Capítol VI
EL QUE NO ÉS POSSIBLE D'IGNORAR I EL QUE NO ESTÀ PERMÈS DE CREURE ALS ESTATS UNITS.
La preposició de Barbicane
havia tingut com a resultat immediat el de posar a l'ordre del dia tots els
fets astronòmics relatius a la reina de la nit. Cadascú es posà
a estudiar-la assíduament. Tot semblava com si la Lluna hagués
aparegut per primera vegada a l'horitzó i que ningú no l'hagués
entrellucada fins aleshores en el cel. Esdevingué de moda; estava a l'ordre
del dia. I ella, sense deixar d'ésser modesta, tingué lloc entre
les "estrelles", tot i no mostrar-se amb més altivesa. Els
diaris revifaren les velles històries en les quals aquest "Sol dels
llops" tenia un paper; recordaren les influències que li donava
la ignorància dels primers temps; la cantaren en tots els tons i d'un
poc més l'haurien anomenada amb bones paraules: tot Amèrica fou
presa de selenomania.
Per la seva part, les revistes científiques tractaren més especialment
les qüestions relacionades amb l'empresa del Gun-Club. La carta de l'observatori
de Cambridge fou publicada, comentada i aprovada sense reserves.
En un mot, no fou permès àdhuc al menys lletrat dels ianquis,
d'ignorar un sol dels fets relatius al seu satèl·lit, ni a la
més resclosida de les velles mistress d'admetre encara supersticiosos
errors al seu lloc. La ciència els pervenia sota les formes; els entrava
pels ulls i les orelles. Era impossible d'ésser un ase... en astronomia.
Fins aleshores, molta gent havia ignorat com s'ho havien fet per a poder calcular
la distància que separa la Lluna de la Terra. Hom aprofità aquesta
avinentesa per a ensenyar que aquesta distància s'obtenia per la mediació
de la paral·laxi de la Lluna. Si el mot paral·laxi semblava sorprendre'ls,
se'ls deia que era l'angle format per dues línies dretes menades de cada
extrem del radi terrestre fins a la Lluna. I, si dubtaven de la perfecció
d'aquest mètode, se'ls demostrava immediatament que no tan sols aquesta
distància mitjana era de dues-centes trenta-vuit mil nou-centes milles
(384.390 quilòmetres), sinó encara que els astrònoms no
s'equivocaven per menys de cent quilòmetres.
Als qui no estaven familiaritzats amb els moviments de la Lluna, els diaris
els demostraren cada dia que posseeix dos moviments distints. El primer, de
rotació sobre el seu eix, i el segon, dit de translació al voltant
de la Terra, i que ambdós s'acompleixen en un temps igual, això
és, en vint-i-set dies i un terç1.
El moviment de rotació és el que ha creat el dia i la nit a la
superfície de la Lluna; solament que només hi ha un dia i una
nit per mes lunar i cada mes lunar dura tres-centes cinquanta-quatre hores i
un terç. Sortosament, la cara que mira cap al globus terrestre està
il·luminada per ell amb una intensitat igual que la llum de catorze llunes.
Quant a l'altra cara, sempre invisible, té naturalment tres-centes cinquanta-quatre
hores d'una nit absoluta, assuaujada només per aquesta "pàl·lida
claror que davalla de les estrelles"2. Aquest fenomen
es deu únicament a la particularitat que els moviments de rotació
i de revolució s'acompleixen en un temps rigorosament igual, fenomen
comú, segons Cassini i Herschell al de les llunes de Júpiter i
molt probablement al de tots els altres satèl·lits.
Algunes persones ben disposades però un poc tossudes no comprenien de
moment que, si la Lluna mostrava invariablement la mateixa cara a la Terra durant
la seva revolució era perquè en el mateix espai de temps fa una
volta sobre ella mateixa. I a aquestes tals se'ls deia: "Aneu al menjador
de casa vostra i feu una volta a l'entorn de la taula procurant mirar sempre
al centre; quan el vostre passeig circular serà acabat, haureu fet una
volta sobre vosaltres mateixos, car els vostres ulls hauran recorregut successivament
tots els indrets del menjador. Doncs bé, el menjador és el cel,
la taula és la Terra i la Lluna sou vosaltres!". I elles restaven
encisades de la comparació.
Així, la Lluna mostra sempre la mateixa cara a la Terra. Per a ésser
exactes convé dir, però, que degut a un cert balanceig del nord
al sud i de l'oest a l'est, anomenat libració, ella deixa veure una mica
més de la meitat del seu disc, o sigui quaranta-set centèsimes
aproximadament3.
Quan els ignorants en saberen tant com el mateix director de l'observatori de
Cambridge sobre el moviment de rotació de la Lluna, van capficar-se molt
pel seu moviment de translació al voltant de la Terra, i vint revistes
científiques tingueren prou feina per a instruir-los. Llavors els ensenyaren
que el firmament, amb la seva infinitat d'estrelles, pot ésser considerat
com un vast quadrant sobre el qual la Lluna es passeja tot indicant l'hora veritable
als habitants de la Terra, i que és en aquest moviment quan l'astre de
les nits presenta les seves diferents fases. La Lluna és plena quan està
en oposició amb el Sol, això és, quan els tres astres estan
en una mateixa línia, trobant-se la Terra al mig, quan la Lluna és
nova es perquè està en conjunció amb el Sol, o sia quan
es troba entre la Terra i ell, i, finalment, que quan la Lluna està en
el primer o en el seu darrer quart és quan fa amb el Sol i la Terra un
angle recte del qual ella ocupa el vèrtex.
Alguns ianquis perspicaços en deduïen llavors la conseqüència
que el eclipsis no es podien produir sinó en les èpoques de conjunció
o d'oposició, i cal reconèixer que raonaven bé. En conjunció,
la Lluna pot eclipsar al Sol, mentre que en oposició és la Terra
qui l'eclipsa al seu torn, i si aquest eclipsis no s'esdevenen dues vegades
per llunació és perquè, segons el plànol en el qual
es mou la Lluna, està inclinat sobre l'eclíptica o, dit en altres
paraules, sobre el plànol en què es mou la Terra.
Referent a l'altitud que l'astre de les nits pot atènyer damunt l'horitzó,
la lletra de l'observatori de Cambridge ja ho havia dit tot sobre aquest particular.
Tothom sabia que aquesta alçària és variable segons la
latitud del lloc on hom veu la Lluna. Les úniques zones del globus per
les quals la Lluna passa al zenit, és a dir, ve a col·locar-se
directament damunt el cap dels seus contempladors, es troben necessàriament
compreses entre el vint-i-vuitè paral·lel i l'equador. D'aquí
aquesta important recomanació d'intentar l'experiment des d'un punt qualsevol
d'aquesta part del globus, a fi que el projectil pugui ésser engegat
perpendicularment i així escapar-se al més de pressa possible
de l'acció de la gravetat. Era una condició essencial per a l'èxit
de l'empresa i no deixava de preocupar vivament l'opinió pública.
I, quant a la línia seguida per la Lluna en el seu moviment al voltant
de la Terra, ja l'observatori de Cambridge havia prou ensenyat, àdhuc
als ignorants de tots els països, que aquesta línia és una
corba entrant, no un cercle, sinó una el·lipse, on la Terra ocupa
un dels focus. Aquestes òrbites el·líptiques són
comunes a tots els planetes així com als satèl·lits, i
la mecànica racional demostra rigorosament que no pot ésser d'altra
manera. Que resti ben entès que la Lluna en el seu apogeu es troba més
allunyada de la Terra i més propera en el seu perigeu.
Heus aquí, doncs, el que tot bon americà sabia de bon grat o per
força, i que ningú no podia dignament ignorar. Però si
aquests vertaders principis es vulgaritzaren ràpidament, molts errors,
certes temoroses il·lusions, foren en canvi menys fàcils de desarrelar.
Algunes bones ànimes, per exemple, sostenien que la Lluna era un antic
cometa, el qual, recorrent la seva extensa òrbita a l'entorn del Sol,
vingué a passar tan a prop de la Terra que va restar retingut en el seu
cercle d'atracció. Aquests astrònoms de saló pretenien
explicar així l'aspecte bleït de la Lluna, irreparable dissort de
la qual culpaven l'astre radiant. Només quan algú els feia observar
que els cometes tenen una atmosfera i que la Lluna no en té sinó
molt poca o gens, no sabien què respondre.
N'hi havia d'altres que, pertanyent a la raça dels porucs, manifestaren
certes temences respecte a la Lluna. Havien sentit contar que, des de les observacions
fetes en temps dels califes, el seu moviment de translació s'accelerava
en una certa proporció, i deduïen d'això -tanmateix ben lògicament-
que, fent-se més ràpid el moviment, se'n seguia una disminució
en la distància que separa els dos astres, i que, perllongant-se aquest
doble efecte infinitament, la Lluna acabaria un dia per caure damunt de la Terra.
Malgrat tot, aquests altres hagueren de tranquil·litzar-se i cessar de
témer per les generacions futures quan se'ls féu saber que, segons
càlculs de l'il·lustre matemàtic francès Laplace,
aquesta celeritat de moviments s'enclou dins d'uns límits molt restringits
i que una disminució proporcional no tardarà a esdevenir-li. Per
tant, l'equilibri del món solar no podia ésser alterat en els
segles venidors.
Restava, en darrer lloc, la classe supersticiosa dels ignorants; aquests, no
contents d'ignorar, sabien encara el que no és, i, a propòsit
de la Lluna, en sabien llargament. Els uns contemplaven el seu disc com un mirall
polit per mitjà del qual podien veure's diversos punts de la Terra i
comunicar-se els seus pensaments. Els altres pretenien que, sobre mil Llunes
noves observades, nou-centes cinquanta havien dut remarcables transformacions,
com és ara cataclismes, revolucions, terratrèmols, diluvis, etc.,
i creien en la influència misteriosa de l'astre de les nits sobre els
destins humans; se la miraven, doncs, com el "veritable contrapès"
de l'existència. Creien que cada selenita estava relacionat amb cada
habitant de la Terra per un lligam de simpatia, i, com el doctor Mead, sostenien
que el sistema vital els estava enterament sotmès, pretenent, sense deixar,
però, la presa, que els nois neixen sobretot durant la Lluna nova i les
noies durant el quart minvant etc., etc. Calgué renunciar a aquests vulgars
errors i retornar a la veritat, i si bé la Lluna, un cop llevada la seva
influència, perdé en l'esperit de certs cortesans tots els poders,
si àdhuc alguns fins li giraren l'esquena, la immensa majoria va declarar-se
per ella. I, pel que fa als ianquis, no tingueren altra ambició que poder
prendre possessió d'aquest nou continent dels aires i enarborar-hi al
cim més alt la bandera estelada dels Estats Units d'Amèrica.
1. És la durada de la revolució sideral, això
és, el temps que la Lluna necessita per a retornar a una mateixa estrella.
2. L'escriptor es refereix a una de les diverses causes
de claror a la nit: la celístia. (N. del T.)
3. Explicat d'altra manera, ve a ésser prop del 59
per 100 tot el que veiem de la Lluna. Prop del 41 per 100 constitueix la part
que mai no s'ha vist, i la part que sempre veiem és poc més o
menys un altre 41 per 100, i constitueix el 18 per 100 de la superfície
la part que alternativament és visible i invisible. (N. del T.)