Capítol V
LA NOVEL·LA DE LA LLUNA1
Un observador dotat d'una
vista infinitament penetrant i col·locat en aquest centre inconegut al
voltant del qual gravita el món hauria vist en l'època caòtica
de l'univers com miríades d'àtoms omplien l'espai. A poc a poc
i en el transcurs dels segles un canvi va produir-se. Una llei d'atracció
va manifestar-se, a la qual estaven subordinats els àtoms errants fins
aleshores. Aquells àtoms, combinant-se químicament segons llurs
afinitats. Es feren molècules i formaren aquests amuntegaments nebulosos
dels quals n'hi ha tants d'escampats per les immensitats del cel.
Aquells amuntegaments ben aviat es veieren animats per un moviment de rotació
a l'entorn de llur punt central. Aquest centre, format per vagues molècules,
començà a girar sobre si mateix tot condensant-se progressivament;
d'altra banda, seguint les lleis immutables de la mecànica, a mesura
que el seu volum disminuïa per la condensació, el seu moviment de
rotació s'accelerava, i d'aquells dos efectes persistents va resultar-ne
una estrella principal, centre de la massa nebulosa.
Esguardant atentament, aquell observador hauria vist aleshores que les altres
molècules de la massa es captenien com l'estrella central, es condensaven
al seu torn per un moviment de rotació progressivament accelerat i hi
gravitaven al voltant en forma d'estrelles innombrables. La nebulosa -actualment
els astrònoms han arribat a comptar-ne prop de cinc mil- ja restava formada2.
Entre tants milers de nebuloses, n'hi ha una que els homes han anomenat Via
Làctia3 i que conté cent mil milions d'estrelles4,
de les quals cadascuna ha esdevingut el centre d'un món solar.
Si l'observador hagués llavors examinat, especialment entre aquells milions
d'astres, un dels més modestos i menys brillants5,
una estrella de quarta magnitud com aquella que anomenem orgullosament el Sol,
hauria vist com tots els fenòmens als quals es deu la formació
de l'univers s'haurien acomplert successivament davant els seus ulls.
En efecte, aquest Sol, encara en estat gasós i compost de molècules
mòbils, l'hauria albirat l'observador girant sobre el seu eix per acabar
el seu treball de concentració. Aquest moviment, fidel a les lleis de
la mecànica, s'hauria accelerat amb la disminució del volum, i
així fins a arribar a un moment en què la força centrífuga
se l'hauria endut per damunt de la força centrípeta (o gravetat)
i que tendeix a atraure les molècules cap al centre.
Fases de la Lluna
Aleshores un
altre fenomen hauria tingut lloc als ulls de l'observador. Les molècules
situades al plànol de l'equador, escapant-se com la pedra que fuig d'un
mandró perquè s'ha romput sobtadament la corda, haurien anat a
formar al voltant del Sol diversos anells concèntrics semblants als de
Saturn. A llur torn, aquests anells de matèria còsmica, dotats
d'un moviment de rotació a l'entorn de la massa central, s'haurien anat
trencant i descomponent en nebulositats secundàries, això és,
en planetes.
I, si l'observador hagués concentrat tota la seva atenció en aquests
planetes, hauria vist que es captenien igualment que el Sol, i donaven lloc
al naixement d'un o més anells còsmics, orígens d'aquests
astres d'ordre inferior que s'anomenen satèl·lits.
Així, remuntant-nos de l'àtom a la molècula, de la molècula
a la massa nebulosa, de la massa nebulosa a la nebulosa, de la nebulosa a l'estrella
principal, de l'estrella principal al Sol, del Sol al planeta i del planeta
al satèl·lit, heus ací tota la sèrie de transformacions
sofertes pels cossos cèlics des dels primers dies del món.
El Sol, que sembla estar com perdut en les immensitats mel món estel·lar,
queda amb tot depenent, segons les actuals teories de la ciència, de
la nebulosa de la Via Làctia6. Centre d'un món
i per petit que sembli enmig de les regions etèries, malgrat tot és
grandiós, car el seu volum és un milió quatre-centes mil
vegades el de la Terra. Al seu voltant giren vuit planetes, sortits tots ells
de les seves mateixes entranyes des dels primers temps de la creació.
Aquests, des del més proper fins al més llunyà, són:
Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú7.
A més, entre Mart i Júpiter circulen regularment altres cossos
menys considerables, probablement restes errants d'un astre romput en molts
milers de fragment i dels quals el telescopi ha reconegut noranta-set fins avui8.
D'aquests servidors que el Sol manté en la seva òrbita el·líptica
per la gran llei de la gravitació, alguns posseeixen satèl·lits.
Neptú en té dos; Urà, cinc; Saturn, deu; Júpiter,
dotze; Mart, dos, i la Terra, un. Aquest darrer, un dels més importants
del món solar, té per nom la Lluna, i és a ella que el
geni ardit dels americans pretenia de conquerir.
L'astre de les nits, per la seva relativa proximitat i per l'espectacle ràpidament
renovat de les seves diverses fases, no cal dir que ha compartit amb el Sol
l'atenció dels habitants de la Terra; però el Sol és molestós
a la vista, i les esplendors de la seva llum obliguen els seus contempladors
a abaixar els ulls.
La casta Diana, més humana en canvi, es complau a deixar-se veure en
la seva modesta gràcia. És dolça a la mirada i poc ambiciosa,
i, malgrat tot, de vegades es permet d'eclipsar el seu germà, el radiant
Apol·lo, sense ésser mai eclipsada per ell. Els mahometans, comprenent
la reconeixença que devien a aquesta fidel amiga de la Terra, han ajustat
llurs mesos sobre la seva revolució9.
Els primers pobles dedicaren un culte particular a aquesta casta deessa. Els
egipcis l'anomenaven Isis; els fenicis la coneixien amb el nom d'Astarté;
els grecs l'adoraven sota el nom de Febe, filla de Latona i de Júpiter,
i n'explicaven els eclipsis per les misterioses visites de Diana i el bell Endimió.
Si havíem de creure la llegenda mitològica, el lleó de
Nèmesis recorria els camps de la Lluna abans de la seva aparició
sobre la terra, i el poeta Agesianax, citat per Plutarc, cantà en els
seus versos aquells ulls dolços, aquell nas encisador i aquella amable
boca formades per les parts lluminoses de l'adorable Selene.
Però si bé els antics van comprendre el caràcter, el temperament,
en una paraula, les qualitats morals de la Lluna, sota el punt de vista mitològic,
els més savis d'entre ells restaren molt ignorants en selenografia.
El disc lunar
Així
i tot, alguns astrònoms d'èpoques llunyanes descobriren certes
particularitats que han estat confirmades avui per la ciència. Si els
arcadians van pretendre haver habitat la Terra en un temps en què la
Lluna no existia encara; si Tasis se la mirava com un fragment desprès
del disc solar, si Clearc, deixeble d'Aristòtil, en féu un polit
mirall damunt del qual es reflectien les imatges de l'oceà; si altres,
en fi, no hi veieren sinó un munt de vapors exhalats per la Terra, o
bé un globus meitat de foc i meitat de gel que voltava sobre si mateix,
alguns savis, per mitjà d'observacions sagaces, a manca d'instruments
d'òptica, sospitaren la major part de les lleis que regeixen l'astre
de les nits.
Així Thales de Milet, que visqué 460 anys abans de J.C., emeté
l'opinió que la Lluna era il·luminada pel Sol. Aristarc de Samos
donà la veritable explicació de les seves fases. Cleòmenes
ensenya que resplendeix d'una llum reflectida. El caldeu Beroso descobreix que
la duració del seu moviment de rotació era igual que la del moviment
de revolució, i això explica el fet que la Lluna presenti sempre
la mateixa cara. Finalment, Hiparc, dos segles abans de l'era cristiana, reconegué
algunes inexactituds en els moviments aparents del satèl·lit de
la Terra.
Aquestes diverses observacions van confirmar-se més tard i se n'aprofitaren
els nous astrònoms. Ptolomeu, el segle II, i l'àrab Abul-Wefa,
el segle X, completaren les observacions d'Hiparc sobre les inexactituds que
sofreix la Lluna seguint la línia ondulada de la seva òrbita sota
l'acció del Sol. Més endavant, Copèrnic, el segle XV, i
Tico-Brahe, el XVI, exposaren completament el sistema del món i el paper
que representa la Lluna en el conjunt dels cossos cèlics.
Vers aquella època, els seus moviments eren poc més o menys determinats;
però se sabia ben poca cosa de la seva constitució física.
Fou llavors quan Galileu explicà els fenòmens de llum produïts
en certes fases per l'existència de muntanyes a les quals donà
una alçària mitjana de quatre mil cinc-centes toeses10.
Després d'ell, Hevelius, astrònom de Dantzing, rebaixa les més
grans altituds a dues mil sis-centes toeses; però el seu confrare Riccioli
les augmenta fins a set mil.
Herschell, a les darreries del segle XVIII, proveït d'un potent telescopi,
redueix singularment les mides anteriors. Fixa a 1.900 toeses les de les muntanyes
més enlairades, i torna a assenyalar l'altitud mitjana de les altres
altituds a quatre-centes toeses solament. Però Herschell també
s'errava, i calgueren les observacions de Schroeter, Louville, Halley, Nasmyth,
Bianchini, Pastorf, Lohrman, Gruithuysen i sobretot els pacients estudis dels
senyors Beer i Moedler, per a deixar definitivament resolta aquella qüestió.
Mercès a tots aquests savis, les altituds de les muntanyes lunars ens
són avui perfectament conegudes. Beer i Moedler han amidat mil nou-centes
alçàries, sis de les quals estan part damunt de les dues mil sis-centes
toeses, i vint-i-dues part damunt de les dues mil quatre-centes11.
El cim més alt de la superfície lunar ateny tres mil vuit-centes
una toeses12.
Ensems que es completava el reconeixement de la Lluna, es refermava a cada observació
que aquesta apareix crivellada de cràters i que la seva naturalesa és
essencialment volcànica. De la manca de refracció pels raigs lluminosos
procedents dels astres ocultats per ella, hom va treure'n la conclusió
que l'atmosfera hi devia mancar absolutament. I amb aquesta absència
de l'aire també la de l'aigua. Es posava, doncs, de manifest que els
selenites, per a viure en semblants condicions, devien posseir un organisme
especial i diferir singularment dels habitants de la Terra.
Finalment, gràcies a nous mètodes i amb instruments més
perfeccionats, s'examinà la Lluna sense descans no deixant ni un punt
de la seva cara per a explorar, tot i que el seu diàmetre fa 3.476 quilòmetres,
la seva superfície és de dues vint-i-setenes parts de la Terra13
i el seu volum un cinquantena part del de l'esferoide terrestre. Però
cap dels seus secrets no podia escapar-se de l'ull dels astrònoms, i
aquests savis portaren més enllà encara llurs meravelloses observacions.
Així, remarcaren que, durant la Lluna plena, el disc apareixia en certs
indrets ratllat de línies blanques, i, durant les fases, ratllat de línies
negres. Estudiant-ho amb molta atenció arribaren a adonar-se exactament
de la naturalesa d'aquestes línies. Eren uns solcs llargs i estrets,
cavats entre vores paral·leles, generalment pels encontorns dels cràters
i d'una longitud compresa entre 16 i 160 quilòmetres per una amplària
d'uns mil sis-cents metres. Els astrònoms les anomenaren ranures, i això
fou tot el que saberen fer. Però, pel que es refereix a la qüestió
de saber si aquestes ranures eren o no llits secs d'antics rius, ells no la
pogueren resoldre d'una manera completa. Per tant, els americans esperaven poder
determinar bé un dia o altre aquest fet geològic. Igualment es
reservaren de reconèixer aquesta sèrie de muralles paral·leles
descobertes a la superfície de la Lluna per Gruithuysen, savi professor
de Munic, que va considerar-les com un sistema de fortificacions aixecades pels
enginyers selenites. Aquests dos punts encara foscos, i altres més sens
dubte, no podrien ésser definitivament resolts sinó després
d'una comunicació directa amb la Lluna.
Quant a la intensitat de la seva llum, no hi havia res a aprendre sota aquest
particular. És sabut que la seva llum és tres-centes mil vegades
més feble que la del Sol i que la seva calor no té cap acció
remarcable al termòmetre. Quant al fenomen conegut sota el nom de llum
cendrosa, aquest s'explica naturalment per l'efecte dels raigs del Sol retornats
de la Terra a la Lluna, i que semblen completar el disc lunar quan es presenta
sota la forma d'un creixent en les seves fases primera i darrera.
Tal era l'estat de coneixements adquirits sobre el satèl·lit de
la Terra, i que el Gun-Club es proposava de completar sota tots els punts de
vista cosmogràfics, geològics, polítics i morals.
1. Tingui's en compte que aquest capítol fou escrit
per Juli Verne en una època en què la magnífica teoria
de la nebulosa primitiva de Laplace sobre la formació de l'Univers tenia
molta acceptació. No havien aparegut encara, doncs, les teories de Chamberlin,
Jeffrey, George H. Darwin, Lyttleton i altres, que, en combatre aquella, tendeixen
a explicar-nos amb més o menys encert l'origen del nostre sistema solar
i a resoldre alguns punts encara foscos que presenta la teoria de Laplace. (N.
del T.)
2. Aquesta xifra que donava Juli Verne ha estat sobrepassada
mercès a les exploracions estel·lars aconseguides amb els telescopis
més potents, però es fa difícil de poder fixar concretament
el nombre de nebuloses que actualment hi ha descobertes. (N. del T.)
3. Del mot grec , que significa llet.
4. Actualment se'n compten trenta milions. (N. del T.)
5. El diàmetre de Sírius, segons Wollaston,
és dotze vegades més gran que el del Sol, o sia que té
uns 19.100.000 quilòmetres.
6. A la qual avui s'ha donat el nom de Galàxia, així
com a totes les altres nebuloses espirals que es troben escampades arreu de
l'univers. (N. del T.)
7. Recordi's que en temps de Juli Verne no estava descobert
el planeta Plutó. Aquest descobriment tingué lloc pel gener del
1930, en què un jove aficionat a la fotografia, C. W. Tombaugh, de l'observatori
de Flagstaff (Arizona), féu la important troballa amb motiu de revelar
unas plaques. Aquest planeta és el més allunyat de tots els que
constitueixen el nostre sistema planetari. (N. del T.)
8. Actualment ja són uns quants milers els planetoides
(o asteroides) que hi ha descoberts. (N. del T.)
Alguns d'aquests asteroides són prou petits perquè caminant a
un pas atlètic s'hi pugui fer la volta el l'espai d'una jornada.
9. Uns vint-i-nou dies i mig.
10. Antiga mida francesa equivalent a uns dos metres. Galileu,
per tant, fixava una altitud mitjana a les muntanyes lunars de 9.000 metres.
(N. del T.)
11. L'altitud del Mont-Blanc és de 4.807 metres.
12. La serralada de Leibnitz, que és la més
enlairada cadena de muntanyes de la Lluna. Els seus cims assoleixen 7.800, 8000
i àdhuc 9.000 metres d'altitud. (N. del T.)
13. Trenta-vuit milions de Km2. Quant al diàmetre
de la Lluna, ve a ésser un poc més de la quarta part del radi
de la Terra.
