Capítol XXIV
EL TELESCOPI DE LES MUNTANYES ROQUERES
El 20 d'octubre de l'any
anterior, un cop la subscripció restà closa, el president del
Gun-Club obrí un crèdit a l'observatori de Cambridge amb les sumes
necessàries per a la construcció d'un grandiós instrument
d'òptica. Aquest aparell, ullera o telescopi, havia d'ésser prou
potent per a fer visible en la superfície de la Lluna un objecte que
tingués més de nou peus d'amplària.
Hi ha una diferència important entre la ullera i el telescopi que és
escaient de recordar ací. La ullera es compon d'un tub que porta al seu
extrem superior una lent convexa anomenada objectiu, i al seu extrem inferior
una segona lent que té per nom ocular, al qual s'aplica l'ull de l'observador.
Els raigs que emanen de l'objecte lluminós travessen la primera lent
i van, per refracció, a formar una imatge invertida en el seu focus1.
Aquesta imatge, hom l'observa amb l'ocular, que l'engrandeix igual que ho faria
una lupa. El tub de la ullera de llarga vista resta tancat a cada extrem per
l'objectiu i l'ocular.
En canvi, el tub del telescopi està obert pel seu extrem superior. Els
raigs que provenen de l'objecte observat hi entren lliurement i van a posar-se
en un mirall metàl·lic còncau, o sia divergent. D'allí
estant, aquests raigs reflectits troben un mirallet que els torna a enviar a
l'ocular, disposat de manera que engrandeixi la imatge produïda.
En les ulleres de llarga vista, doncs, la refracció hi juga el paper
principal, i en els telescopis, la reflexió. D'ací ve el nom de
refractors que hom ha donat als primers, i el de reflectors atribuïts als
segons. Tota la dificultat d'execució d'aquests aparells d'òptica
es troba en la confecció dels objectius, que siguin fets de lents o de
miralls metàl·lics.
En els temps en què el Gun-Club va intentar el seu gran experiment, aquests
instruments estaven remarcablement perfeccionats i donaven magnífics
resultats. Ja era lluny el temps en què Galileu observava els astres
amb la seva pobra ullera, que augmentava com a màxim set vegades2.
A partir del segle XVI, els aparells d'òptica s'engrandiren i s'allargaren
en unes proporcions considerables, permetent d'arquejar els espais estel·lars
a una profunditat desconeguda fins llavors. Entre els instruments refractors
que hi havia en aquella època, convé fer esment de la ullera de
llarga vista de l'observatori de Pulkowa, a Rússia, en què l'objectiu
amida quinze polzades (38 centímetres d'amplària)3;
la ullera de l'òptic francès Lerebours, proveïda d'un objectiu
igual que l'anterior, i, per últim, la ullera de l'observatori de Cambridge,
proveïda d'un objectiu que té dinou polzades de diàmetre
(48 centímetres).
El telescopi de les Muntanyes Roqueres
Entre els telescopis se'n coneixen dos d'una potència remarcable i d'una
dimensió gegantina. El primer, construït per Herschell, era llarg
de trenta-sis peus i posseïa un mirall d'una amplada de quatre peus i mig
(1.37 m), el qual permetia augments de sis mil vegades. El segon s'aixecava
a Irlanda, a Birrcastle, en el parc de Parsonstown, i pertanyia a lord Rosse.
La longitud del seu tub era de quaranta-vuit peus i l'amplada del seu mirall
de sis (1,83 metres)4 i augmentava sis mil quatre-centes
vegades. Calgué aixecar una immensa construcció de maçoneria
per a disposar dels aparells necessaris per a manejar l'instrument, que pesava
vint-i-vuit mil lliures.
Com pot veure's, a despit d'aquestes dimensions colossals, els augments obtinguts
no excedien sis mil vegades en xifres rodones, i un augment de sis mil vegades
només acosta la Lluna 39 milles (un poc més de 71 quilòmetres),
i deixa només albirar els objectes que tinguin seixanta peus de diàmetre5,
llevat que aquests objectes siguin molt llargs.
Doncs ara es tractava d'un projectil ample de nou peus i llarg de quinze6
. Calia acostar la Lluna ben bé a cinc milles (un xic més de vuit
quilòmetres), i per a aconseguir això calia un augment de quaranta-vuit
mil vegades.
Aquest era el problema plantejat a l'observatori de Cambridge. No havia de restar
deturat per dificultats financeres, car ja n'hi havia prou amb les dificultats
materials.
De moment, l'observatori de Cambridge hagué d'optar entre els telescopis
i les ulleres. Les ulleres de llarga vista presenten certs avantatges sobre
els telescopis. A igualtat d'objectius, aconsegueixen obtenir augments més
considerables, perquè els raigs lluminosos que travessen les lents perden
menys per absorció que per la reflexió sobre el mirall metàl·lic
dels telescopis. Però el gruix que es pot donar a la lent és limitat,
car si és excessiu no deixa passar prou bé els raigs lluminosos.
Ultra això, la construcció d'aquestes vastes lents és excessivament
difícil i exigeix un temps considerable que es calcula per anys.
Així, per bé que les imatges siguin més ben il·luminades
en les ulleres, qualitat inestimable quan es tracta d'observar la Lluna, perquè
la seva llum és simplement reflectida, fou decidit d'emprar el telescopi,
que és d'una execució més prompta i permet d'aconseguir
majors augments. Només que, com sigui que els raigs lluminosos perden
una gran part de llur intensitat en travessar l'atmosfera, el Gun-Club resolgué
de muntar l'instrument en una de les més altes muntanyes de la Unió,
amb la qual cosa rebaixaria l'espessor de les capes aèries.
En els telescopis, com ja hem dit, l'ocular, o sia la lent col·locada
a l'ull de l'observador, produeix l'augment, i l'objectiu que permet els majors
augments és aquell en què el diàmetre és el més
considerable i la distància focal més gran. Per a un augment de
quaranta-vuit mil vegades calia sobrepassar remarcablement en grandària
els objectius de Herschell i el de lord Rosse. I ací estava la dificultat,
car la fosa d'aquests miralls és un treball delicadíssim.
Sortosament, uns pocs anys abans, un savi de l'Institut de França, Lleó
Foucault, acabava d'inventar un procediment que feia molt fàcil i més
prompte el poliment dels objectius, en reemplaçar el mirall metàl·lic
per miralls argentats. N'hi havia prou amb buidar un tros de vidre de la mida
que es volgués i de metal·litzar-lo tot seguit amb una sal d'argent.
Aquest fou el procediment que hom va emprar per a la fabricació de l'objectiu,
de resultats excel·lents.
A més, fou disposat d'acord amb el sistema ideat per Herschell per als
seus telescopis. En el gran aparell de l'astrònom de Slough, la imatge
dels objectes, reflectida pel mirall inclinat al fons del tub, venia a formar-se
en el seu altre extrem, on es trobava situat l'ocular. D'aquesta manera, l'observador,
en lloc d'estar situat en la part inferior del tub, s'enfilava a la seva part
superior, i d'allí estant, amb la seva lent, se sumia en la contemplació.
Aquesta combinació tenia l'avantatge de suprimir el mirallet destinat
a retornar la imatge a l'ocular, car aquesta no rebia més que una reflexió
en comptes de dues, degut al fet que hi ha un nombre molt petit de raigs lluminosos
apagats, i així la imatge esdevé menys feble, i, per fi, s'aconsegueix
més claredat, la qual cosa és un gran avantatge per a l'observació
que havia de fer-se7.
Un cop preses totes aquestes resolucions van començar els treballs. Segons
els càlculs de la Junta de l'observatori de Cambridge, el tub del nou
reflector havia de tenir dos-cents vuitanta peus de llargada8,
el seu mirall setze peus de diàmetre9. Per grandiós
que fos un semblant instrument, no es podia comparar amb aquell telescopi llarg
de deu mil peus (3 quilòmetres i mig) que l'astrònom Hooke havia
proposat de construir feia pocs anys. Nogensmenys, el muntatge d'un aparell
semblant presentava no poques dificultats.
La qüestió del lloc va restar aviat resolta. Es tractava d'escollir
una muntanya, i les muntanyes altes no són nombroses en els Estats Units.
En efecte, el sistema orogràfic d'aquest gran país es redueix
a dues cadenes de muntanyes de mitjana altura, entre les quals s'escolen les
aigües d'aquest magnífic Mississipí que els americans anomenarien
"el rei dels rius" si admetien algun rei.
A l'Est dels Estats Units, hi ha la serralada dels Apalatxes, en què
el cim més alt, a l'Estat de Nova-Hampshire, no excedeix els cinc mil
sis-cents peus, altitud molt modesta10.
Al contrari, a l'Oest es troben les Muntanyes Roqueres, immensa serralada que,
començant a l'estret de Magallanes, voreja la costa occidental d'Amèrica
del Sud amb el nom d'Andes, franqueja l'istme de Panamà i corre a través
de l'Amèrica del Nord fins a les costes del mar polar.
Però aquestes muntanyes no són tampoc gaire enlairades, i els
Alps o l'Himalaia se les mirarien amb un suprem menyspreu dalt de llur grandesa.
El seu cim més alt només té 10.701 peus (3.262 m)11,
mentre que el Mont-Blanc n'amida 14.439 (4.807 m), i l'Everest, 26.776 (8.884
m) sobre el nivell del mar.
Però com fos que el Gun-Club volia que aquest telescopi, així
com el Columbiad, fossin muntats en els Estats de la Unió, s'hagué
d'acontentar amb les Muntanyes Roqueres, i tot el material necessari encaminat
al cim de Long's-Peak12, en el territori del Missurí.
La ploma o la paraula no podrien explicar les dificultats de tota mena que els
enginyers americans hagueren de vèncer i els prodigis d'audàcia
i d'habilitat que hagueren de sortejar. Calgué fer un vertader impossible.
Calgué pujar enormes pedres, feixugues peces de ferro forjat, abraçadores
d'un pes considerable, grandiosos trossos del cilindre; només l'objectiu
ja pesava vora trenta mil lliures13, i tot això
per damunt del límit de les neus eternes, a més de 10.000 peus
d'alçària, després d'haver franquejat planúries
desertes, boscos impenetrables, torrents espantosos, lluny dels nuclis de població,
enmig de comarques salvatges en les quals cada detall de l'existència
esdevenia un problema gairebé insoluble14. En fi,
abans d'un any després del començament dels treballs, cap a les
darreries del mes de setembre, el gegantí reflector aixecava pels aires
el seu tub de 85 metres. Es trobava suspès per una enorme armadura de
ferro, i un enginyós mecanisme permetia de dirigir-lo fàcilment
a tots els punts del cel i seguir els astres d'un horitzó a l'altre durant
llur marxa pels camins estelats de l'espai15.
Havia costat més de 400.000 dòlars. En encarar-lo per primer cop
a la Lluna, els observadors sentiren que els envaïa una emoció de
curiositat i angoixa a la vegada. ¿Què hi anaven a descobrir,
en el camp d'aquell telescopi que augmentava quaranta-vuit mil vegades els objectes
observats? ¿Pobles, ramats d'animals lunars, ciutats, llacs, oceans?
No; res del que la ciència no conegués, i en tots els indrets
del seu disc la naturalesa volcànica de la Lluna pogué ésser
determinada amb una precisió absoluta.
Però el telescopi de les Muntanyes Roqueres, abans de servir al Gun-Club,
va prestar immensos serveis a l'astronomia. Mercès a la potència
de penetració, les profunditats del cel foren sondejades fins als darrers
límits, el diàmetre aparent d'un gran nombre d'estrelles pogué
ésser rigorosament amidat, i el senyor Clarke, de la Junta de Cambridge,
pogué descompondre el crab nebula16 del Toro, que
el reflector de lord Rosse no havia mai pogut reduir.
1. És el punt on els raigs lluminosos es troben després
d'haver estat refractats.
2. La invenció del telescopi es deu a un català
de darreries del segle XVI, anomenat Roget, ciutadà de Girona, segons
testimoni d'un deixeble de Galileu, Jeroni Sirturo. Una ampla referència
d'aquesta interessant qüestió es troba en Juan Roget, óptico
español inventor del telescopio, al vol. II del "IX Congreso Internacional
de Ciencias" tingut a Barcelona (1-7 setembre 1959). (N. del T.)
3. Va costar 80.000 rubles.
4. Se sent parlar sovint d'ulleres de llarga vista que tenen
una longitud més considerable. Una d'elles, entre altres, de 300 peus
de focus, fou muntada a cura de Domènec Cassini, a l'observatori de París,
però convé advertir que aquestes ulleres no tenien tub. L'objectiu
estava suspès a l'aire per mitjà d'uns pals, i l'observador amb
el seu ocular a la mà s'havia de col·locar en el focus de l'objectiu
tot al més exactament possible. Es comprèn de quina manera aquests
instruments eren d'un ús tan poc avinent i la dificultat que hi havia
a centrar dues lents col·locades en aquelles condicions.
5. Un poc més de 19 metres.
6. De 2,75 per 4,55 metres.
7. Aquests reflectors són anomenats "Front view
telescope".
8. Uns 85 metres de longitud.
9. 4,90 metres. Tant aquesta dada com l'anterior, com es
veurà més endavant, són lleugerament inferiors a les del
gegantí telescopi de Halle de Mont Palomar.
10. El Mont Washington, de 1.917 metres. (N. del T.)
11. Aquesta altitud que dóna Juli Verne sembla ésser
errònia. El cim més alt de la serralada de les Rocky Mountains
en el territori dels Estats Units és el pic Elbert (4.398 m), a l'Estat
de Colorado. (N. del T.)
12. El Long's-Pek (4.345 m) es troba situat al comtat de
Boulder, al Colorado també, i és el pic més alt de tots
els que hi ha dins el parc nacional de les Muntanyes Roqueres. (N. del T.)
13. Més de 13 tones i mitja.
14. Aquesta bonica descripció que fa Juli Verne
per a la instal·lació del reflector que havia de vigilar l'arribada
del projectil a la Lluna recorda moltíssim també tots els treballs
homèrics duts a terme per il·lustre savi català i general
d'enginyers Carles Ibáñez i Ibáñez de Ibero, nascut
a Barcelona però d'ascendència castellana, per a la unió
d'un arc de meridià des del cim del Mulhacén (3.481 m), en plena
Sierra Nevada, amb el pic M'Sabiha, en terres d'Algèria.
Fou una tasca molt dura. Una llarga corrua de carretes tirades per bous necessitaren
divuit dies per a dur el feixuc telescopi des de la ciutat de Granada fins al
cim del Mulhacén. A dalt d'aquell cim, es bastí un senzill observatori
on Ibáñez dugué a terme amb tot encert, la nit del 7 de
novembre del 1878, la triangulació d'Europa i Àfrica per damunt
del Mediterrani. (N. del T.)
15. El gegantí reòector de Mont Palomar s'aixeca
solitari al cim d'una muntanya del districte de San Diego, al sud de Califòrnia,
als 1.706 metres d'altura.
Actualment és l'observatori astronòmic més modern i posseeix
el telescopi més gran del món. El seu objectiu és un mirall
còncau de cristall pyrex de 20 m2 de superfície i de 5,08 metres
de diàmetre que pesa tot sol 14 tones i mitjà. El seu tub en pesa
vora 140, i l'instrument complet 530; la cúpula giratòria, 1.000
tones, i és tan alta com un edifici de 12 pisos. Aquest telescopi és
un milió de vegades més potent que l'ull humà; en condicions
òptimes de nitidesa es poden aconseguir fins a uns 10.000 augments i
assoleix mil milions d'anys de llum espai endins.
Mercès a aquest observatori i als aparells al seu servei, serà
possible dintre de pocs anys dur a terme la realització d'un atlas fotogràfic
de l'univers que contindrà més de cinc-cents milions d'estrelles
i 10 milions d'universos semblants a la Via Làctia. (N. del T.)
16. Nebulosa que apareix en forma d'un cranc.
