Capítol XIX
UN MÍTING
L'endemà, l'astre
del dia va aixecar-se massa tard amb dol de la impaciència pública.
Se'l va trobar mandrós, per un Sol que havia d'il·luminar una
semblant festa. Barbicane, tement preguntes indiscretes per a en Miquel Ardan,
hauria volgut reduir els seus auditors a un petit nombre d'adeptes, als seus
confrares, per exemple. Però qualsevol assaja de recloure les aigües
del Niàgara! Hagué, doncs, de renunciar als seus projectes i abandonar
el seu nou amic als atzars d'una conferència pública. El nou saló
de la Borsa de Tampa-Town, malgrat les seves dimensions colossals, fou considerat
insuficient per a l'acte, car la reunió projectada prenia les proporcions
d'un veritable míting.
L'indret escollit fou una vasta planúria que es trobava als afores de
la ciutat. En poques hores s'aconseguí de protegir-la contra els raigs
solars, car les naus del port, riques en veles, ormeigs, arbres de recanvi i
vergues, forniren els accessoris necessaris per a la construcció d'una
tenda grandiosa. Ben aviat un immens cobricel de lona s'estengué damunt
la prada calcinada i va defensar-la de les ardors del Sol. Allí, tres-centes
mil persones trobaren lloc i afrontaren durant moltes hores una temperatura
sufocant, tot esperant l'arribada del francès. D'aquella multitud d'espectadors,
un primer terç podia veure i sentir, un segon terç veure solament
i no sentir res, i el tercer ni veure ni sentir res en absolut. I, malgrat tot,
aquest darrer no fou pas el menys diligent a aplaudir.
A les tres de la tarda, Miquel Ardan apareixia acompanyat dels principals membres
del Gun-Club. Donava el braç dret al president Barbicane, i l'esquerre
a J.-T. Maston, més resplendent que el mateix Sol a ple migdia, i gairebé
tan rutilant com ell. Ardan pujà damunt d'una estrada dalt de la qual
les seves mirades s'estenien damunt d'un oceà de barrets negres. No semblava
trobar-se empallegat ni adoptava cap posa. Estava allí com a casa seva,
alegre, familiar, amable. Als hurres amb què l'acolliren, hi correspongué
amb una graciosa salutació, i després, amb la mà, va demanar
silenci, i un cop fet el silenci, prengué la paraula en anglès
tot expressant-se molt correctament en aquests termes:
El míting
-Senyors - digué -, per més que faci molta calor, abusaré
dels vostres moments per donar-vos algunes explicacions sobre els projectes
que han semblat interessar-vos. Jo no sóc ni un orador ni un savi, i
no comptava tampoc parlar públicament, però el meu amic Barbicane
m'ha dit que això us plauria, i m'hi he brindat. Així, escolteu-me
amb les vostres sis-centes mil orelles i excuseu les faltes de l'orador.
Aquest començ tan planer va plaure molt als assistents, que palesaren
llur contentament amb un immens murmuri de satisfacció.
-Senyors - seguí dient -, cap senyal d'aprovació o de desaprovació
no està vedat. Amb aquesta condició començo. I, de moment,
no ho oblideu, teniu en compte que el qui us parla és un ignorant, car
la seva ignorància és tan gran que àdhuc desconeix les
mateixes dificultats. Li ha semblat que era senzill, natural, fàcil,
de prendre passatge en un projectil i partir cap a la Lluna. Tard o d'hora havia
de fer-se aquest viatge, i, quant al mitjà de locomoció adoptat,
segueix molt senzillament la llei del progrés. L'home ha començat
per viatjar de quatre grapes, després, un bon dia, amb els seus dos peus;
més tard, en carro, després en cotxe, més endavant en patatxo1,
posteriorment en diligència i ara darrerament en tren. Doncs, el projectil
és el cotxe del futur!, i, per dir-ho bé, els planetes no són
altra cosa que projectils, senzilles bales de canó engegades per la mà
del Creador. Però retornem al nostre vehicle. Alguns de vosaltres, senyors,
haureu pogut creure que la velocitat que li serà impresa és excessiva.
No hi fa pas res. Tots els altres en porten, de rapidesa, i ella mateixa, la
Terra, en el seu moviment de translació al voltant del Sol, se'ns enduu
tres vegades més ràpidament. Vete'n aquí alguns exemples.
Només us demano permís per a expressar-me en llegües, car
les milles americanes no em són gaire familiars i tinc por d'enredarme
amb els seus càlculs.
El prec semblà molt natural i no va oferir cap dificultat. L'orador reprengué
el seu discurs:
-Vet aquí, senyors, la velocitat dels diferents planetes. Em veig obligat
a confessar que, malgrat la meva ignorància, coneixo amb molta certesa
aquest petit detall astronòmic, i abans de dos minuts vosaltres sereu
tan savis com jo2. Sabeu, doncs, que Neptú camina
a raó de 4.450 llegües per hora (19.800 quilòmetres); Urà,
5.670 (25.200); Saturn, 7.700 (34.200) ; Júpiter, 10.530 (46.800) ; Mart,
19.440 (86.400) ; la Terra, 24.300 (108.000) ; Venus, 28.350 (126.000) ; Mercuri,
38.480 (171.000) ; alguns cometes, 1.400.000 llegües (uns 6.222.000) en
el seu periheli! Quant a nosaltres, veritables rodamons, gents poc apressades,
la nostra velocitat no sobrepassarà de nou mil nou-centes llegües,
i anirà decreixent! I ara jo us pregunto si hi ha amb tot això
motiu d'extasiar-se i si no és evident que tot això serà
sobrepassat algun dia per velocitats més grans encara, de les quals la
llum o l'electricitat seran probablement els agents mecànics?
Ningú no semblà posar en dubte aquesta afirmació de Miquel
Ardan.
-Estimats auditors - seguí dient -, si havíem de creure certs
esperits mesquins - i aquest és el qualificatiu adequat -, la humanitat
estaria reclosa en un cercle de Popílius que no podria franquejar, condemnada
a vegetar sobre aquest globus sense mai poder llançar-se als espais planetaris!
No serà pas així! Es podrà anar a la Lluna, s'anirà
als planetes i s'anirà a les estrelles com anem avui de Liverpool a Nova-York,
fàcilment, ràpidament, amb seguretat, i l'oceà atmosfèric
serà ben aviat travessat com ho són els oceans de la terra! La
distància no és sinó un mot relatiu, i acabarà per
ésser reduïda a zero!
L'assemblea, per bé que molt entusiasmada a favor de l'heroi francès,
restà un xic torbada davant d'aquesta atrevida teoria. Miquel Ardan semblà
comprendre-ho.
-Em sembla que no esteu del tot convençuts, estimats hostes - seguí
dient amb un somriure bondadós. I bé, siguem un xic raonables.
Sabeu quant de temps tardaria un tren exprés a arribar a la Lluna? Tres-cents
dies. No pas més. Un trajecte de 86.410 llegües, (384.000 quilòmetres),
què és? Doncs no és més que nou vegades la volta
a la Terra, i no hi ha pocs mariners o viatgers que per poc que hagin viatjat
no hagin fet més camí durant llur existència. I ara penseu,
per tant, que jo no hi estaré més de noranta-set hores de viatge!
Ah!, és que vosaltres us penseu que la Lluna éstà tan allunyada
de la Terra que convé mirar-la dues vegades abans d'intentar l'aventura!
Què diríeu, doncs si es tractés d'anar a Neptú,
que gravita a 1.011.500.000 llegües (4.495.000.000 de quilòmetres)
del Sol? Heus aquí un viatge que poquíssimes persones podrien
fer, encara que només valgués cinc cèntims per quilòmetre!
El mateix baró de Rothschild, amb tots els seus milions, no tindria prou
diner per a pagar el bitllet; li mancarien quaranta-set milions, i s'hauria
de quedar pel camí!
Aquesta manera d'argumentar semblà plaure molt a l'assemblea. D'altra
banda, Miquel Ardan, ben penetrat d'aquesta matèria, l'exposava amb un
entusiasme magnífic. Se sentia àvidament escoltat i reprengué
amb una admirable seguretat:
-Bé, amics meus, aquesta distància de Neptú al Sol no és
res encara, si la comparem amb la de les estrelles. En efecte, per a avaluar
la llunyania d'aquests astres, convé entrar en aquesta numeració
enlluernadora on el més petit nombre té nou xifres i prendre el
milió per unitat. Us demano perdó d'ésser tan aferrat sobre
aquesta qüestió, però és que és d'un interès
capital. Escolteu i jutgeu! L'estrella Alfa del Centaure està a 4 anys
de llum; Sírius, a 8 anys de llum; Vega, a 25 anys de llum; Arturus,
a 27 anys de llum; la Cabra, a 40 anys de llum; 1a Polar a 46 anys de llum,
i altres estrelles a mils i milions i a mils de milions de llegües! I vindrà
encara algú a parlar-nos de la distància que separa els planetes
del Sol! I nosaltres sostindrem que aquesta distància existeix! Error!
Mentida! És una aberració dels sentits! ¿Sabeu què
en penso d'aquest món que comença amb el Sol i es clou amb Neptú?
Voleu conèixer la meva teoria? És molt senzilla! Per mi el món
solar és un cos sòlid, homogeni, i els planetes que el componen
s'estrenyen, es toquen, s'adhereixen, i l'espai que hi ha entre ells no és
més que l'espai que separa les molècules del metall més
compacte, argent o ferro, or o platí! Tinc el dret, doncs, d'afirmar
i repetir amb una convicció que us convencerà a tots: la distància
és una paraula buida; la distància no existeix!
-Ben dit! Bravo! Hurra! - exclamà a una sola veu l'assemblea, electritzada
pel gest, per l'accent de l'orador, per l'ardidesa d'aquesta idea.
-No! - cridà J.-T. Maston amb més energia que els altres -, la
distància no existeix!
I endut per la violència dels seus moviments, per l'embranzida del seu
cos, que a penes si pogué dominar, per poc no cau daltabaix de l'estrada.
Però arribà a temps de retrobar l'equilibri i va evitar una caiguda
que li hauria demostrat brutalment que la distància no era pas una paraula
buida. Tot seguit el discurs de l'entusiasta orador va reprendre el seu curs.
-Amics meus - digué Miquel Ardan -, em penso que aquesta qüestió
ja està per ara resolta! Si no us he pogut convèncer a tots, és
que dec haver estat tímid en les meves demostracions, feble en els meus
arguments, i cal atribuir-ho a la insuficiència dels meus estudis teòrics.
Sigui el que es vulgui, us ho repeteixo, la distància de la Terra al
seu satèl·lit és realment poc important i indigna de preocupar
un esperit seriós. No crec avançar-me massa dient-vos que hi haurà
aviat trens projectils, en els quals es realitzarà amb tota comoditat
el viatge de la Terra a la Lluna. No hi haurà por de xocs ni sotragades,
ni descarrilaments, i s'arribarà al terme del viatge ràpidament,
sense fatiga, en línia recta, a vol d'abella. Abans de vint anys la meitat
de la Terra haurà visitat la Lluna!
-Hurra! Hurra Miquel Ardan! - exclamaren els assistents, àdhuc els menys
convençuts.
-Hurra Barbicane! - respongué modestament l'orador.
Aquest acte de reconeixença envers el promotor de l'empresa fou acollit
amb aplaudiments unànimes.
-Mentrestant, amics meus - féu Miquel Ardan -, si teniu alguna pregunta
a fer-me posareu en destret un pobre home com jo, però així i
tot procuraré contestar-vos.
Fins aquí, el president del Gun-Club podia estar molt satisfet del caire
que prenia la discussió. Tractava sobre aquestes teories especulatives
en les quals Miquel Ardan, endut per la seva viva imaginació, es mostrava
molt competent. Convenia, doncs, impedir que es decantés cap a les qüestions
pràctiques, en les quals, certament, no estaria tan ben disposat. Així,
Barbicane s'afanyà a prendre la paraula i va preguntar al seu novell
amic si creia que la Lluna o els planetes estaven habitats.
-És un greu problema el que tu em planteges, mon digne president - respongué
l'orador, somrient -; tanmateix, si no m'erro, homes de gran intel·ligència,
com Plutarc, Swendenborg, Bernardí de Saint-Pierre i molts altres, s'han
declarat per l'afirmativa. Collocant-me al punt de vista de la filosofia natural,
estic inclinat a pensar com ells, car em dic que no hi ha en el món res
que sigui inútil, i, responent a la teva pregunta per una altra qüestió,
amic Barbicane, jo sostinc que, si els mons són habitables, són
habitats o ho han estat o bé ho seran!
-Molt bé! - cridaren els primers rengles d'espectadors, on l'opinió
tenia força de llei per als darrers.
-No es pot respondre amb més lògica i justesa - digué el
president del Gun-Club -. La qüestió queda reduïda a aquesta:
els mons, són habitables? Per la meva part, així ho crec.
-I jo en tinc la certesa - respongué Miquel Ardan.
-Tanmateix - replicà un dels assistents -, hi ha arguments en contra
de l'habitabilitat dels mons. En la major part d'ells caldria evidentment que
els principis de vida fossin modificats. Així, per no parlar més
que dels planetes, en els uns llurs habitants deuen cremar-se i en els altres
gelar-se, segons que es trobin més o menys allunyats del Sol.
-Em dol - respongué Miquel Ardan - no conèixer personalment el
meu honorable contradictor, car assajaria de contestar-vos. La vostra objecció
té el seu valor, però jo crec que es pot combatre amb algun èxit,
com totes aquelles que tenen per objecte l'habitabilitat dels mons. Si jo fos
físic, us diria que si és veritat que hi ha menys calòric
en moviment en els planetes veïns del Sol, i més, en canvi, en els
planetes allunyats, aquest senzill fenomen és suficient per a equilibrar
la calor i fer que la temperatura d'aquests mons sigui suportable a sers organitzats
com ho som nosaltres. Si fos naturalista, us diria, segons el parer de molts
il·lustres savis, que la naturalesa ens forneix en la terra exemples
d'animals vivents en condicions ben diverses d'habitabilitat; que els peixos
respiren en un medi que és mortal per als altres animals; que els amfibis
tenen una doble existència bastant difícil d'explicar; que certs
habitants de les mars es mantenen en unes zones de gran profunditat i suporten
sense ésser esclafats pressions de cinquanta o seixanta atmosferes; que
diversos insectes aquàtics, insensibles a la temperatura, es troben a
la vegada tant a les fonts d'aigua bullenta com a les gèlides planúries
de l'oceà polar; per fi, que s'ha de reconèixer en la naturalesa
una diversitat en els mitjans d'acció sovint in-comprensibles però
que no deixen d'ésser reals, amb la qual cosa ens parla de la seva omnipotència.
Si fos químic, us diria que els aeròlits, aquests cossos evidentment
formats lluny del món terrestre, han revelat a l'anàlisi senyals
indubtables de carboni3. Aquesta substància deu
el seu origen només a éssers organitzats, i, segons els experiments
de Reichenbach, ha hagut d'ésser forçosament "animalitzada".
Per últim, si jo fos teòleg, us diria que, segons sant Pau, la
redempció divina sembla que ha d'ésser aplicada no solament a
la terra, sinó a tots els mons celestes. Però com jo no sóc
ni teòleg, ni químic, ni naturalista, ni físic, així,
en la meva completa ignorància de les grans lleis que regeixen l'univers,
m'acontento contestant: "No sé pas si els mons estan habitats, i,
com que no ho sé, ho vaig a veure!"
Els trens de projectils cap a la Lluna
¿S'atreví l'adversari de les teories de Miquel Ardan a presentar
altres arguments? És impossible de dir-ho, car els crits frenètics
de la gentada haurien impedit tota opinió de manifestar-se. Quan es féu
novament el silenci fins als grups d'oients més allunyats, el triomfant
orador s'acontentà d'afegir les següents consideracions:
-Ja podeu veure, valents ianquis, que una qüestió tan greu a penes
si ha pogut ésser estudiada per mi. No vinc aquí a donar lliçons
públicament ni a sostenir una tesi sobre aquest assumpte transcendental.
Hi ha tota una altra sèrie d'arguments a favor de l'habitabilitat dels
mons. Jo la deixo de banda. Permeteu-me, només, d'insistir sobre un punt.
A les persones que sostenen que els planetes no són habitats convé
dir-los: "Potser teniu raó si es demostra que la Terra és
el millor dels mons possibles", però això no ho crec pas,
per més que ho hagi dit Voltaire. La Terra només té un
satèl·lit, mentre que Júpiter, Saturn, Urà i Neptú
en tenen molts al seu servei, cosa que no és pas per a menysprear. Però
el que fa sobretot que el nostre globus sigui poc confortable és la inclinació
del seu eix sobre la seva òrbita. D'aquí la desigualtat dels dies
i de les nits; d'aquí aquesta diversitat enutjosa de les estacions. En
el nostre malaurat esferoide, o hi fa massa calor o hi fa massa fred; hom s'hi
gela a l'hivern o bé s'hi rosteix a l'estiu. El nostre planeta és
el dels refredats, dels catarros nasals i de les fluxions de pit, mentre que
a la superfície de Júpiter, per exemple, on l'eix està
molt poc inclinat4, els habitants podrien gaudir de temperatures
invariables. Allí hi ha la regió de les primaveres, la dels estius,
la de les tardors i la dels hiverns perpetus. Cada habitant de Júpiter
pot escollir el clima que més li plagui i posar-se per tota la vida a
recer de les variacions de temperatura. Convindreu fàcilment amb mi aquesta
superioritat de Júpiter sobre el nostre planeta, i això sense
parlar dels seus anys, que en duren dotze dels nostres! A més, és
evident per mi que, sota aquests auspicis i en aquestes condicions d'existència
tan meravelloses, els habitants d'aquell món sortós són
sers superiors, que els savis són més savis que els nostres, que
els artistes són més artistes, que els dolents són menys
dolents, que els bons són millors. Pobre de mi!, ¿què li
manca, al nostre esferoide, per a aconseguir aquesta perfecció? Poca
cosa. Un eix de rotació menys inclinat damunt el pla de la seva òrbita.
-Doncs bé - exclamà una veu impetuosa -, unim els nostres esforços,
inventem màquines i redrecem l'eix de la Terra!
Un tro eixordador d'aplaudiments esclatà tot seguit d'aquesta proposició,
l'autor de la qual no podia ésser altre que J.-T. Maston. És probable
que el xardorós secretari s'atrevís a fer aquesta agosarada proposició
emportat pels seus instints d'enginyer. Però s'ha de dir - car és
aquesta la veritat - que molts li feren costat amb llur cridòria, i sens
dubte, si haguessin tingut el punt de suport que havia demanat Arquimedes, els
americans haurien construït un alçaprem capaç d'aixecar el
món i posar-lo dret altra vegada.
Tanmateix, aquesta idea "eminentment pràctica" tingué
un èxit enorme, la discussió fou suspesa ben bé durant
un quart, i durant molt de temps després, es parlà en els Estats
Units d'Amèrica de la proposició formulada tan enèrgicament
pel secretari perpetu del Gun-Club.
1. Mena d'embarcació emprada per a vigilar la costa.
2. Les dades que a continuació es donen difereixen
bastant de les que ens dóna la novel·la de Juli Verne. Han estat
revisades i posades d'acord amb les dades facilitades per l'Observatori Fabra,
de Barcelona. Advertim que les xifres corresponen a les velocitats de translació
i han estat lleugerament arrodonides. (N.del T. )
3. En alguns aeròlits, s'hi ha descobert carboni
en estat de grafit, com el d'Orgueil, França, caigut el 1864, o bé
com el del "Canó del Diable", que ofereix la particularitat
de contenir petits diamants (carboni pur cristal·litzat). (N. del T.)
4. La inclinació de Júpiter damunt la seva
òrbita és tan sols de 3º 5'.
