Capítol XVII
TICO
A les sis de la tarda el projectil passava pel Pol Sud i a menys de seixanta quilòmetres. Igual distància a aquella en què s'havia apropat del Pol Nord. La corba el·líptica es dibuixava, doncs, ben rigorosament.
llum i calor, tota la vida es troba aquí!
En aquell moment els viatgers tornaven a sentir aquest benèfic efluvi
dels raigs solars. Tornaven a veure aquests estels que es mouen amb lentitud
d'orient a occident. L'astre radiant fou saludat amb un triple hurra. Amb la
seva llum, enviava la seva calor, que transpirà ben aviat a través
de les parets de metall. Els vidres tornaren a prendre llur transparència
acostumada. Llur capa de glaç es fongué com per art d'encantament.
Tot seguit, com a mesura d'economia, el gas fou apagat, i deixant solament el
de l'aparell d'aire que havia de consumir-ne la quantitat habitual.
-Ah! - féu Nicholl -, que en són, de bons, aquests raigs de calor!
Amb quina impaciència, després d'una nit tan llarga, no deuen
els selenites esperar la reaparició de l'astre del dia!
-Sí - respongué Miquel Ardan, aspirant, per dir-ho així,
aquell èter esclatant -, llum i calor, tota la vida es troba aquí!
En aquell moment, la base del projectil tendia a apartar-se lleugerament de
la superfície lunar, a fi de seguir una òrbita el·líptica
bastant allargada. Des d'aquest punt, si la Terra hagués estat plena,
Barbicane i els seus amics l'haurien poguda reveure. Però, submergida
en la irradiació del Sol, romania invisible. Un altre espectacle havia
d'atreure llurs mirades, i aquest era el que presentava aquella regió
austral de la Lluna que les ulleres apropaven fins a mig quart de llegua.1
No abandonaven per res les lluernes i anotaven tots els detalls d'aquell asprívol
continent.
Els monts Doerfel i Leibnitz formen dos grups separats que es despleguen poc
més o menys al Pol Sud. El primer grup s'estén des del Pol fins
al vuitanta-quatrè paral·lel, en la part oriental de l'astre;
el segon, que es dibuixa en el contorn oriental, va del seixanta-cinquè
grau de latitud al Pol.
Sobre llur aresta capriciosament contornejada aparegueren uns mantells enlluernadors,
tals com els ha assenyalats el pare Secchi. Amb més certesa que no pas
l'il·lustre astrònom romà, Barbicane pogué reconèixer
llur natura.
-Això són neus! - exclamà ell.
-Neus? - repetí Nicholl.
-Sí, Nicholl, neus la superfície de les quals es troba profundament
gelada. Mireu com reflecteix els raigs lluminosos. Les laves refredades no donarien
pas un a reflexió tan intensa. Hi ha, doncs, aigua i aire a la Lluna.
N'hi deu haver poca, si vós voleu, però el fet no pot ésser
més incontestable!
No, no podia ésser-ho! I, si mai Barbicane tornava a la Terra, les seves
notes testimoniejarien aquest fet tan important en les observacions selenogràfiques.2
Aquelles muntanyes Doerfel i Leibnitz s'aixecaven al mig de planúries
d'una reduïda extensió que fronterejaven amb una successió
indefinida de circs i muralles anulars. Aquestes dues cadenes de muntanyes són
les úniques que es troben a la regió dels circs. Poc accidentades
relativament, projecten d'ací i d'allà alguns pics aguts, entre
els quals el cim més alt fa 7.603 metres.3
Però el projectil dominava tot aquest conjunt, i el relleu desapareixia
sota l'intens enlluernament del disc. Als ulls dels viatgers reapareixia aquest
aspecte arcaic dels paisatges lunars, crus de tonalitats, sense degradació
de colors, sense matisos d'ombres, brutalment blancs i negres, car la llum difusa
els manca. Així i tot, la visió d'aquest món desolat no
deixava de captivar-los pel fet de la seva mateixa raresa. Es passejaven per
damunt d'aquella caòtica regió com si hi haguessin estat enduts
per la bufada d'una huracà, veient els cims desfilar sota llurs peus,
escrutant les cavitats amb una mirada, descendint per les esquerdes, enfilant-se
per les muralles dels cràters, sondejant aquells pous misteriosos i anivellant
tots aquells paisatges tan trencats. Però cap rastre de vegetació
ni cap aparença de ciutats; res més que estratificacions, buidadors
de laves, escolaments polits com immensos miralls que reflectien els raigs del
Sol amb un esclat insostenible. Res d'un món vivent, sinó tot
el d'un món mort, on les allaus, rodolant des dels cims de les muntanyes,
s'enfonsaven sense fer fressa dintre els abismes. Tenien el moviment, però
els mancava encara el soroll.
Distingia tot això
Barbicane constatà per observacions repetides que els relleus dels contorns
del disc, per bé que haguessin estat sotmesos a forces diferents de les
de la regió central, presentaven una conformació uniforme. La
mateixa agregació circular, els mateixos ressalts del sòl. Tanmateix
hom podia pensar que llurs disposicions no devien pas ésser anàlogues.
En el centre, en efecte, la crosta encara mal·leable de la Lluna ha estat
sotmesa a la doble atracció de la Lluna i la de la Terra, obrant en sentit
invers i seguint un radi prolongat de l'una i de l'altra. En canvi, en els contorns
del disc, l'atracció lunar ha estat, per dir-ho així, perpendicular,
a l'atracció terrestre. Sembla, doncs, que els relleus del sòl
produïts en aquestes dues condicions haurien hagut de prendre una forma
diferent. Però no era pas així. La Lluna, doncs, havia trobat
en ella mateixa el principi de la seva formació i de la seva constitució.
No devia res a forces estranyes. Cosa que justificava aquesta remarcable dita
d'Aragó: "Cap acció exterior a la Lluna no ha contribuït
a la producció del seu relleu".
Sigui el que es vulgui i en el seu estat actual, aquest món era la imatge
de la mort, sense que fos possible de dir que la vida no l'hagués animat
mai.
Miquel Ardan, així i tot, cregué reconèixer una aglomeració
de ruïnes que assenyalà a l'atenció de Barbicane. Era poc
més o menys pel vuitantè paral·lel i als trenta graus de
longitud. Aquest amuntegament de pedres, bastant regularment disposades, semblava
ésser una grandiosa fortalesa, dominant una d'aquelles llargues rases
que en altres temps servien de llit als rius en l'època prehistòrica.
No gaire lluny s'aixecava a una altitud de 5.700 metres la muntanya anular de
Short (48 km de diàmetre), igual que el Caucas asiàtic. Miquel
Ardan, ardorós com sempre, sostenia "l'evidència" de
la seva fortalesa. Dessota, ell hi albirava les muralles desmantellades d'una
ciutat; ací, l'arc encara intacte d'un pòrtic; allí, dues
o tres columnes caigudes sota llur basament; més enllà, un seguit
de bastides que devien haver sostingut els conductes d'un aqüeducte i,
a més, els pilars esfondrats d'un pont gegantí, aixecat sobre
el gruix de la rasa. Distingia tot això, però amb tanta imaginació
en la mirada i a través d'una tan fantasiosa ullera, que cal desconfiar
de la seva observació. I, això no obstant, ¿qui podria
afirmar, qui gosaria dir, que el simpàtic minyó no veié
pas realment allò que els seus dos amics no volien veure?4
Els instants eren massa preciosos per a sacrificar-los en una discussió
vagativa. La pretesa o no ciutat selenita havia desaparegut en la llunyania.
La distància del projectil al disc lunar tendia a augmentar i els detalls
del sòl començaven a perdre's confusament. Només els relleus,
els circs, els cràters, les planúries, resistien i retallaven
cruament llurs línies terminals.
En aquell moment es dibuixava cap a l'esquerra un dels més bells circs
de l'orografia lunar, una de les curiositats d'aquell continent. Era Newton,
que Barbicane reconegué sense cap treball, bo i consultant el Mappa Selenographica.
Newton està situat exactament als 77° de latitud Sud i 16° de
longitud Est. Forma un cràter anular, on les muralles, altes de 7.250
metres, semblen ésser infranquejable.5
imagineu-vos el que devia ésser aquest tranquil astre
Barbicane féu observar als seus companys que l'altitud d'aquella muntanya
per damunt de la plana que l'envolta estava lluny d'igualar la profunditat del
seu cràter. Aquest enorme orifici fugia de tot mesurament, i formava
un tenebrós abisme al fons del qual els raigs solars mai no poden arribar.
Allí, segons el parer d'Humboldt, regna la foscor absoluta que la llum
del Sol i la de la Terra no poden mai trencar. Els mitòlegs n'haurien
fet, i amb raó, la boca de l'infern.
-Newton - digué Barbicane - és el tipus més perfecte d'aquestes
muntanyes anulars de les quals a la Terra no n'hi ha cap i que demostren que
la formació de la Lluna, per via de refredament, és deguda a causes
violentes, i que mentre, sota l'impuls dels focs interiors, els relleus arribaven
a altituds considerables, el fons es retirava i s'abaixava molt per dessota
del nivell lunar.
-No dic pas que no - respongué Miquel Ardan.
Alguns minuts després d'haver passat Newton, el projectil dominava directament
la muntanya anular de Moret (125 km de diàmetre i 5.000 m d'altitud).
Vorejà, encara que de lluny, els cims de Blancanus, i, a dos quarts de
vuit del vespre arribava al circ de Clavi.
Aquest circ, un dels més notables del disc lunar, està situat
als 58° de latitud Sud i 150 de longitud Est. La seva altura està
calculada en 5.270 metres. Els viatgers, distanciats de quatre-cents quilòmetres,
però reduïts a quatre mercès a les ulleres de llarga vista,
pogueren admirar el conjunt d'aquell immens cràter.
-Els volcans terrestres - digué Barbicane - no són res més
que caus de talps en comparació amb els volcans de la Lluna. Amidant
els antics cràters formats per les primeres erupcions del Vesuvi i de
l'Etna, amb prou feines si se'ls troba que tinguin sis mil metres d'amplària.
A França, el circ de Cantal té deu quilòmetres. A Ceilan,
el circ de l'illa té setanta quilòmetres i és considerat
com el més ample del globus. Però, ¿què són
aquests diàmetres al costat d'aquest de Clavi que dominem en aquest moment?
-Quina és la seva amplada? - preguntà Nicholl.
-Té dos-cents vint-i-set quilòmetres - respongué Barbicane
-. Cert que aquest circ és el més important de la Lluna, però
molts altres en fan dos-cents, cent cinquanta i cent quilòmetres!6
-Ah!, amics meus - exclamà Miquel -, imagineu-vos el que devia ésser
aquest tranquil astre de la nit, quan aquests cràters, omplint-se de
trons, vomitaven tots ells alhora torrents de laves, bombardeig de pedres, núvols
de fum i mantells de flames! Quin espectacle més prodigiós no
era llavors i quin desencant no és ara! Aquesta Lluna no és més
que una magra carcassa d'un foc d'artifici on els petards, els coets, les serpentines,
els sols, després d'un magnífic esclat, no han deixat més
que tristes escurçadures de cartó. ¿Qui podrà dir
la causa, la raó, la justificació d'aquests cataclismes?
Barbicane no escoltava Miquel Ardan. Contemplava aquelles muralles de Clavi
formades per grans muntanyes de moltes llegües d'espessor. Al fons de la
immensa cavitat es trobaven un centenar de petits cràters apagats que
foradaven el sòl com una escumadora, mentre que un pic, alt de cinc mil
metres, dominava tot aquell conjunt.7
Al seu voltant, la planúria tenia un aspecte de desolació. Res
més àrid que aquells relleus, res més trist que aquelles
muntanyes enrunades, i, si hom es pot expressar així, com aquelles restes
de pics i monts que es trobaven escampats pel sòl! El satèl·lit
semblava haver rebentat per aquell indret.
El projectil anava avançant sempre i aquell apilotament confús
no es modificava gens. Els circs, els cràters, les muntanyes esfondrades,
se succeïen incessantment. Res de planúries i res de mars. Una Suïssa,
una Noruega, inacabables. I, en fi, al centre d'aquella regió esberlada,
en el seu punt culminant, la més esplèndida muntanya del disc
lunar, el brillantíssim Tico, al qual la posteritat conservarà
per sempre el nom de l'il·lustre astrònom de Dinamarca.8
Quan s'observa la Lluna plena, en un cel sense núvols, no hi ha ningú
que no hagi remarcat aquest punt brillant de l'hemisferi Sud. Miquel Ardan,
per qualificar-lo, emprà totes les metàfores que li pogué
fornir la imaginació. Per ell, Tico era un ardent fogar de llum, un centre
d'irradiació, un cràter que vomitava raigs! Era l'eix d'una roda
centellejant, una anemone que estrenyia el disc amb els seus tentacles d'argent,
un ull immens ple de flames, una aurèola tallada per la testa de Plutó!
Era com una estrella engegada per la mà del Creador i que havia anat
a esclafar-se contra el rostre de la Lluna!
Tico forma una tal concentració lluminosa, que els habitants de la Terra
el poden albirar sense cap ullera de llarga vista, encara que es trobin a una
distància de cent mil llegües9 Pot pensar-se,
doncs, quina havia d'ésser la seva intensitat als ulls dels observadors
situats a cent cinquanta llegües solament!10 A través
d'aquell pur èter, el seu guspireig era talment inaguantable que Barbicane
i els seus amics hagueren d'ennegrir l'ocular de llurs ulleres amb el fum del
gas, a fi de poder-ne suportar l'esclat. Després, silenciosos, emetent
tan sols algunes interjeccions admiratives, guaitaren, contemplaren. Tots llurs
sentiments, totes llurs impressions, es concentraren en llur mirada, com la
vida, que, sota una emoció violenta, es concentra tota sencera al cor.
Tico pertany al sistema de muntanyes resplendents com Aristarc i Copèrnic.
Però, de totes, ella és la més completa, la més
realçada per a fixar-hi l'atenció, i ella sola testimonieja irrecusablement
aquell espantós efecte volcànic al qual es deu la formació
de la Lluna.
Tico es troba situat als 43° de latitud meridional i 12° de longitud
Est. El seu centre es troba ocupat per un cràter de vuitanta-set quilòmetres.
Afecta una forma quelcom el·líptica i s'enclou en un recinte de
muralles anulars que a l'Est i a l'Oest dominen la plana de l'exterior des d'una
altura de 5.210 metres. És una agregació de Monts-Blancs, disposats
entorn d'un centre comú i coronats per una cabellera resplendent.
I és que ni la fotografia mai no ha pogut donar per si sola d'aquesta
incomparable muntanya el conjunt de relleus que convergeixen vers ella ni les
extumescències interiors del seu cràter. Efectivament, és
en pleniluni quan Tico es mostra en tota la seva esplendor. Però, com
sigui que aleshores manquen les ombres, els escorços de la perspectiva
han desaparegut i les proves fotogràfiques esdevenen blanques. Enutjosa
circumstància, car hauria estat curiós de sorprendre fotogràficament
aquella estranya regió, amb tota exactitud. No és res més
que una aglomeració de forats, cràters, circs, un encreuament
vertiginós de crestes; després, fins a perdre's de vista, tota
una xarxa volcànica abocada sobre aquell terreny pustulós. Hom
comprèn llavors que aquells bullidors de l'erupció central hagin
guardat llur forma primitiva. Cristal·litzats pel refredament, han estereotipat
aquest aspecte que presenta la Lluna des de tant de temps a causa de la influència
de les forces plutòniques.
La distància que separava els viatgers dels cims anulars de Tico no era
pas tan considerable que ells no en poguessin apreciar els detalls principals.
Sobre el mateix terraplè que forma la circumval·lació de
Tico, les muntanyes recolzen damunt els flancs dels talussos interiors i exteriors,
esglaonant-se com gegantines terrasses. Semblaven més altes de tres o
quatre-cents peus a l'Oest que a l'Est.11 Cap sistema
de fortificacions terrestre no era comparable amb aquella fortificació
natural. Una ciutat, aixecada al fons de la cavitat circular, hauria estat absolutament
inaccessible.
Inaccessible i meravellosament estesa damunt aquest sòl accidentat de
pintorescos ressalts! La natura, en efecte, no havia pas deixat pla i buit el
fons d'aquell cràter. Posseïa la seva orografia especial, un sistema
muntanyós que feia d'ell un món apart. Els viatgers distingiren
clarament cons, tossals centrals, remarcables moviments de terreny, disposats
naturalment per rebre-hi les obres d'art de l'arquitectura selenita. Allí
es dibuixava el lloc d'un temple, aquí l'emplaçament d'un fòrum,
en aquell indret els basaments d'un palau, en aquell altre l'esplanada d'una
ciutadella. El tot dominat per una muntanya central de 1.700 metres. Immens
circuit on la Roma antigua hauria cabut deu vegades tota sencera!
-Ah! - exclamà Miquel Ardan, entusiasmat amb aquella visió -,
quina ciutat més grandiosa s'hi podria bastir, dins aquest anell de muntanyes!
Ciutat tranquil·la, refugi plàcid, situat lluny de totes les misèries
humanes! Com viurien allí, tranquils i isolats, tots aquests misantrops,
tots aquests odiadors de la humanitat, tots aquells que senten el fàstic
de llur vida social!
-Tots! Això fóra massa petit per a ells! - respongué amb
senzillesa Barbicane.
1. 500 metres.
2. Sense voler afirmar ni combatre l'existència de
neu a la Lluna, és escaient de recordar que un famós astrònom
nord-americà, William H. Pickering, fundador de l'observatori de Jamaica,
admetia sincerament l'existència d'aire i aigua a la Lluna, i així
explicava el perquè d'un fenomen observat per bastants astrònoms
i que cal acollir amb molta reserva, quan algunes vegades, en examinar certs
objectes lunars, els veuen amb menys nitidesa que altres, com veuríem
un paisatge quan s'interposa un núvol o una boira. Deia i suposava Pickering
que aquests lleus canvis o objectes lunars sospitosos es devien a núvols
de vapor que sortien d'alguns paratges del nostre satèl·lit, i
també a extensions nevades que ell albirava en forma de petites taques
blanques que s'anaven fonent a mesura que el Sol pujava a l'horitzó i
tornaven a engrandir-se quan aquell declinava. Entre altres exemples esmenta
que el magnífic massís del Mont Pic (2.150 m), sentinella isolat
que s'enlaira en un racó del Mar de les Pluges, es troba cobert per vuit
mantells de neu que abriguen els flancs d'aquella abrupta muntanya. I, anant
encara més enllà en els seus comentaris i estudis, sosté
que en alguns indrets de la Lluna hi ha' geleres en U, amb mostres evidents
de l'erosió glaciar i amb morenes terminals. Tot això, com altres
aspectes que hem comentat més amunt, serà aclarit així
que l'home haurà arribat a la Lluna. (N. del T.)
3. Vegi's el que dèiem referent a aquestes dues serralades
a la nota 8 del capítol anterior. (N. del T.)
4. Aquesta fantasia de Ia fortalesa que creu veure Miquel
Ardan recorda moltíssim el "descobriment" fet per l'astrònom
alemany Francesc de P. Gruithuysen, en una nit d'estiu del 1822 mentre observava
una porció de la regió central de la Lluna.
El fet és que examinant els voltants del cràter Higini, en el
Mar dels Vapors, hi ha, entre aquest cràter i el de Triesnecker, una
àrea de terreny molt notable per les seves ranures o esquerdes, i s'hi
troba un detall lunar que s'anomena "Muntanya del Cargol", perquè
té molt semblança amb un cargol gegantí mig enterrat. Però
la formació en conjunt apareix suficientment estranya perquè sembli
ésser artificial. Gruithuysen la prengué per les ruïnes d'una
antiga fortalesa selenita que en temps passats devia servir de protecció
a una ciutat. Aquest pretès descobriment de la fortalesa féu molta
forrolla en el seu temps, i, evidentment, com tantes altres coses rares de la
Lluna, resta, de moment, en espera que algun dia se sàpiga el que hi
ha de veritat.
Juli Verne coneixia aquest detall de la fortalesa i en fa esment en el capítol
V de la primera part d'aquesta obra, pàgina 41, i ara, després
de modificar-lo un xic, el situa en un inlret molt oposat al que fou vist per
primera vegada per Gruithuysen. (N. del T.)
5. És el circ de Newton, amb els seus 230 quilometres
de diàmetre i la grandiosa altitud de les parets de les seves muralles,
que atenyen una alçada propera a la de l'Everest, el cràter lunar
més profund. (N. del T.)
6. Si la importància que Juli Verne atribueix al
circ de Clavi és deguda a la topografia del seu relleu entre tots els
altres circs de la Lluna, potser és acceptable; però, si aquesta
importància és pel seu diàmetre, convé fer remarcar
que a la Lluna hi ha uns quants circs més, pocs, que són superiors
a Clavi, el més grandiós dels quals és el circ de Mauròlic,
de 241 quilòmetres i amb unes muralles de 4.500 metres, gairebé
tan altes com el Mont-blanc. (N. del T.)
7. 5.270 metres té el pic més enlairat del
relleu del circ de Clavi o, cosa que és el mateix, també la profunditat
assolida per la muralla presa des del seu punt més alt. (N. del T.)
8. Fou el pare Riccioli, S. J., en el segle XVII, qui en
posar noms a les diferents formacions lunars volgué enaltir a perpetuïtat
el nom de l'astrònom danès Tico-Brahe, que ell tan ferventment
admirava, donant-lo a un cràter de gran realçament i esclat, i
visible a ull nu. I el mateix féu amb Copèrnic, assignant-li un
cràter que potser és el més bell dels de la Lluna. (N.
del T.)
9. 400.000 quilòmetres.
10. 600 quilòmetres.
11. O sigui d'uns 97 0 130 metres.
