Capítol XXV

DARRERS DETALLS

Era el 22 de novembre. Al cap de deu dies havia de tenir lloc la partida suprema. Una sola operació restava encara per a dur a bona fi. Era una operació delicada i perillosa, que requeria infinites precaucions, i contra l'èxit de la qual el capità Nicholl havia arriscat la seva tercera aposta. Es tractava, en efecte, de carregar el Columbiad i d'introduir-hi les quatre-centes mil lliures de cotó fulminant. Nicholl havia pensat, i potser no sense algun motiu, que la manipulació d'una tan formidable quantitat de piroxil provocaria una gran catàstrofe, i que en tot cas aquesta massa eminentment explosiva s'inflamaria per ella sola sota la pressió del projectil.
Hi havia encara allí altres greus perills augmentats per la despreocupació i la lleugeresa dels americans, que, durant la guerra federal, ni tan sols deixaren de carregar llurs bombes amb el cigar a la boca. Però Barbicane tenia ganes de reeixir i no de naufragar a port. Va escollir els millors operaris i els féu treballar al seu davant, sense perdre'ls mai de vista, i així, a còpia de prudència i de precaucions, pogué posar a favor seu la certesa de l'èxit.
De moment es guardà ben bé prou de fer dur tot el carregament al clos de Stone's-Hill. N'hi hagué suficient amb fer-lo venir a poc a poc en caixes perfectament tancades. Les quatre-centes mil lliures de piroxil havien estat repartides en paquets de cinc-centes lliures, que feien vuit-cents gruixuts cartutxos confeccionats acuradament pels més hàbils pirotècnics de Pensacola. Cada caixó en contenia deu i arribaven l'un darrera l'altre pel ferrocarril de Tampa-Town; d'aquesta manera no hi hagué més de cinc mil lliures de piroxil en el clos. A penes arribaven, cada caixó era descarregat per obrers que anaven descalços, i cada cartutx era transportat a l'orifici del Columbiad, en el qual es davallava per mitjà de grues mogudes a força de braços. Les màquines de vapor havien estat allunyades, i els més petits focs apagats a dues milles a la rodona. Ja n'hi havia prou amb haver de preservar aquelles masses de cotó fulminant, àdhuc pel novembre, contra l'ardor dels raigs del Sol. Així és que es treballava preferentment de nit, sota la resplendor d'una llum viva produïda en el buit i que, per mitjà d'aparells Ruhmkorff, creava un dia artificial fins al fons del Columbiad. Un cop arribats a baix, els cartutxos eren arrenglerats amb una perfecta regularitat i relligats uns amb altres per un fill metàl·lic destinat a portar simultàniament l'espurna elèctrica a cada un d'ells.
Efectivament, fóra per mitjà de la pila que el foc seria comunicat a aquesta massa de cotó fulminant. Tots aquells fils, rodejats d'una matèria aïllant, venien a reunir-se en un de sol per una estreta lluerna practicada a l'altura on havia d'ésser mantingut el projectil. Des d'allí, travessant la gruixuda paret de fosa remuntaven fins a la superfície de la terra per un espirall del revestiment de pedra ja fet amb aquesta finalitat. Una vegada al cim de Stone's-Hill, el fil, sostingut per pals i al llarg d'una longitud de dues milles arribava a una poderosa pila de Bunzen tot passant per un aparell interruptor. N'hi havia prou amb polsar amb el dit el botó de l'aparell perquè el corrent fos instantàniament restablert i calés foc a les quatre-centes mil lliures de cotó fulminant. I ja no cal dir que la pila no entraria en activitat fins al darrer moment.

L'interior del projectil

El 28 de novembre, els vuit-cents cartutxos eren col·locats al fons del Columbiad. Aquesta part de l'operació havia reeixit. Però quin tràfec, quines inquietuds, quines lluites havia hagut de sofrir el president Barbicane! En va havia prohibit l'entrada a Stone's-Hill. Cada dia els xafarders escalaven l'estacada, i alguns duien la imprudència fins a la bogeria, anant a fumar entremig de les bales de cotó fulminant. Barbicane es posava fet una fúria i J.-T. Maston li feia chor, fent foragitar els intrusos amb una gran energia i recollint les puntes dels cigars encara encesos que els ianquis havien llençat d'ací i d'allà. Penosa tasca, car més de tres-centes mil persones s'empenyien al voltant de l'estacada. Miquel Ardan s'havia ofert generosament per escortar els caixons fins a la boca del Columbiad; però, havent-lo sorprès un dia a ell mateix anant amb un enorme cigar a la boca mentre feia fugir els imprudents, als quals donava aquest mal exemple, el president del Gun-Club veié que no podia pas comptar amb aquest intrèpid fumador i el féu vigilar molt especialment.
En fi, com hi ha un Déu per als artillers, no va rebentar res i la càrrega fou duta a bon terme. La tercera aposta del capità Nicholl era, doncs, molt aventurada. Només restava introduir el projectil en el Columbiad i col·locar-lo damunt de la gruixuda capa de cotó fulminant.
Però abans de procedir a aquesta operació, els objectes necessaris per al viatge foren disposats amb ordre en el vagó-projectil. Eren en gran nombre i,
si haguessin deixat fer Miquel Ardan, àdhuc haurien ocupat els llocs reservats als viatgers. Ningú no pot tenir idea del que aquest amable francès volia portar-se'n a la Lluna. Una vertadera pacotilla d'andròmines. Però Barbicane intervingué i calgué que es reduís a l'estrictament necessari.
Diversos termòmetres, baròmetres i ulleres de llarga vista foren disposats en els estoigs dels instruments.
Els viatgers tindrien curiositat d'examinar la Lluna durant el trajecte, i, a fi de facilitar el reconeixement d'aquell nou món, s'enduien un excel·lent mapa de Beer i Moedler, el Mappa selenographica, publicat en quatre fulls i que passa amb tot dret per ésser una vertadera obra d'art d'observació i paciència1. Aquest mapa reproduïa amb una escrupolosa exactitud els menors detalls d'aquesta porció de l'astre girat devers la Terra. Muntanyes, valls, circs, cràters, pics, ranures s'hi veuen amb les seves dimensions exactes, llur fidel orientació, àdhuc amb la seva denominació pròpia, des de la serralada Doerfel i Leibnitz, en què el seu cim més alt s'aixeca en la part meridional del disc, fins al Mare frigoris, que s'estén en les regions circumpolars del Nord. Era, doncs, un valuós document per als viatgers, car així podrien estudiar el país abans de posar-hi el peu.
S'enduien també tres rifles i tres carrabines de caça del sistema de bales explosives, a més de la pólvora i el plom en gran quantitat.
-No sabem amb què ens les haurem d'haver - deia Miquel Ardan -. Homes o bèsties poden veure amb mals ulls que els anem a fer una visita. Convé prendre algunes precaucions!
D'altra banda, els instruments de defensa personal anaven acompanyats de pics, càvecs, serres de mà i altres eines indispensables, sense parlar dels vestits convenients a totes les temperatures, des del fred de les regions polars fins a la calor de les zones tòrrides.
Miquel Ardan hauria volgut endur-se també un cert nombre d'animals, però no una parella de cada espècie, car tampoc no veia la necessitat d'aclimatar a la Lluna serps, tigres, cocodrils i altres animals danyosos.
-No - deia a Barbicane -, però algunes atzembles, un bou o una vaca, un ase o un cavall, farien molt de bé al paisatge i ens serien d'una gran utilitat.
-Ja hi convinc, estimat Ardan - responia el president del Gun-Club -, però el nostre vagó-projectil no és l'arca de Noè. Ni en té la capacitat ni la finalitat. Hem d'acontentar-nos de romandre en els límits del que és possible.
Per últim, després de llargues discussions, fou convingut que els viatgers s'acontentarien de dur-se'n una excel·lent gossa de caça que pertanyia a Nicholl i un vigorós gos de Terra-Nova d'una força prodigiosa. En el nombre dels objectes indispensables, s'hi van incloure algunes caixes de grans i llavors de les més útils. Si haguessin deixat fer Miquel Ardan, s'hauria endut també alguns sacs de terra per sembrar. Escollí una dotzena d'arbusts que foren curosament embolcallats amb una protecció de palla i col·locats en un racó del projectil.
Restava, llavors, la important qüestió dels queviures: calia preveure el cas en què arribessin en un punt de la Lluna absolutament estèril. Barbicane ho féu tot tan bé, que va arribar a prendre queviures per tot un any. Però cal advertir, i això perquè no sorprengui ningú, que aquests queviures consistien en conserves de carns i de llegums reduïdes a llur més simple volum sota l'acció de la premsa hidràulica, i que contenien una gran quantitat d'elements nutritius. No eren gaire variats, però no es podia ésser exigent en una expedició semblant. Hi havia també una reserva d'aiguardent que pujava a uns cinquanta galons2, i una altra d'aigua només per dos mesos. En efecte, després de les darreres observacions del astrònoms, ningú no posava en dubte la presència d'una certa quantitat d'aigua a la superfície de la Lluna. Quant als queviures, hauria estat una insensatesa creure que els habitants de la Terra no trobarien de què alimentar-se allí dalt. Miquel Ardan no tenia cap dubte sobre aquest particular. Queda per descomptat que si l'hagués tingut, mai no s'hauria decidit a partir.
-I, a més - deia un dia als seus amics -, no estarem completament abandonats dels nostres companys de la Terra, i ells ja tindran cura de no oblidar-nos.
-Certament que no - respongué J.-T. Maston.
-Però com ho enteneu vós, això? - preguntà Nicholl.
-Molt senzillament - féu Miquel Ardan -. ¿Que no estarà sempre aquí el Columbiad? Doncs bé, cada vegada que la Lluna es presenti en les condicions favorables de zenit, o si no de perigeu, o sia una vegada l'any si fa no fa, ¿no podrien enviar-nos obusos carregats de queviures que nosaltres esperaríem en un dia determinat?
-Hurra! Hurra! - exclamà J.-T. Maston com a home que tenia una idea -, això està ben dit! Certament, valents amics, nosaltres no us oblidarem!
-Ja hi compto! Així, ja ho veieu, nosaltres tindrem regularment notícies del globus, i, per part nostra, serem ben malaptes si no trobem algun mitjà de comunicació per a correspondre amb els nostres bons amics de la Terra!
Aquestes paraules respiraven una tal confiança, que Miquel Ardan, amb el seu aire determinat i el seu gran aplom, hauria arrossegat darrera seu tot el Gun-Club. El que ell deia semblava tan simple, elemental, fàcil i d'un èxit segur, que hauria calgut comportar-se d'una manera mesquina amb aquest miserable globus de la Terra per a no seguir els tres viatgers en la seva expedició lunar.
Així que els diversos objectes estigueren disposats en el projectil, fou introduïda entre els seus envans l'aigua destinada a actuar de ressort, així com el gas per a il·luminar fou regolfat en el seu dipòsit. Quant al clorat de potassa i a la potassa càustica, Barbicane, temorós d'algun retard imprevist pel camí, se'n dugué una quantitat suficient per a renovar l'oxigen i absorbir l'àcid carbònic durant dos mesos. Un aparell extremament enginyós i que funcionava automàticament serviria per a retornar a l'aire les seves qualitats vivificants i purificar-lo d'una manera completa. El projectil, doncs, ja estava a punt, i no hi havia més que fer-lo descendir al fons del Columbiad. Operació, d'altra banda, plena de dificultats i perills.
L'enorme obús fou conduït al cim de Stone's-Hill. Allí poderoses grues el prengueren i el tingueren suspès damunt del pou de metall.
Fou un moment palpitant. Només que les cadenes s'haguessin trencat sota aquell pes enorme, la caiguda d'una massa semblant hauria, certament, provocat la inflamació del cotó fulminant.
Sortosament no hi hagué res de tot això, i al cap de poques hores el vagó-projectil, descendint a poc a poc dins de l'ànima del canó, acabava per descansar sobre la seva capa de piroxil, un vertader edredó fulminant. La seva pressió no tingué altre efecte que reblar més fortament la càrrega del Columbiad.
-He perdut - digué el capità lliurant al president Barbicane tres mil dòlars.
Barbicane no volia rebre aquest diner de part d'un company de viatge, però hagué de cedir davant l'obstinació de Nicholl, que volia complir tots els seus compromisos abans d'abandonar la Terra.
-Llavors - digué Miquel Ardan -, no tinc més que una cosa a desitjar-vos, mon brau capità.
-Quina? - preguntà Nicholl.
-Que perdeu les altres dues apostes. D'aquesta manera, estarem segurs de no quedar-nos pel camí.

1. El dia 26 de maig del 1912, tingué lloc en el Paranimf de la Universitat de Barcelona la inauguració d'una Exposició general d'estudis lunars organitzada per la Societat Astronòmica de Barcelona, de la qual era president el senyor Eduard Fontserè.
Aquella interessantíssima Exposició tingué un èxit molt gran pel conjunt dels estudis exhibits sobre la Lluna, i durant el temps que estigué oberta es feren algunes conferències. L'exposició comprenia: cartografia, dibuixos, relleus, fotografia física i bibliografia. Entre els molts interessants i valuosos materials que s'hi exposaven hi havia una col·lecció de treballs clàssics dels dibuixants de la Lluna, precursors de la fotografia, i entre ells algunes mostres dels treballs dels astrònoms alemanys Beer i Moedler (o Mädler) del 1837, principalment per un exemplar del seu famós Mappa Selenographica. Malgrat haver estat superada aquesta grandiosa obra de la cartografia lunar, per altres mapes més excel·lents, ben poques i lleus modificacions s'han fet a l'obra de Beer i Moedler, car és un treball d'un tal caràcter d'acabat i precís, que els selenògrafs que els precediren se sentiren descoratjats en reprendre una tasca que consideraren quasi definitivament resolta. (N. del T.)
2. Prop de 225 litres.

Tornar a la pàgina inicial