Capítol XX
ATAC I RÈPLICA
Aquest incident semblava
que havia d'haver acabat la discussió. Era el "darrer mot",
i no se n'hauria trobat cap altre de millor. Malgrat tot, quan l'agitació
fou calmada, se sentiren aquestes paraules dites amb veu forta i severa:
-Ara que l'orador ha donat una volada prou gran a la fantasia, ¿li plaurà
de retornar al seu tema, amb menys teories, i discutir la part pràctica
de la seva expedició?
Totes les mirades s'adreçaren al personatge que parlava així.
Era un home magre, sec, de cara enèrgica, amb una barba tallada a l'americana
que abundava dessota el seu mentó. Aprofitant les diverses agitacions
que s'havien anat produint en el transcurs de l'assemblea, a poc a poc havia
pogut arribar al primer rengle dels espectadors. Allí, encreuat de braços,
la mirada brillant i atrevida era posada impertorbablement damunt l'heroi del
míting. Després d'haver formulat la seva pregunta va callar, i
no semblava commoure's pels milers de mirades que convergien en ell, ni tampoc
pel murmuri de desaprovació excitat per les seves paraules. Com fos que
la resposta es feia esperar, repetí de bell nou la seva pregunta amb
el mateix accent net i precís, tot afegint:
-Som aquí per ocupar-nos de la Lluna i no de la Terra.
-Teniu raó, senyor - respongué Miquel Ardan -, la discussió
s'ha perdut. Retornem a la Lluna.
-Senyor - reprengué el desconegut -, ¿vós preteneu que
el nostre satèl·lit està habitat? Bé. Però,
si hi ha selenites, estic cert que ells viuen sense respirar, ja que - i us
ho previnc en interès vostre - no hi ha la més petita molècula
d'aire a la superfície de la Lluna.
En sentir aquesta afirmació, Ardan agità la seva roja crinera.
Comprengué que la lluita anava a entaular-se amb aquell home sobre el
viu de la qüestió. Va guaitar-lo fixament i va dir-li al seu torn:
-Ah! ¿de manera que no hi ha gens d'aire a la Lluna? I qui ho pretén
això, si us plau?
-Els savis.
-De debò?
-De debò.
-Senyor - reprengué Miquel Ardan -, deixant de banda tota broma, sento
una profunda estimació pels savis que saben, però un profund menyspreu
pels savis que no saben.
-Vos en coneixeu algun que pertanyi a aquesta darrera categoria?
-Particularment. A França n'hi ha un que sosté que "matemàticament"
l'ocell no pot volar, i un altre les teories del qual pretenen demostrar que
el peix no és fet per viure a l'aigua.
-No es tracta pas d'aquests, senyor, i podria citar, per sostenir la meva proposició,
noms que vós no em rebutjaríeu.
-Llavors, senyor, posaríeu en una situació molt anguniosa un pobre
ignorant com jo, que d'altra banda, no demana sinó instruir-se!
- ¿Per què, doncs, abordeu les qüestions científiques
si vós no les haveu estudiades? - preguntà el desconegut bastant
brutalment.
-Per què? - respongué Ardan -. Per la raó que sempre és
valent aquell que no sospita el perill! Jo no sé res, és veritat,
però precisament és en la meva feblesa on rau la meva força.
-La vostra feblesa va fins a la follia! - exclamà el desconegut en un
to de veu de mal humor.
-Oh! millor encara - replicà el francès -, si la meva follia em
mena fins a la Lluna!
Atac i rèplica
Barbicane i els seus confrares devoraven amb els ulls aquell intrús que
tan atrevidament venia a posar-se de través. Ningú no el coneixia,
i el president, poc tranquil sobre les conseqüències d'una discussió
tan lliurement entaulada, guaitava el seu nou amic amb una certa aprensió.
L'assemblea estava atenta i seriosament inquieta, car aquella controvèrsia
suscitada tenia per resultat cridar la seva atenció sobre els perills
o àdhuc les vertaderes impossibilitats de l'expedició.
-Senyor - reprengué l'adversari de Miquel Ardan -, són nombroses
i indiscutibles les raons que proven la mancança de tota atmosfera al
voltant de la Lluna. Jo diria àdhuc a priori que, si aquella atmosfera
mai ha existit, ha d'haver estat arrabassada per la Terra. Però més
m'estimo oposar-vos fets irrecusables.
-Oposeu, senyor, oposeu tant com vulgueu - respongué Miquel Ardan amb
afabilitat.
-Vós sabeu - digué el desconegut - que quan els raigs lluminosos
travessen un medi com és ara l'aire són desviats de la línia
recta o, en altres termes, sofreixen una refracció. Doncs bé,
quan les estrelles son ocultades per la Lluna, llurs raigs en passar tocant
a les vores del disc, mai no han sofert la desviació més petita
ni han donat l'indici de refracció més lleuger. D'ací aquesta
conseqüència evident que la Lluna no està embolcallada per
una atmosfera.
Tothom es mirà el francès, car una vegada admesa l'observació
les conseqüències eren rigoroses.
-Certament - respongué Miquel Ardan -, heus aquí el vostre millor
argument, per no dir l'únic, i un savi es veuria en molta dificultat
per a contestar-vos. Però jo us diré només que aquest argument
no té un valor absolut, perquè suposa el diàmetre angular
de la Lluna perfectament determinat, cosa que no és així. Però
tirem endavant i digueu-me, estimat senyor meu, si vós admeteu l'existència
de volcans a la superfície de la Lluna.
-De volcans apagats, sí; però en activitat, no.
-Deixeu-me creure, amb tot, i sense sobrepassar els límits de la lògica,
que aquells volcans han estat en activitat durant un cert temps!
-Això és cert; però com que podien donar per ells mateixos
l'oxigen necessari per a la combustió, el fet de llur erupció
no demostra de cap de les maneres la presència d'una atmosfera lunar.
-Endavant, doncs - respongué Miquel Ardan -, i deixem de banda aquest
gènere d'arguments per a arribar a les observacions directes. Però
us previnc que vaig a posar-vos noms de savis al davant.
-Poseu.
-El 1715, els astrònoms Louville i Halley, observant l'eclipsi del 3
de maig, remarcaren certes fulminacions d'una natura estranya. Aquells esclats
de llum, ràpids i sovint renovats, foren atribuïts per ells a tempestats
que es desencadenaven a l'atmosfera de la Lluna.
-El 1715 - replicà el desconegut -, els astrònoms Louville i Halley
prengueren per fenòmens lunars fenòmens purament terrestres, tals
com bòlids i altres, que tenien lloc en la nostra atmosfera. Heus aquí
el que han respost els savis a l'exposició d'aquells fets i el que responc
jo amb ells.
-Seguim endavant - respongué Ardan, sense mostrar-se torbat per la rèplica
-. Herschell, el 1787, ¿no va observar un gran nombre de punts lluminosos
a la superfície de la Lluna?
-Certament, però sense explicar-se l'origen d'aquells punts lluminosos.
El mateix Herschell no va concloure de llur aparició la necessitat d'una
atmosfera lunar.
-Ben contestat - digué Miquel Ardan adreçant un compliment al
seu adversari -. Veig que esteu molt fort en selenografia.
-Molt fort, senyor, i afegiré que els més hàbils observadors,
aquells que millor han estudiat l'astre de les nits, els senyors Beer i Moedler,
estan d'acord sobre la mancança absoluta d'aire en la seva superfície.
Un moviment es féu entre tots els assistents que semblà ablanir-se
davant els arguments d'aquell personatge singular.
-Endavant, endavant - respongué Miquel Ardan amb la més gran calma
-, i arribem ara a un fet important. Un competent astrònom francès,
Laussedat, observant l'eclipsi del 18 de juliol del 1860, va constatar que les
banyes, o sia les dues puntes del creixent solar, eren arrodonides i truncades.
Ara bé, aquest fenomen no ha pogut produir-se més que per una
desviació dels raigs del Sol en travessar l'atmosfera de la Lluna, i
no té cap altra més explicació.
-Però el fet és cert? - preguntà vivament el desconegut.
-Absolutament cert!
Un moviment a la inversa féu retornar l'assemblea devers el seu heroi
predilecte, l'adversari del qual restà silenciós. Ardan va tornar
a prendre la paraula i, sense envanir-se del seu darrer avantatge, digué
simplement:
-Ja veieu, doncs, estimat senyor, que no convé declarar-se d'una manera
absoluta contra l'existència d'una atmosfera a la superfície de
la Lluna; si voleu, aquella atmosfera serà probablement poc densa, bastant
subtil, però avui dia la ciència admet generalment que existeix.
-No pas a dalt de les muntanyes, si no us desplau - respongué el desconegut,
que, pel que es veu, no volia donar el seu braç a tòrcer.
-Però si al fons de les valls i no excedint en altura alguns centenars
de peus.
-En tot cas, fareu bé de prendre precaucions, car aquell aire estarà
terriblement enrarit.
-Oh!, benvolgut senyor, sempre n'hi haurà prou per a un home sol; a més,
un cop seré allí dalt, ja procuraré de la millor manera
de no respirar només que en les grans ocasions!
Una riallada formidable vingué a eixordar les orelles del misteriós
interlocutor, que es posà a guaitar l'assemblea tot desafiant-la amb
altivesa.
-Doncs - reprengué Miquel Ardan amb aire despreocupat -, ja que estem
d'acord sobre la presència d'una certa atmosfera, ens veurem obligats
d'admetre també la presència d'una certa quantitat d'aigua. És
una deducció de la qual m'alegro molt pel meu compte. Ultra això,
estimat contradictor meu, permeteu-me de sotmetre-us encara una observació
més. Només coneixem un costat del disc de la Lluna, i, si hi ha
poc aire a la cara que ens mira, és possible que n'hi hagi molt a la
cara oposada.
-Per quin motiu?
-Perquè la Lluna, per causa de l'atracció terrestre, ha pres la
forma d'un ou que nosaltres albirem pel seu extrem més petit. D'ací
aquesta lògica conseqüència, deguda als càlculs de
Hansen, que el seu centre de gravetat està situat a l'altre hemisferi.
I d'ací també aquesta conclusió que totes les masses d'aire
i aigua han degut ésser arrossegats a l'altra cara del nostre satèl·lit
des dels primers dies de la seva creació.
-Pures fantasies! - exclamà el desconegut.
-No, pures teories que es recolzen sobre les lleis de la mecànica i que
em semblen difícils de refutar. Apel·lo, doncs, a aquesta assemblea
i li demano que em digui si la vida, tal com existeix damunt la Terra, no és
possible a la superfície de la Lluna.
Tres-cents mil auditors aplaudiren tots de cop i volta la proposició.
L'adversari de Miquel Ardan encara volia parlar i no podia de cap manera fer-se
entendre. Els crits, les amenaces, li queien damunt com una pedregada.
-Prou! Prou! - deien els uns.
-Traieu aquest intrús! - repetien els altres.
-A la porta!, a la porta! - exclamava la multitud irritada.
Però ell, ferm, ben agafat a l'estrada, no es bellugava i deixava passar
la tempesta, que hauria pres proporcions formidables si Miquel Ardan no l'hagués
apaivagada amb un gest. Era massa cavalleresc per a abandonar el seu contradictor
en semblant destret.
-Desitgeu dir-me alguna cosa més? - va preguntar-li amb la màxima
polidesa.
-Sí!, cent mil - respongué el desconegut en un rampell. O, més
ben dit, no, una de sola! Per a perseverar en la vostra empresa cal que sigueu...
-Imprudent! ¿Com podeu tractar-me així a mi, que he demanat una
bala cilindrocònica al meu amic Barbicane, a fi de no fer voltes pel
camí com els esquirols?
-Però, malaurat, l'espantós contracop us esmicolarà al
moment de l'arrencada!
-Estimat contradictor meu, acabeu de posar el dit sobre la vertadera i única
dificultat. Així i tot, tinc en prou bon concepte el geni industriós
dels americans per a creure que arribarà a resoldre aquesta dificultat.
-Però i la calor produïda per la velocitat del projectil en travessar
les capes atmosfèriques?
-Oh, les seves parets són gruixudes i travessaré tan ràpidament
l'atmosfera!
-Però i els queviures? I l'aigua?
-He calculat que puc dur-me'n per un any, i la meva travessia durarà
quatre dies.
-Però i l'aire per a respirar pel camí?
-El produiré per procediments químics.
-I la vostra caiguda sobre la Lluna, si és que mai hi arribeu?
-Serà sis vegades menys ràpida que una caiguda sobre la Terra,
ja que la pesantor és sis vegades menor a la superfície de la
Lluna.
-Però, amb tot, n'hi haurà prou per a esmicolar-vos com un vidre!
- ¿I qui em privarà de frenar la meva caiguda per mitjà
de coets convenientment disposats i encesos en el moment oportú?
-En fi, suposant que totes les dificultats estiguin resoltes, tots els obstacles
aplanats, aplegades totes les probabilitats a favor vostre i admetent que vós
arribeu sa i estalvi a la Lluna, com tornareu?
-No tornaré!
Davant d'aquesta resposta, que arribava a ésser sublim per la seva simplicitat,
l'assemblea restà muda. Però el seu silenci fou més eloqüent
que no haurien estat els seus crits d'entusiasme. El desconegut ho aprofità
per a protestar per darrera vegada.
-Us matareu infal·liblement - exclamà -, i la vostra mort, que
no serà més que la mort d'un forassenyat, tampoc no servirà
de res a la ciència!
-Continueu, mon generós desconegut, car verament pronostiqueu d'una manera
molt agradosa.
-Vaja, ja n'hi ha prou! - exclamà l'adversari de Miquel Ardan -, i no
sé per què estic ací continuant una discussió tan
poc seriosa! Prosseguiu a tot plaer aquesta empresa esbojarrada! Després
de tot, no és vostra la culpa!
-Ep, no us enfadeu!
-No, si és en un altre que recaurà la responsabilitat dels vostres
actes!
-En qui, doncs, si us plau? - preguntà Miquel Ardan amb veu imperativa.
-En l'ignorant que ha organitzat aquesta temptativa tan impossible com ridícula!
L'atac era directe. Barbicane, des de la intervenció del desconegut feia
esforços violents per contenir-se i "cremar el seu fum" com
alguns focs de les calderes. Però, en veure's tan clarament injuriat,
s'aixecà llestament i anava a marxar cap a l'adversari que el desafiava
a la cara, quan es veié tot d'un cop separat d'ell.
Sobtadament, l'estrada fou aixecada per cent braços forçuts i
en ella el president del Gun-Club hagué de compartir amb Miquel Ardan
els honors del triomf. L'empavesat era feixuc, però ja els portadors
es rellevaven contínuament i tots es disputaven, lluitaven i s'esforçaven
per donar a aquella manifestació el suport de llurs espatlles. Tanmateix
el desconegut no havia pas aprofitat aquell tumult per a abandonar el lloc.
¿Hauria pogut fer-ho, almenys, enmig d'aquella multitud compacta? Amb
tota certesa que no. En tot cas, romania en primer rengle, amb els braços
encreuats i devorant amb els ulls el president Barbicane.
Aquest tampoc no el perdia de vista, i les mirades d'aquells dos homes restaren
entestades en la lluita com dues espases trèmules.
Els crits de la immensa multitud es mantingueren en llur màxima intensitat
durant aquesta marxa triomfal. Miquel Ardan deixava fer amb un plaer evident.
El seu rostre resplendia. Algunes vegades l'estrada semblava ésser presa
de sondrolls i de balanceigs com un navili batut per les ones. Però els
dos herois del míting tenien peu de mariner, no ensopegaren i llur vaixell
arribà sense avaries al port de Tampa-Town. Allí, Miquel Ardan,
per sort, aconseguí alliberar-se de les darreres abraçades dels
seus forçuts admiradors, es féu escàpol a l'Hotel Franklin
i arribà llestament a la seva cambra. Tot seguit es ficà al llit,
mentre un exèrcit de cent mil homes vetllava sota les seves finestres.
L'estrada va ser enlairada d'un sol cop
Mentrestant, una escena molt curta, greu, decisiva, tenia lloc entre el personatge
misteriós i el president del Gun-Club.
Barbicane, lliure per fi, havia anat de dret a trobar el seu adversari.
-Veniu - li digué amb veu breu.
Aquell el seguí cap al moll i ben aviat tots dos es trobaren sols a l'entrada
d'un wharf obert a Jone's-Fall.
Un cop allí, els dos enemics, encara desconeguts l'un de l'altre, es
guaitaren.
-Qui sou vós? - preguntà Barbicane.
-EI capità Nicholl.
-M'ho pensava. Fins aquí l'atzar no us havia mai abocat sobre el meu
camí...
-He vingut jo mateix a posar-m'hi!
-Vós m'haveu insultat!
-Públicament.
-I em donareu compte d'aquesta ofensa.
-A l'instant .
-No. Desitjo que tot passi secretament entre nosaltres. Hi ha un bosc que es
troba a tres milles de Tampa, el bosc de Skersnaw. El coneixeu?
-El conec.
-¿Us plaurà d'entrar-hi demà a les cinc del matí
per un costat...?
-Sí, si a la mateixa hora vós hi entreu per l'altre costat.
-I no us oblidareu del vostre rifle? - digué Barbicane.
-Ni vós tampoc del vostre - respongué Nicholl.
Després d'aquestes paraules pronunciades fredament, el president del
Gun-Club i el capità se separaren. Barbicane tornà a la seva residència,
però en lloc de prendre's unes hores de repòs va passar-se la
nit cercant els mitjans d'evitar el contracop del projectil i de resoldre aquest
difícil problema plantejat per Miquel Ardan en la discussió del
míting.