en efecte, si aquesta operació no havia de tenir cap influència en la direcció del projectil, hom la podia intentar sense inconvenient, i àdhuc amb èxit, des del punt de vista de l'estómac. Decididament, aquest Miquel no tenia més que bones idees.
Esmorzaren, doncs, a les dues de la matinada; però l'hora poc importava. Miquel serví el seu menú habitual, remullat amb una excel·lent ampolla de vi treta del seu celler secret. Si les idees no li pujaven al cap, n'hi havia per a desesperar-se del Chambertin del 1863.
Un cop llestos d'esmorzar, tornaren altra volta a les observacions.
Al voltant del projectil es mantenien a una distància invariable els objectes que havien estat llençats al defora. Evidentment, la bala, en el seu moviment de translació entorn de la Lluna, no havia travessat cap atmosfera, car el pes específic d'aquells diversos objectes haurien modificat llur marxa relativa.
Del costat de l'esferoide terrestre, no hi havia res a veure. La Terra no comptava més que un dia, havent estat nova el dia abans a la mitjanit, i dos dies havien de passar encara abans que el seu creixent, alliberat dels raigs solars, vingués a servir de rellotge als selenites, car, en el seu moviment de rotació, cadascun dels seus punts sempre torna a passar vint-i-quatre hores després pel mateix meridià de la Lluna.
Del costat de la Lluna, l'espectacle ja era distint.
L'astre brillava en tota la seva esplendor, enmig d'innombrables constel·lacions els raigs de les quals no en podien entelar la puresa. En el seu disc, les planúries reprenien altra vegada aquella coloració fosca que es veu de la Terra estant. La resta de l'aurèola romania resplendent, i, al mig de la resplendor general, encara Tico es destacava com un Sol.
Barbicane no podia de cap manera avaluar la velocitat del projectil, però el raonament li demostrava que aquella velocitat devia disminuir uniformement, d'acord amb les lleis de la mecànica racional
En efecte, admetent que la bala descrivís una òrbita al voltant de la Lluna, aquesta òrbita seria necessàriament el·líptica. La ciència demostra que ha d'ésser així. Cap mòbil circulant a l'entorn d'un cos atraient no falla a aquesta llei. Totes les òrbites descrites en l'espai són el·líptiques, les dels satèl·lits al voltant dels planetes, les dels planetes al voltant del Sol, la del Sol al voltant de l'astre desconegut que li serveix de centre.1 ¿Per què el projectil del Gun-Club havia d'escapar-se d'aquesta disposició natural?
Ara bé, en les òrbites el·líptiques, el cos atraient ocupa sempre un dels focus de l'el·lipse. El satèl·lit es troba, per tant, en un moment més a prop i en un altre més allunyat de l'astre a l'entorn del qual gravita. Quan la Terra és més a prop del Sol, està en el seu periheli, i en el seu afeli, al seu punt més llunyà. Si es tracta de la Lluna, està més a prop de la Terra en el seu perigeu, i més lluny en el seu apogeu. Per emprar anàlogues expressions de les quals s'enriquirà la llengua dels astrònoms, si el projectil resta en l'estat de satèl·lit de Ia Lluna, hom haurà de dir que es troba en el seu "aposelene" en el seu punt més allunyat, i en el seu punt més proper, en el seu "periselene".
En aquest darrer cas, el projectil havia d'arribar al seu màxim de velocitat; en el primer cas, al seu mínim. Ara bé, evidentment marxava devers el seu punt aposelenític, i Barbicane tenia raó de pensar que la seva velocitat disminuiria fins a aquest punt per a reprendre-la a poc a poc, a mesura que s'anés apropant a la Lluna. I aquesta velocitat àdhuc podia ésser absolutament nul·la, si aquell punt es confonia amb el d'atracció igual.
Barbicane estudiava les conseqüències d'aquelles diverses situacions i cercava quin partit podia treure, quan fou bruscament interromput per un crit de Miquel Ardan.
-Teniu! - exclamà Miquel -, no es pot pas negar que som ben imbècils!
-No dic pas que no - respongué Barbicane -, però per què?
-Perquè nosaltres tenim un mitjà ben senzill per a retardar aquesta velocitat que ens allunya de la Lluna i no el fem servir!
-I quin és aquest mitjà?
-El d'emprar la força de retrocés reclosa en els nostres coets.
-Això és anar al gra! - digué Nicholl.
-És veritat que no hem fet servir encara aquesta força - digué Barbicane -, però l'emprarem.
-Quan? - va preguntar Miquel.
-Quan arribarà el moment. Observeu, amics meus, que, en la posició actual en què es troba el projectil, posició encara obliqua en relació amb el disc lunar, els nostres coets, en modificar la seva direcció, el podrien apartar de la Lluna en lloc d'apropar-l'hi. I ara bé, és a la Lluna on vosaltres voleu arribar?
-Això mateix - respongué Miquel.
-Llavors espereu. Per una influència inexplicable, el projectil té tendència a tornar altra vegada el seu fons cap a la Terra. És probable que, en arribar al punt d'atracció, igual, la seva punta cònica es dirigirà rigorosament cap a la Lluna. En aquell moment, podem creure que la seva velocitat serà nul·la. Aquell serà el moment d'obrar, i, amb l'esforç dels nostres coets, potser podrem provocar una caiguda directa a la superfície del disc lunar.
-Visca! - féu Miquel.
-És el que no hem fet i és el que no podíem fer en passar per primera vegada pel punt mort, i això era perquè el projectil estava encara animat d'una velocitat massa considerable.
-Ben pensat - digué Nicholl.
-Esperem pacientment - reprengué Barbicane -. Posem de la nostra part totes les probabilitats, i, després d'haver-nos tant desesperat, torno a creure que arribarem a assolir el nostre objectiu!
Aquesta conclusió provocà els hips i els hurres de Miquel Ardan. Cap d'aquells esbojarrats no es recordava d'aquella qüestió que ells mateixos havien resolt negativament. No! la Lluna no estava pas habitada. No! la Lluna no era probablement pas habitable! I, a despit d'això, ara anaven a intentar-ho tot per arribar-hi!

Decididament, aquestes gents pràctiques

Una sola cosa restava a resoldre. ¿En quin precís moment el projectil arribaria en aquell punt d'atracció igual on els viatgers es jugarien el tot per tot?
Per a calcular aquest moment amb pocs segons d'aproximació, Barbicane no havia de fer sinó consultar les seves notes de viatge i aixecar les diferents altituds preses sobre els paral·lels lunars. Així, el temps emprat a recórrer la distància situada entre el punt mort i el Pol Sud havia d'ésser igual a la distància que separava el Pol Nord del punt mort. Les hores que representaven els temps recorreguts havien estat curosament anotades, i així el càlcul esdevenia més fàcil.
Barbicane trobà que aquest punt fóra assolit pel projectil a la una de la matinada de la nit del 7 al 8 de desembre. En aquell moment eren les tres de la matinada del 7 de desembre. Doncs, si res no en dificultava la marxa, el projectil assoliria el punt cobejat al cap de vint-i-dues hores.
Els coets havien estat disposats abans per alentir la velocitat de la caiguda de la bala sobre la Lluna, i ara els agosarats viatgers anaven a emprar-los per a provocar un efecte absolutament contrari. Sigui el que es vulgui, els coets estaven a punt i no calia sinó esperar el moment de calar-hi foc.
-Com que no hi ha res a fer - digué Nicholl -, vaig a proposar-vos una cosa.
-Quina? - preguntà Barbicane.
-Anar a dormir!
-Aquesta ens caldria! - exclamà Miquel Ardan.
-Ja fa quaranta hores que no hem tancat els ulls - digué Nicholl -. Unes quantes hores de son ens retornaran totes les nostres forces.
-Mai! - replicà Miquel.
-Bé - reprengué Nicholl -, que cadascú faci com vulgui! Jo m'adormo!
I, estirant-se damunt d'un divan, Nicholl no passà gaire temps a roncar profundament.
-Aquest Nicholl té molt bon sentit - digué aviat Barbicane -. Vaig a fer el mateix que ell.
-I, pocs moments després, feia el duo amb el capità.
-Decididament - digué Miquel Ardan així que es veié sol -, aquestes gents pràctiques tenen a vegades bons acudits.
I, estirant les llargues cames i encreuant els braços per dessota el cap, Miquel no trigà a adormir-se al seu torn.
Però aquest son no podia ésser ni de durada ni plaent. Preocupacions fora mesura rodolaven per l'esperit d'aquells tres homes, i així al cap de ben poques hores, per allà a les set del matí, ja estaven tots tres dempeus.
El projectil continuava allunyant-se de la Lluna, inclinant més i més devers ella la seva punta cònica. Fenomen inexplicable fins aquí, però que sortosament secundava els desigs de Barbicane.
Mancaven només disset hores perquè arribés el moment d'obrar.
Aquell dia els semblà molt llarg. Per agosarats que fossin els viatgers, se sentien vivament impressionats en apropar-se aquell instant que havia de decidir-ho tot, o llur caiguda devers la Lluna o llur eternal encadenament en una òrbita immutable. Comptaren, doncs, les hores, massa lentes a llur grat, Barbicane i Nicholl obstinadament absorbits en llurs càlculs, Miquel anant i venint per entre aquelles estretes parets i contemplant amb ull àvid aquella Lluna impassible.
A voltes, records de la Terra travessaven ràpidament llur esperit. Tornaven a veure llurs amics del Gun-Club, i el més estimat de tots, J.-T. Maston. En aquell moment, l'honorable secretari devia trobar-se en el seu lloc de les Muntanyes Roqueres. Si albirava el projectil en el mirall del seu telescopi gegantí, què en pensaria? Després d'haver-lo vist desaparèixer darrera el Pol Nord de la Lluna, tornar a veure'l aparèixer pel Pol Sud! Era, doncs, el satèl·lit d'un satèl·lit! J.-T. Maston, ¿havia comunicat al món aquesta notícia inesperada? ¿Aquest era el desenllaç d'aquella gran empresa...?

Una hora

Mentrestant, la jornada va transcórrer sense cap incident. La mitjanit terrestre va arribar. El 8 de desembre anava a començar. Una hora encara i el punt d'atracció igual seria assolit. ¿Quina velocitat animava aleshores el projectil? Hom no ho podia determinar: Però cap error no podia anul·lar els càlculs de Barbicane. A la una de la matinada, aquesta velocitat havia d'ésser i fóra nuesa.
Un altre fenomen devia, a més, assenyalar el punt de parada del projectil en la línia neutra. En aquell indret serien anul·lades les dues atraccions terrestre i lunar. Els objectes ja no "pesarien". Aquell fet singular, que havia sorprès tan curiosament Barbicane i els seus companys a l'anada, havia de reproduir-se en idèntiques condicions a la tornada. I era en aquell moment precís quan convenia obrar.
Ja la punta cònica del projectil s'havia sensiblement girat devers el disc lunar. La bala es presentava de manera que fes útil tot el retrocés produït per l'impuls dels coets. Les probabilitats es pronunciaven, doncs, a favor dels viatgers. Si la velocitat del projectil era absolutament anul·lada en aquell punt mort, un moviment determinat devers la Lluna seria suficient, per lleuger que fos, per a provocar la seva caiguda.
-La una menys cinc minuts - digué Nicholl.
-Tot està a punt - respongué Miquel Ardan acostant una metxa preparada a la flama del gas.
-Espera - digué Barbicane, amb el seu cronòmetre a la mà.
En aquell moment, la pesantor no produïa cap més efecte. Els viatgers experimentaven en ells mateixos aquella completa desaparició. Estaven ben a prop del punt neutre, això si és que ja s'hi trobaven...!
-La una! - digué Barbicane.
Miquel Ardan acostà la metxa encesa a un aparell que posava els coets en comunicació instantània. Cap detonació no va deixar-se sentir a l'exterior, on mancava l'aire. Però, per les lluernes, Barbicane va apercebre una fogonada prolongada per la deflagració i que s'extingí tot seguit.
El projectil experimentà una certa sotragada que fou sentida molt agudament a l'interior.
Els tres amics guaitaven, escoltant sense parlar, respirant amb prou feines. S'hauria sentit batre llur cor enmig d'aquell silenci absolut.
-Caiem? - preguntà Miquel Ardan per fi.
-No - respongué Nicholl -, perquè el fons del projectil no es gira cap el disc lunar!
En aquell moment, Barbicane, deixant els vidres de les lluernes, es girà cap els seus dos companys. Estava espantosament pàl·lid, el front arrugat, els llavis contrets.
-Caiem! - digué ell.
-Ah! exclamà Miquel Ardan -, cap a la Lluna?
-Cap a la Terra! - respongué Barbicane.
-Diable! - exclamà Miquel Ardan, i afegí filosòficament -: Bé!, en entrar en aquesta bala ja no dubtàvem que no fóra tan fàcil de sortir-ne!
Començava, certament, aquella espantosa caiguda. La velocitat conservada pel projectil l'havia dut més enllà del punt mort. L'explosió dels coets no havia pogut frenar-lo. Aquella velocitat que a l'anada havia arrossegat el projectil fora de la línia neutra l'arrossegava encara al retorn. La física eixigia que, en la seva òrbita el·líptica, tornés a passar per tots els punts pels quals havia ja passat abans.
Era una caiguda terrible, d'una alçada de setanta-vuit mil llegües2 i que cap ressort no podria minorar. Segons les lleis de la balística, el projectil havia de tocar la Terra amb una velocitat igual a aquella que duia en sortir del Columbiad, una velocitat de "setze mil metres en el darrer segon!"
I, per donar una xifra de comparació, hom ha calculat que un objecte llançat des de dalt de les torres de Nostra Senyora de París, on l'altitud no és més que de dos-cents peus,3 arriba a l'empedrat del carrer amb una velocitat de cent vint llegües per hora.4 I aquí el projectil havia de tocar la Terra amb una velocitat de cinquanta-set mil sis-centes llegües per hora.5
-Estem perduts - digué fredament Nicholl.
-Oh, si morim - respongué Barbicane amb una mena d'entusiasme religiós -, el resultat del nostre viatge no haurà estat altre que el d'allargar-se magníficament! És Déu mateix qui ens revelarà el seu secret! A l'altra vida, l'ànima ja no tindrà necessitat, per a saber, de recórrer a màquines ni aparells! S'identificarà amb l'eterna saviesa!
-De fet - replicà Miquel Ardan -, l'altre món tot sencer pot ben bé consolar-nos de perdre aquest astre ínfim que s'anomena la Lluna!
Barbicane encreuà els braços sobre el pit mogut per un moviment de sublim resignació.
-Faci's la voluntat de Déu! - digué.

1. En el cas del Sol, i passant per alt nombroses raons que no són del cas detallar ací per llur profunditat, només direm que s'ha aconseguir descobrir que el punt de l'espai -anomenat "Apex" - devers el qual d'astre principal s'encamina està en la constel·lació de la Lira, i s'hi emmena també tot el seguici de planetes, cometes i asteroides que constitueixen la seva família a una velocitat d'uns 20 quilòmetres per segon, i, a més a més, hi ha un moviment general de translació del Sol i de tots els seus planetes al voltant del centre de la Galàxia (sistema sideral a què pertany el Sol i tots els estels visibles a ull nu). Aquest moviment és gairebé circular i tarda una mitjana de 250 milions d'anys a fer una volta completa. El sol avança a la velocitat d'una mitjana de 220 quilòmetres per segon. (Nota del Sr. Antoni Paluzie i Borrell).
2. 312.000 quilòmetres. Ens trobem a la línia on s'equilibren els camps gravitatoris de la Terra i de la Lluna. (N. del T.)
3. Prop de 65 metres.
4. Més de 480 quilòmetres.
5. 230.400 quilòmetres, espantosa velocitat, suficient per a volatilitzar-se el projectil del Gun-Club per la fricció de l'aire al lliscar per l'atmosfera. (N. del T.)

Tornar a la pàgina inicial