Capítol XVIII

EL PASSATGER DE L'ATLANTA

Si aquesta fulminant notícia, en comptes de volar sobre els fils elèctrics, hagués arribat simplement per correu i dins d'un sobre segellat, si els empleats de França, Irlanda, Terra-Nova i Estats Units no haguessin estat necessàriament assabentats de la confidència del telegrama, Barbicane no hauria vacil·lat un sol instant. Hauria romàs callat com a mesura de prudència i per no deixar en desconsideració la seva obra. Aquell telegrama podia ocultar una mistificació, sobretot venint per part d'un francès. Què semblaria que un home fos prou atrevit per a concebre tan sols la idea d'un semblant viatge? I si aquest home existia, ¿no era un boig que convenia recloure en una casa de boigs i no dins d'una bala?
Però el telegrama era conegut, car els aparells de transmissió són poc discrets per llur naturalesa, i la proposició de Miquel Ardan ja corria pels diversos Estats de la Unió. Així Barbicane no tenia cap raó per a romandre callat. Va reunir, doncs, els seus collegues que es trobaven presents a Tampa-Town, i sense deixar entreveure el seu pensament, sense discutir el més o menys de crèdit que li mereixia el telegrama, els llegí fredament el lacònic text.
-Impossible! -És inversemblant! - Pura broma!
-Es burlen de nosaltres! - Ridícul! - Absurd! - Tota la sèrie d'expressions que serveixen per a palesar el dubte, la incredulitat, la ximpleria, la bogeria, es pronunciaren durant alguns minuts amb l'acompanyament de gestos propis en semblant circumstància. Cadascú somreia, reia, arronsava les espatlles o esclafia el riure, segons la seva disposició d'humor. Només J.-T. Maston tingué una bona paraula.
-Això és una gran idea! - exclamà.
-Sí - li respongué el major -; però, si alguna vegada està permès de tenir idees com aquesta, ha d'ésser amb la condició de ni somniar tan sols de posarles en execució.
-I per què no? - replicà amb vigor el secretari del Gun-Club, disposat com sempre a discutir. Però ningú no li volgué seguir el corrent.
Mentrestant, el nom de Miquel Ardan corria de boca en boca per la ciutat de Tampa. Els estrangers i els indígenes es guaitaven, s'interrogaven i bromejaven, no d'aquest europeu - un mite, un individu quimèric -, sinó de J.-T. Maston, que havia pogut creure en I'existència d'aquell personatge llegendari. Quan Barbicane proposà d'enviar una bala a la Lluna, tothom trobà que l'empresa era natural, factible, un vertader problema de balística! Però que un ser racional s'oferís a prendre passatge en el projectil, a intentar aquell viatge inversemblant, era una proposició fantasiosa, una facècia, una broma, i, per emprar un mot del qual els francesos tenen precisament la traducció exacta en llur llengua familiar, un "humbug"!1.
Les xanxetes duraren fins al vespre sense parar, i es pot afirmar que tota la Unió va esclatar en una gran riallada, cosa no gaire corrent en un país on les empreses impossibles troben de bon grat ponderadors, adeptes i partidaris.
Així i tot, la proposició de Miquel Ardan, com totes les idees novelles, no deixava pas de remoure certs esperits. Això distreia el curs de les emocions acostumades. "No s'hi havia pensat, en això!" Aquest incident esdevingué ben aviat una obsessió per la seva mateixa sorpresa. S'hi pensava. Quantes coses han estat negades el dia abans i l'endemà les ha fetes una realitat! Per què aquest viatge a la Lluna no podria fer-se un dia o altre? Però, en tot cas, l'home que volgués arriscar-s'hi havia d'ésser boig; i decididament, puix que el seu projecte no podia ésser pres seriosament, hauria fet millor de callar, en lloc d'anar a pertorbar tota una població amb aquesta atzagaiada.
Però, de moment, aquell personatge, existia realment? Quina pregunta! Aquest nom, "Miguel Ardan", no era desconegut a Amèrica! Pertanyia a un europeu molt anomenat per les seves gestes agosarades. Després, aquell telegrama, transmès a través de les profunditats de l'Atlàntic, la designació de la nau en la qual el francès deia haver pres passatge, la data assenyalada de la seva propera arribada, totes aquestes dades ajudaven a donar a la proposició un cert caràcter de versemblança. Calia tenir el cor net. Ben aviat els individus aïllats es formaren en grups, els grups es condensaren sota l'acció de la curiositat, com els àtoms en virtut de l'atracció molecular, i, finalment, en va resultar una multitud compacta que s'encaminà cap a la residència del president Barbicane.
Aquest, després d'haver rebut el telegrama, no havia dit res més. Havia deixat dir a J.-T. Maston el seu parer, sense manifestar aprovació ni blasme; romania quiet i es proposava esperar els esdeveniments. Però no havia comptat amb la impaciència pública i veié amb ulls de poca satisfacció com la població de Tampa s'apilotava dessota de les seves finestres. Ben aviat els murmuris, les vociferacions, l'obligaren a aparèixer. Es veu que tenia tots els deures, i, per consegüent, totes les desplaences de la celebritat.
Aparegué. Es féu silenci, i un ciutadà, prenent la paraula, va preguntar-li resoltament:
-El personatge indicat en el telegrama sota el nom de Miquel Ardan està en camí cap a Amèrica, sí o no?
-Senyors - respongué Barbicane -, no sé pas més que vosaltres.
-Convé saber-ho! - cridaren algunes veus impacients.
-El temps ens ho dirà - respongué fredament el president.
-El temps no té dret de tenir en suspens per complet tot un país -reprengué l'orador -. Heu modificat els plànols del projectil, tal com ho demana el telegrama?
-No encara, senyors. Però vós teniu raó, convé saber a què atenir-nos. El telegrama, que ha estat el que ha causat tota aquesta pertorbació, bé podrà completar les seves informacions.
-Al telègraf!, al telègraf! - cridà la multitud.
Barbicane davallà, i, precedint la immensa reunió, va encaminar-se cap a les oficines de Telègrafs.

El president Barbicane a la seva finestra

Alguns minuts més tard, un telegrama era cursat al síndic dels corredors de navilis de Liverpool. Se li demanava una resposta a les preguntes següents: "Quin navili és l'Atlanta?"
"Quan va abandonar Europa?"
"Viatjava a bord un francès anomenat Miquel Ardan?"
Dues hores més tard, Barbicane rebia les informacions amb una claredat que no deixava lloc a dubtes:
"El vapor Atlanta, de Liverpool, es féu a la mar el 2 d'octubre, fent rumb per a Tampa-Town, portant a bord un francès registrat al llibre de passatgers sota el nom de Miquel Ardan".
Davant d'aquesta confirmació del primer telegrama, els ulls del president brillaren d'una flama sobtada, els seus punys es clogueren violentament i hom el sentí murmurar:
-Així és cert! és doncs possible que aquest francès existeixi! D'aquí a quinze dies serà aquí! Però és un boig!, un cap calent! Mai no ho consentiré...!
I aquell mateix vespre escrivia a la casa Breadwill & CR., pregant-los de suspendre fins a nova ordre la fosa del projectil.
Ara, contar l'emoció de què fou presa Amèrica entera; com l'efecte de la comunicació de Barbicane fou deu vegades sobrepassada; tot el que digueren els diaris de la Unió, la manera com fou rebuda la notícia i com cantaren l'arribada d'aquell heroi del vell continent; descriure la febril agitació en què cadascú visqué comptant les hores, els minuts i els segons; donar una idea, encara que afeblida, d'aquella obsessió fatigant de tants cervells dominats per un únic pensament; mostrar les ocupacions cedint a una sola preocupació; els treballs suspesos, el comerç paralitzat, els navilis a punt de partir i que restaven ancorats al port per tal d'estar presents a l'arribada de l'Atlanta; els combois arribant plens i retornant buits, la badia Espíritu Santo incessantment solcada pels vapors, paquebots, els yachts de plaer, els fly-boats de totes dimensions; enumerar aquells milers de curiosos que quadruplicaren en quinze dies la població de Tampa-Town i hagueren d'acampar sota tendes com un exèrcit en campanya, és una tasca per damunt de les forces humanes i que hom no sabria emprendre sense temeritat.
El 20 d'octubre, a les nou del matí, els semàfors del canal de Bahama assenyalaren una espessa fumera a l'horitzó. Dues hores més tard, un gran vapor bescanviava els senyals de reconeixement. De seguida el nom de l'Atlanta fou expedit a Tampa-Town. A les quatre, la nau anglesa entrava en la rada d'Espíritu Santo. A les cinc franquejava els baixos de la rada Hillisboro a tot vapor. A les sis ancorava en el moll de Tampa.
No havia tocat l'àncora encara el fons de sorra, que cinc-centes embarcacions rodejaven l'Atlanta i el vapor era pres a l'assalt. Barbicane, primer que ningú, pujà a coberta i amb una veu en la qual pretenia en va contenir l'emoció:
-Miquel Ardan! - cridà.
-Present! - respongué un individu que estava a dalt de l'entrepont.
Barbicane, amb els braços encreuats, l'ull interrogador, la boca closa, guaità fixament el passatger de l'Atlanta.

Nichel Ardan

Era un home de quaranta-dos anys, gran, però ja un poc corbat, com aquestes cariàtides que porten els balcons damunt llurs espatlles. E1 seu cap enèrgic, veritable testa de lleó, sacsejava per instants una cabellera roja que li feia de veritable crinera. Un rostre curt, ample als polsos, agençat d'un bigoti esborrifat com les barbes d'un gat i d'uns petits flocs de pèls groguencs que li esquitxaven les galtes, ulls rodons si bé un xic extraviats, com una mirada de miop, completaven aquella fesomia eminentment felina. Però el nas era d'un dibuix atrevit, la boca particularment humana, el front alt, intel·ligent i solcat com un camp on no han deixat res erm. Finalment, un tors molt desenrotllat i descansant verticalment sobre unes llargues cames, braços musculosos, palanques poderoses i ben fixades, i amb un pas decidit, feien d'aquest europeu un minyonàs ben plantat, "més aviat forjat que fos", per manllevar una de les expressions de l'art metal·lúrgic.
Els deixebles de Lavater o de Gratiolet haurien desxifrat sense cap dificultat en el crani i la fesomia d'aquell personatge els senyals indiscutibles' de la combativitat, o sia del coratge en el perill i de la tendència a vèncer els obstacles i també els de la benevolència i aquells altres de colpir d'admiració - instint que duu certs temperaments a apassionar-se per les coses sobrehumanes. Però, en canvi, les protuberàncies de l'adquisitivitat, de la necessitat de posseir i adquirir, li mancaven per complet.
Per a acabar la descripció del tipus físic del passatger de l'Atlanta, convé remarcar que els seus vestits eren folgats, sense oposar dificultats. El seu pantalon i el seu gavany eren tan amples, que Miquel Ardan s'anomenava ell mateix "la mort amb capa". Anava amb la corbata afluixada al coll de la camisa, molt escotat, i d'on sortia un coll robust, i els punys invariablement descordats, a través dels quals s'escapaven unes mans febrils. Bé prou que es veia que, àdhuc en el més fort dels hiverns i dels perills, aquell home no havia de tenir mai fred - ni àdhuc als ulls.
A més de tot això, dalt del pont del vaixell, enmig de la gentada, anava, venia i no sabia mai estar quiet, "garrejant sobre ses àncores", com diuen els mariners, gesticulant, tutejant a tothom i rosegant-se les ungles amb una avidesa nerviosa. Era un d'aquests originals que el Creador inventa en un moment de fantasia i trenca tot seguit el motllo.
Certament, la personalitat moral de Miquel Ardan oferia un vast camp a les observacions de l'analista. Aquell home sorprenent vivia en una perpètua disposició a la hipèrbole i encara no havia sobrepassat l'edat dels superlatius. Els objectes es fixaven a la retina del seu ull amb unes dimensions desmesurades, i d'ací una associació d'idees gegantines. Tot ho veia gran, llevat de les dificultats i els homes.
Ultra això, era d'un natural exuberant, artista per instint, un minyó espiritual, que si bé no feia un foc granejat d'acudits, en canvi s'ufanava més com a tirador. En les discussions era poc curós de la lògica; rebel al sil·logisme, que mai no hauria inventat, tenia tanmateix cops ben bé seus. Sense tenir miraments, escometia de dret arguments ad hominem d'un efecte segur, i li plaïa defensar amb el bec i les potes les causes desesperades.
Entre altres manies seves, tenia la de proclamar-se com Shakespeare, "un ignorant sublim", i feia gala de menysprear els savis. "Són gents - deia -que no fan sinó marcar els punts quan nosaltres juguem la partida". Era, en resum, un bohemi del país de les meravelles, aventurós, però no aventurer, un temerari, un Faetó menant a tota brida el carro del Sol, un Ícar amb ales de recanvi. Això de banda, pagava de la seva persona i pagava bé, es llençava amb el cap alt en les més folles empreses, cremava les seves naus amb més braó que Agatocles i, disposat a trencar-se la nou del coll, acabava invariablement caient dempeus, com aquests pallassets amb bola de plom amb els quals els infants tant es distreuen.
En dues paraules, la seva divisa era: Malgrat tot! i l'amor de l'impossible la seva "ruling passion"2, segons la bella expressió de Pope.
Així i tot, aquell minyonàs emprenedor tenia com ningú els defectes de les seves qualitats! Qui no s'arrisca no pisca, hom diu. Doncs Ardan arriscava sovint i no tenia res. Era un malversador, una bóta de les Danaides. A més d'ésser un home completament desinteressat, feia tantes bones obres com calaverades. Caritatiu, cavalleresc, no hauria firmat la sentència de mort del seu més cruel enemic, i, en canvi, s'hauria venut com a esclau per rescatar un negre.
A França, a Europa, tot el món el coneixia, aquest personatge brillant i sorollós. ¿No en parlaven sense parar les cent trompetes de la fama, que ja estaven enrogallades de tant de temps d'estar al seu servei? ¿No vivia en una casa de vidre, prenent l'univers sencer per confident dels seus secrets més íntims? Així i tot, no deixava de tenir una admirable col·lecció d'enemics, entre aquells que havia més o menys molestat, ferit o trepitjat sense pietat, en obrir-se pas a cops de colze per entre la gentada.
En general, tanmateix, se l'estimava, i se'l tractava com un infant afalagat. Era, segons l'expressió popular, "un home per prendre o per .deixar", i hom el prenia. Cadascú s'interessava per les seves agosarades empreses i se'l seguia amb una mirada inquieta. Hom sabia que era tan atrevit imprudentment! Quan algun amic el volia deturar per fer-li veure una catàstrofe propera, responia amb un somriure bondadós: "El bosc no és cremat pels seus propis arbres", sense saber que en dir això no feia més que esmentar el més bell dels proverbis aràbics.
Aquest era el passatger de l'Atlanta, sempre mogut, sempre ardent sota l'acció d'un foc interior, sempre commòs, no pel que venia a fer a Amèrica - ell, en això, no hi pensava -, sinó per l'efecte de la seva organització febrosenca. Si mai individus han ofert un contrast colpidor, aquests han estat el francès Miquel Ardan i el ianqui Barbicane, tot i ésser ambdós emprenedors, ardits, audaços, si bé cadascú a la seva manera.
L'examen a què es lliurava el president del Gun-Club en presència d'aquell rival que venia a relegar-lo a segon terme fou aviat interromput pels hurres i els visques de la multitud. Aquests crits esdevingueren àdhuc tan frenètics, i l'entusiasme prengué unes formes tan personals, que Miquel Ardan, després d'haver estret un miler de mans en les quals per poc deixa els deu dits, s'hagué de refugiar a la seva cabina.
Barbicane l'hi seguí sense haver dit una paraula.
-Sou vós Barbicane? - va preguntar Miquel Ardan així que estigueren sols, i en el to en què hauria parlat a un amic de vint anys.
-Sí - respongué el president del Gun-Club.
-Bé, bon dia, Barbicane. Com va això? Molt bé? Vaja, millor!, millor!
-Així - digué Barbicane sense altra entrada en matèria -, esteu decidit a partir?
-Absolutament decidit.
-Res no us deturarà?
-Res. Heu modificat el vostre projectil tal com us deia en el meu telegrama?
-Jo esperava la vostra arribada. Però - preguntà Barbicane insistint de nou -, ja us hi heu pensat bé?
-Pensat! Però que potser tinc temps per perdre? Jo veig l'avinentesa d'anar a donar un tomb per la Lluna i me n'aprofito, i això és tot. Em sembla que no cal pensar-s'hi tant.
Barbicane devorava amb la mirada aquell home que parlava del seu projecte de viatge amb una lleugeresa, amb una descurança tan completa com amb una tan perfecta absència d'inquietuds.
-Però almenys - li digué - vós deveu tenir un pla, mitjans d'execució...
-Excel·lents, estimat Barbicane. Però permeteu-me de fer-vos una observació. A mi m'agrada de contar la meva història una sola vegada, a tothom, i després no tornar-ne a parlar més. Això estalvia les repeticions. Doncs bé, llevat d'un millor parer vostre, convoqueu els vostres amics, els vostres col·legues, tota la ciutat, tota la Florida, tot Amèrica si voleu, i demà estaré disposat a explicar els meus mitjans així com a respondre a totes les preguntes que se'm facin. Estigueu tranquil, les esperaré amb peu ferm. ¿Us va bé això?
-Això em va bé - respongué Barbicane.
Un cop dites aquestes paraules sortí el president de la cabina i donà part a la gentada de la proposició de Miquel Ardan. Les seves paraules foren acollides amb picaments de peus i crits de joia. Això tallava ras i curt a qualsevol entrebanc. L'endemà, cadascú podria contemplar a cor què vols l'heroi europeu. Malgrat tot, alguns espectadors més tossuts no volgueren abandonar el pont de l'Atlanta i passaren la nit a bord. Entre altres, J.-T. Maston, que havia enganxat la seva mà postissa en un angle de l'entrepont i hauria calgut un cabrestant per a arrencar-la.
-És un heroi!, un heroi! - exclamava en tots els tons de veu -, i nosaltres no som més que unes donetes comparats amb aquest europeu!
Pel que fa al president Barbicane, després d'haver pregat als visitants de retirar-se, retornà a la cabina del passatger i no en va sortir fins al moment que la campana del vaixell tocà al canvi de la guàrdia de mitjanit.
Però llavors els dos rivals en popularitat s'estrenyeren càlidament la mà, i ja Miquel Ardan tutejava el president Barbicane.

1. Mistificació.
2. Passió dominant.

Tornar a la pàgina inicial