Capítol XXVI
FOC!
Havia arribat el dia primer
de desembre. Dia fatal, car si la sortida del projectil no es feia aquell mateix
vespre, a les deu quaranta-set minuts i quaranta segons de la nit, més
de divuit anys havien de transcórrer abans que la Lluna tornés
a trobar-se en les mateixes condicions simultànies de zenit i de perigeu.
El temps era magnífic, malgrat estar a prop de l'hivern; el Sol resplendia
i banyava amb el seu brillant efluvi aquesta Terra que tres dels seus habitants
anaven a abandonar per un món nou.
¡Quanta gent hi hagué que va dormir malament durant la nit que
precedí aquell dia tan impacientment esperat! iQuants pits foren oprimits
pel pes angoixós de l'espera! Tots els cors bategaren d'inquietud llevat
del de Miquel Ardan. Aquest impassible personatge anava i venia amb el seu habitual
atrafegament, i res no denunciava en ell una preocupació desacostumada.
El seu son havia estat tranquil, era el somni de Turena1,
al peu del canó, abans de donar batalla.
Des del matí una gentada innombrable omplí les planúries
que s'estenen fins a perdre's de vista al voltant de Stone's-Hill. Cada quart
d'hora, el tren de Tampa-Town portava més gent i aquest desplaçament
prengué ben aviat proporcions fabuloses, i, segons les estadístiques
del Tampa-Town Observer, durant aquella memorable diada, cinc milions d'espectadors
trepitjaren la terra de la Florida.
Ja feia un mes que la major part d'aquella gent bivaquejava al voltant del clos,
i posava els fonaments d'una ciutat que després s'anomenaria Ardan's-Town.
Barraques, cabanes, barracots i tendes puntejaven d'ací i d'allà
la plana, i aquests estatges efímers acollien una població bastant
nombrosa per a causar enveja a les més grans ciutats d'Europa.
Des del matí, una multitud innombrale...
Tots els pobles de la terra s'hi trobaven representats, i tots els dialectes
del món s'hi parlaven alhora. S'hauria dit la confusió de les
llengües, com en els temps bíblics de la torre de Babel. Les diverses
classes de la societat americana s'hi confonien en una igualtat absoluta. Banquers,
camperols, mariners, comissionistes, corredors de Borsa, plantadors de cotó,
negociants, barquers i magistrats, es tractaven amb una familiaritat primitiva.
Els criolls de la Lluïsiana confraternitzaven amb els masovers de la Indiana;
els gentlemen de Kentucky i de Tennessee i els virginians elegants i altívols,
responien als caçadors mig salvatges dels Llacs i als marxants de bous
de Cincinnati. Encapellats amb el barret de castor blanc d'amples ales o del
jipijapa clàssic, vestits amb pantalons de cotonada blava de les fàbriques
d'Opelousas, abillats amb llurs elegants bruses de tela crua, calçats
amb borseguins de colors brillants, exhibien extravagants pitreres de batista
mentre espurnejaven en llurs camises, punys, corbates, als deu dits de la mà
i àdhuc a les orelles, tot un assortit d'anells, agulles, brillants,
cadenes, arracades i altres galindaines l'alt preu de les quals igualava llur
mal gust. Dones, criatures, criats, amb vestits no menys opulents, acompanyaven,
seguien, precedien o rodejaven aquests marits, pares o amos, que semblaven els
capitostos de tribus enmig de llurs innombrables famílies.
A l'hora dels àpats calia veure tot aquell món de gent com es
llançava damunt dels aliments particulars dels Estats del Sud i devorar,
amb una gana amenaçadora per al proveïment de la Florida, aquelles
menges que repugnarien a un estómac europeu, com és ara granotes
fregides, micos en estofat, fish-chowder2, sariga rostida
o sangonent, o carn a la brasa de racoon3
Però també, quina varietat de licors o de begudes venia en ajuda
d'aquests plats indigestos! Quins crits estridents, quines vociferacions més
capricioses no ressonaven en els bar-rooms o en les tavernes agençades
amb vasos, gerros de cervesa, flascons, garrafes i ampolles de les formes més
inversemblants, de morters per a moldre al sucre i paquets de llumins!
-Aquí julep d'herba bona! - cridava un d'aquests venedors amb una veu
de tro.
-I aquí sagnia amb vi de Bordeus - saltava un altre en un to de veu que
semblava un lladruc.
-Gin-sling!4 - replicava un altre.
-Cocktail! Brandy-smash!5 - cridava aquell altre.
-Qui vol tastar la vertadera menta-julep a la darrera moda? - s'esgargamellaven
aquells venedors astuts tot fent passar ràpidament d'un got a l'altre,
com un escamotejador fa amb una nou moscada, el sucre, la llimona, la menta
verda, un munt de gel, l'aigua, el conyac i la pinya fresca amb què estan
elaborades aquestes begudes refrescants.
Els altres dies, aquestes incitacions dirigides a goles assedegades per l'acció
abrusadora de les espècies es repetien i s'encreuaven produint un rebombori
eixordador. Però aquell dia, en aquest primer de desembre, aquests crits
eren rars. Els venedors s'haurien enrogallat de tant cridar en va els parroquians.
Ningú no pensava a menjar ni a beure, i, a les quatre de la tarda, molts
dels espectadors que circulaven entre la gentada encara no havien fet el seu
berenar acostumat! Hi havia un símptoma més significatiu encara:
la passió violenta de l'americà pels jocs era vençuda per
l'emoció.
Es veien les boles de billar posades en les troneres; els daus del jaquet dormint
dins dels gots; la ruleta immòbil; les cartes del whist, del vint-i-un,
del roig i negre, de la muntanya i el far deixades tranquil·les dins
dels seus sobres intactes, i hom comprenia prou bé que el fet del dia
absorbia tota altra necessitat i no deixava lloc a cap més distracció.
Fins a l'arribada del vespre, una agitació sorda però sense clamor,
com la que precedeix les grans catàstrofes, corregué per entre
aquesta multitud angoixosa. Un malestar indescriptible regnava en els esperits,
un estaborniment penible, un sentiment indefinible que oprimia el cor. Tothom
hauria volgut "que allò ja hagués passat".
Tanmateix, cap a les set del vespre, aquell feixuc silenci es dissipà
bruscament. La Lluna s'aixecava damunt de l'horitzó. Molts milions d'hurres
en saludaren l'aparició. Apareixia puntual a la cita. Els clamors pujaren
fins al cel; els aplaudiments esclataren de tot arreu mentre que la rossa Febe
brillava plàcidament en un cel admirable i acaronava aquesta multitud
embriagada amb els seus raigs més afectuosos.
En aquell moment aparegueren els tres intrèpids viatgers.
En veure'ls, els crits es feren doblement intensos. Unànimement, instantàniament,
el cant nacional dels Estats Units s'escapà de tots els pits commosos
i el Yankee doodle, cantat a cor per cinc milions de cantaires, s'enlairà
com una tempesta sonora fins als darrers límits de l'atmosfera.
Després d'aquesta arrencada irresistible, l'himne cessà, les darreres
harmonies s'esvaïren a poc a poc, els sorolls es dispersaren i una remor
silenciosa flotà per damunt d'aquella gentada tan profundament impressionada.
Mentrestant, el francès i els dos americans havien franquejat el clos
reservat al voltant del qual s'agombolava aquella immensa generació.
Anaven acompanyats dels membres del Gun-Club i de les comissions enviades pels
observatoris europeus. Barbicane, fred i calmós, donava tranquil·lament
les darreres ordres. Nicholl, amb els llavis estrets i les mans encreuades al
darrera, caminava amb pas ferm i mesurat. Miquel Ardan, despreocupat com sempre,
anava vestit com un perfecte viatger, amb les polaines de cuiro als peus, la
bossa de costat penjada a l'espatlla, flotant en els seus amplis vestits de
vellut de color marró i amb un cigar a la boca, distribuïa en passar
càlides estretes de mà amb una prodigalitat principesca. Era inestroncable
de loquaç, d'alegria, rient, farsejant i gastant brometes al digne J.-T.
Maston amb tota la murrieria. En un mot, era "francès" i, cosa
pitjor, "parisenc", fins al punt d'ésser-ho de sobres.
Tocaren les deu. Havia arribat el moment de prendre lloc en el projectil. La
maniobra necessària per a davallar fins a la bala, cargolar la placa
i retirar les grues i les bastides abocades sobre la boca del Columbiad, tot
això requeria un cert temps.
Barbicane havia ajustat el seu cronòmetre a una dècima de segon
sobre el de l'enginyer Murchison, encarregat de comunicar foc a la pólvora
per mitjà d'una espurna elèctrica. Els viatgers, tancats en el
projectil, podrien seguir amb la vista la impassible agulla que marcaria l'instant
precís de la seva partida.
El moment de dir els adéus havia arribat, doncs. L'escena fou commovedora
i, a despit de l'alegria febril, Miquel Ardan va sentir-se commòs. J.-T.
Maston havia retrobat sota les seves seques parpelles una vella llàgrima
que reservava, sens dubte, per a aquella ocasió. Va vessar-la sobre el
front del seu estimat i excel·lent president.
-I si jo partís? - digué -. Encara hi sóc a temps! -No
pot ésser, estimat Maston - respongué Barbicane.
Pocs instants més tard, els tres companyons de viatge s'havien instal·lat
en el projectil, després d'haver cargolat interiorment la placa d'obertura,
i la boca del Columbiad, desembarassada del tot, s'obria lliurement cap al cel.
Nicholl, Barbicane i Miquel Ardan estaven definitivament reclosos dins de llur
vagó de metall.
¿Qui podria descriure l'emoció universal, arribada llavors al
seu paroxisme?
La Lluna anava avançant per damunt d'un firmament d'una puresa límpida,
apagant al seu pas els focs espurnejants de les estrelles. Recorria, aleshores,
la constel·lació dels Bessons i es trobava gairebé a mig
camí de l'horitzó i del zenit. Tothom, per tant, devia fàcilment
comprendre que se l'apuntava abans de fer blanc, talment el caçador que
apunta la llebre abans del tret.
Un silenci d'espant planejava sobre tota aquella escena. Ni un oreig de vent
sobre la terra! Ni un sospir en els pits! Els cors no s'atrevien a batre. Totes
les mirades espantades es posaren on hi havia la gola oberta del Columbiad.
Murchison seguia amb la vista l'agulla del seu cronòmetre. Mancaven a
penes quaranta segons perquè l'instant de la partida arribés,
i cadascun d'ells semblava durar un segle.
Al vintè segon hi hagué un estremiment universal, i vingué
a la ment d'aquella gentada que els agosarats viatgers tancats en el projectil
comptaven també aquells terribles segons. Uns crits isolats s'escaparen:
-Trenta-cinc!... trenta-sis!... trenta-set!... trenta-vuit!... trenta-nou!...
quaranta! Foc!!!
Foc!
Tot seguit Murchison, oprimint amb el dit l'interruptor de l'aparell, restablí
el corrent i engegà l'espurna elèctrica al fons del Columbiad.
Una detonació espantosa, inoïda, sobrehumana, de la qual res no
podria donar una idea, ni l'estrèpit del tro, ni l'explosió de
les erupcions, va produir-se instantàniament. Un immens feix de foc va
brollar de les entranyes de la terra com un cràter. La terra s'aixecà,
i amb prou feines si algunes persones pogueren entrellucar, un instant, com
el projectil fendia victoriosament el cel enmig de vapors flamejants.
1. Enric de la Tour d'Auvergne (1611-1675), vescomte de
Turena i mariscal de França. En 1658 guanyà la batalla de les
Dunes, que fou causa del Tractat dels Pirineus (1659). (N. del T.)
2. Menges compostes de diversos peixos.
3. Ratolí rentador de Nord-Amèrica.
4. Beguda americana composta de ginebra aromatitzada i sucre.
5. Refresc de conyac amb menta i sucre.
