Capítol VII

UN MOMENT D'EMBRIAGUESA

Així, doncs, un fenomen curiós però lògic, estrany però explicable, es produïa en aquelles singulars condicions. Qualsevol objecte llençat al defora del projectil havia de seguir la mateixa trajectòria i no deturar-se només que amb ell. Això motivà una conversa que no va acabar-se en tota la vetllada. Endemés, l'emoció dels tres viatgers anava creixent a mesura que s'apropaven al terme de llur viatge. Esperaven l'imprevist, nous fenòmens, i res no els hauria sorpresos en la disposició d'esperit en què es trobaven. Llur imaginació sobreexcitada s'avançava a aquest projectil, on la velocitat disminuïa remarcablement i sense que ells se n'adonessin. Però la Lluna s'engrandia a llurs ulls i els semblava que només amb allargar la mà n'hi havia prou per a abastar-la.
L'endemà, 5 de desembre, des de les cinc del matí tots tres ja estaven de peus a terra. Aquell dia havia d'ésser el darrer de llur viatge, si és que els càlculs eren exactes. Aquell mateix vespre, a mitjanit, al cap de divuit hores, i al moment precís de Lluna plena, tocarien el seu disc resplendent. La propera mitjanit veuria la fi d'aquell viatge, el més extraordinari dels temps antics i moderns. Així, des del matí, i a través de les lluernes argentades pels seus raigs, saludaren l'astre de les nits amb un crit de joia i confiança.
La Lluna avançava majestuosament pel firmament estelat. Uns pocs graus més i arribaria al punt precís de l'espai on havia de tenir lloc el seu encontre amb el projectil. Segons les darreres observacions, Barbicane calculà que l'aconseguirien pel seu hemisferi Nord, allí on s'estenen immenses planúries i les muntanyes són rares. Circumstància favorable, si l'atmosfera lunar, tal com es creia, es trobava acumulada solament a les fondalades.
-I, a més - féu observar Miquel Ardan -, una plana sempre és més lloc de desembarcament que no una muntanya. Un selenita que en arribar a Europa es trobés a dalt del Mont Blanc, o a l'Àsia, pels cims de l'Himalaia, podria dir que no hi ha arribat pas!
-I també - afegí el capità Nicholl - perquè en un terreny pla el projectil restarà immòbil així que hi haurà arribat. Tot el contrari en un pendís, on rodolaria com una allau i, no essent esquirols, no en sortiríem pas amb vida. De manera que tot ve que ni fet a posta!
I, en efecte, l'èxit de l'agosarada temptativa no semblava gens dubtós. Així i tot, una reflexió preocupava Barbicane; però, no volent causar inquietud als seus dos amics, va preferir guardar silenci.
Certament, la direcció del projectil cap a l'hemisferi Nord de la Lluna demostrava que la seva trajectòria havia estat lleugerament modificada. El dispar, matemàticament calculat, havia de dur el projectil al centre mateix del disc lunar. Si no hi arribava, és que havia tingut lloc una desviació. Qui l'havia produïda? Barbicane no podia imaginar-ho, ni determinar la importància d'aquesta desviació, car els punts de referència li mancaven. Malgrat tot, esperava que ella no tindria altre resultat que el de dur-los cap a la vora superior de la Lluna, regió més propícia a l'aterratge.
Barbicane,. doncs, sense comunicar als seus amics cap de les seves inquietuds, va acontentar-se observant sovint la Lluna i mirant de veure si la direcció del projectil no es modificava més. Car la situació fóra terrible si el projectil, mancant el seu objectiu i endut més enllà del disc, es llançava pels espais interplanetaris.
En aquell moment, la Lluna, en lloc d'aparèixer plana com un disc, ja deixava percebre la seva convexitat. Si el Sol l'hagués tocada obliquament amb els seus raigs, l'ombra projectada hauria fet ressaltar les altes muntanyes, les quals s'haurien destacat netament. La mirada s'hauria pogut enfonsar en l'abisme obert dels cràters i seguir les capricioses ranures que ratllen la immensitat de les planúries. Però tot relleu s'anivellava encara en una intensa resplendor. I era amb prou feines si es distingien aquelles grans taques que donen a la Lluna l'aparença d'una figura humana.
-Figura, ja hi convinc - deia Miquel Ardan -, si bé em dol per l'agradosa germana d'Apol·lo. Quina cara més granelluda!
Mentrestant, els viatgers, tan propers al terme de llur viatge, no paraven ni un moment d'observar aquell nou món. Llur imaginació els feia passejar a través d'aquelles regions desconegudes. S'enfilaven pels seus alts cims. Davallaven al fons dels grandiosos circs. D'ací i d'allà creien veure mars espaiosos continguts a penes per una atmosfera enrarida i on corrents d'aigua abocaven el tribut de les muntanyes. Inclinats sobre l'abís, esperaven sorprendre les remors d'aquell astre, eternament mut en les solituds del buit.
Aquella darrera jornada els deixà records palpitants, i ells van remarcar-ne els menors detalls. Tot apropant-se al terme de llur viatge, una vaga inquietud els envaïa. Aquella inquietud hauria anat encara en augment si haguessin sentit com llur velocitat s'anava reduint. Els hauria semblat ben insuficient per a conduir-los al terme. I és que aleshores el projectil no "pesava" gairebé gens. El seu pes decreixia incessantment i havia d'anul·lar-se per complet en aquella línia on, neutralitzant-se, les atraccions lunar i terrestre provocarien efectes tan sorprenents.
Això no obstant, a despit de les seves preocupacions, Miquel Ardan no s'oblidà pas de preparar l'àpat del matí amb la seva habitual puntualitat. Menjaren amb molta gana. Res tan excel·lent com aquell brou liquat a la flama del gas. Res millor que aquelles carns en conserva, i això, acompanyat d'uns bons gots de vi de França, coronà aquell àpat. I, a propòsit d'això, Miquel Ardan féu remarcar que les vinyes lunars escalfades per aquell sol ardent, havien de donar vins més generosos - si és que tanmateix n'hi havia. En tot cas, el previsor francès no s'havia pas oblidat de fer un paquet d'alguns preciosos ceps del Medoc i de la Costa d'Or, en els quals posava totes les seves esperances.

...hauria pres actituds de quimera

L'aparell Reiset i Regnault seguia funcionant amb una extrema precisió. L'aire es mantenia en un estat de puresa perfecta. Cap molècula d'àcid carbònic no resistia a la potassa, i, quant a l'oxigen, segons el dir del capità Nicholl, "era certament de primera qualitat". El poc vapor d'aigua reclòs dins el projectil es barrejava amb aquell aire bo del qual temperava la sequedat, i són molts els pisos de París, de Londres o de Nova York, o bé sales de teatre, que no es troben certament en tals condicions d'higiene.
Però per a funcionar regularment calia que l'aparell fos tingut en bon estat. Així, cada matí, Miquel examinava els reguladors de sortida, provava les aixetes i ajustava en el piròmetre la calor del gas. Tot rutllava bé fins aleshores, i els viatgers, imitant el digne J.-T. Maston, començaven a prendre certa rodonesa, la qual cosa els hauria deixats desconeguts si llur reclusió s'hagués allargat alguns mesos. En un mot, es comportaven com es comporten els pollets engabiats: s'engreixaven.
Esguardant a través de les lluernes, Barbicane veié l'especte del gos i els diversos objectes llençats a fora del projectil que l'acompanyaven obstinadament. Diana lladrava melangiosament en entrellucar les restes de Satèl·lit. Aquelles desferres semblaven tan immòbils com si haguessin reposat damunt d'un terreny sòlid.
-¿Sabeu, amics meus - deia Miquel Ardan -, que si un de nosaltres hagués sucumbit al contracop de la partença hauria estat cosa molt enutjosa enterrarlo, o més ben dit, "eteritzar-lo", ja que ací l'èter reemplaça la terra? Mireu el seu cadàver acusador com ens hauria anat seguint per l'espai com un remordiment!
-Hauria estat una cosa trista - digué Nicholl.
-Ah! - reprengué Miquel -, el que em dol és de no poder sortir a donar un tomb per fora. Quina voluptuositat fóra la de flotar enmig d'aquest radiant èter, de banyar-s'hi, de rebolcar-s'hi en aquests raigs purs del Sol! Tan sols que Barbicane hagués pensat d'endur-se un escafandre i una bomba d'aire, jo m'hauria aventurat a sortir al defora i hauria pres actituds de quimera i d'hipogrif dalt del cim del projectil.
-Doncs bé, estimat Miquel - respongué Barbicane -, no hauries fet gaire temps l'hipogrif, car, malgrat el teu vestit d'escafandre, inflat aquest sota l'expansió de l'aire contingut en tu, hauries rebentat com un obús o, més ben dit, com un globus que s'enlaira massa amunt. Així, doncs, no et queixis de res i recorda això: tant com flotarem en el buit, està defesa tota passejada sentimental fora del projectil.
Miquel Ardan es deixà convèncer fins a un cert punt. Convingué que la cosa era difícil, però no pas "impossible", mot que ell no pronunciava mai.
Aquesta conversa passà a una altra cosa, però sense decaure. Als tres amics, els semblava que en aquelles condicions les idees sortien del cap com les fulles broten a les primeres calors de la primavera. Se sentien exuberants.
Entre les preguntes i respostes que s'encreuaren durant aquell matí, Nicholl plantejà una qüestió que no trobà solució immediata.
-Està molt bé - digué -, això d'anar a la Lluna, però com tornarem?
Els seus dos interlocutors es guaitaren amb aire sorprès. S'hauria dit que aquella eventualitat es formulava per primera vegada davant d'ells.
-Què enteneu vós per això, Nicholl? - preguntà seriosament Barbicane.
-Demanar per tornar d'un país - afegí Miquel -, quan encara no s'hi ha arribat, em sembla inoportú.
-No dic això per recular - replicà Nicholl -, però repeteixo la meva pregunta: com tornarem?
-No ho sé pas - respongué Barbicane.
-I jo - digué Miquel -, si hagués sabut com tornar, ja no hi hauria anat.
-Això és respondre - exclamà Nicholl.
-Aprovo les paraules de Miquel - digué Barbicane -, i afegeixo que la qüestió no té cap interès de moment. Més endavant, quan considerem convenient de tornar en tornarem a parlar. Si no hi ha el Columbiad, almenys hi ha el projectil.
-Ves quina ganga! Una bala sense fusell!
-El fusell - respongué Barbicane - es pot fabricar. La pólvora es pot fer! Ni els metalls, ni el salnitre, ni el carbó, no deuen mancar a les entranyes de la Lluna. A més, per a tornar, només haurem de vèncer l'atracció lunar, i n'hi haurà prou d'anar fins a vuit mil llegües1 per a tornar a caure sobre el globus terrestre en virtut de les lleis de la gravetat!
-Prou - digué Miquel tot animant-se -. Que no es torni a parlar més de retornar! Ja n'hem parlat massa. Quant a comunicar-nos amb els nostres antics collegues de la Terra, això no serà gens difícil.
-Com?
-Per mitjà de bòlids engegats pels volcans lunars.
-Ben trobat, Miquel - respongué Barbicane en un to convincent -. Laplace ha calculat que una força cinc vegades superior a la dels nostres canons seria suficient per a enviar un bòlid de la Lluna a la Terra. I, ara bé, no hi ha volcà que no tingui una potència de propulsió superior a aquesta.
-Hurra! - exclamà Miquel -. Heus aquí uns carters ben avinents aquests bòlids, i no gens cars! Com ens riurem de l'administració de Correus! Però se m'acudeix...
-Què se t'acudeix?
-Una idea magnífica! ¿Per què no hem enganxat un fil al nostre projectil? Hauríem pogut transmetre telegrames a la Terra!
-Mil diables! - replicà Nicholl -. I el pes d'un fil llarg de vuitanta-sis mil llegües,2 ¿que no el tens en compte per res?
-Per res! S'hauria triplicat la càrrega del Columbiad! Quadruplicat, quintuplicat! - exclamava Miquel, les paraules del qual prenien entonacions cada cop més violentes.
-Només cal fer una objecció al teu projecte - respongué Barbicane -, i aquesta és que, durant el moviment de rotació del globus, el nostre fil s'hauria enredat al voltant d'ell com una cadena al cabrestant, i això només ens hauria, inevitablement, fet tornar a la Terra.
-Per les trenta-nou estrelles de la Unió!3 - digué Miquel -, avui només tinc idees impracticables!, idees dignes de J.-T. Maston! Però ara hi caic: si no tornem a la Terra, J.-T. Maston és prou capaç de venir a trobar-nos!
-Sí, ell vindrà! - replicà Barbicane -, és un digne i valent company. Ara bé; quina cosa hi ha més fàcil? ¿No hi ha allí el Columbiad, enfondit en terres de la Florida? ¿Que els manquen cotó i àcid azòtic per a fabricar el piroxil? ¿Que no tornarà la Lluna a passar pel zenit de la Florida? D'aquí a divuit anys, ¿no tornarà a trobar-se exactament en el lloc on ella és avui?
-Sí - repetí Miquel, sí, Maston vindrà, i amb ell els nostres amics Elphiston, Blomsberry, tots els membres del Gun-Club, i seran ben rebuts! I més endavant circularan trens projectils entre la Terra i la Lluna! Hurra per J.-T. Maston!
És probable que, si l'honorable J.-T. Maston no sentí els hurres llançats en honor seu, almenys li sonaren a les orelles. Què feia aleshores? Sens dubte, apostat a les Muntanyes Roqueres i en el lloc del Long's-Peak, mirava de descobrir l'invisible projectil gravitant per l'espai. Si pensava en els seus estimats companyons, cal convenir que aquests li corresponien i que, sota la influència d'una singular exaltació, li dedicaven llurs millors pensaments.
Però, ¿d'on venia aquesta animació que anava creixent visiblement entre els hostes del projectil? Llur sobrietat no podia ésser posada en dubte. Aquell estrany eretisme del cervell, ¿havia d'atribuir-se a les circumstàncies excepcionals en què es trobaven donada aquella proximitat de l'astre de les nits, del qual només els separaven poques hores, o bé a alguna influència secreta de la Lluna que es deixava sentir en el sistema nerviós? Llurs rostres s'envermellien com si haguessin estat exposats a la reverberació d'un forn; llur respiració s'activava i llurs pulmons esbufegaven com una manxa de forga; llurs ulls brillaven amb un esclat extraordinari; llurs veus ressonaven amb accents formidables; llurs paraules s'escapaven com un tap de xampany engegat per l'àcid carbònic; llurs gestos esdevenien inquietants de tant que els mancava espai per a desplegar-los. I, detall remarcable, no s'adonaven gens d'aquesta excessiva tensió de llur esperit.
-Ara - digué Nicholl en un to breu -, ara que jo no sé si tornarem de la Lluna, vull saber què hi anem a fer!
-Què hi anem a fer? - respongué Barbicane, picant amb el peu com si s'hagués trobat en una sala d'armes -, no ho sé pas.
-Tu no ho saps pas! - exclamà Miquel amb un udol que ressonà sorollosament dins el projectil.
-No, ni m'importa! - replicà Barbicane, posant-se a l'uníson del seu interlocutor.
-I bé, ja ho sé jo - respongué Miquel.
-Llavors, doncs, parla - cridà Nicholl, que tampoc no podia reprimir-se la seva veu eixordadora.

Aleshores començà una ronda esbojarrada.

-Parlaré si així em plau - exclamà Miquel engrapant violentament el braç del seu company.
-Doncs cal que així et plagui - digué Barbicane, els ulls foguejants i la mà amenaçadora -. Ets tu qui ens has arrossegat a aquest terrible viatge i en volem saber el per què!
-Sí - féu el capità -, ara que no sé on vaig, vull saber per què hi vaig!
-Per què? - exclamà Miquel, saltant a l'alçada d'un metre -, per què? Per prendre possessió de la Lluna en nom dels Estats Units! Per afegir un quarantè Estat a la Unió! Per colonitzar les regions lunars, per cultivar-les, per poblar-les, per dur-hi tots els prodigis de l'art, de la ciència i de la indústria! Per civilitzar els selenites, a menys que no siguin més civilitzats ells que nosaltres, i constituir-los en república, si no ho estan!
-I si no hi ha selenites? - replicà Nicholl, que sota la influència d'aquella inexplicable embriaguesa esdevenia molt contradictor.
-Qui diu que no hi ha selenites? - exclamà Miquel en un to de veu amenaçador.
-Jo - udolà Nicholl.
-Capità - digué Miquel -, no repeteixis pas aquesta insolència, car altrament te la faig menjar amb les dents!
Els dos adversaris anaven a llançar-se l'un sobre l'altre, i aquesta incoherent discussió amenaçava degenerar en batalla, quan Barbicane intervingué fent un salt formidable.
-Detureu-vos, malaurats - digué posant-se entre els seus dos companys -; si no hi ha selenites ja ens passarem sense!
-Sí - saltà Miquel, que no era pas el més tossut -, ens passarem sense. No n'hem de fer res, dels selenites! A baix els selenites!
-Per nosaltres l'imperi de la Lluna - digué Nicholl.
-Nosaltres tres constituïm la república!
-Jo seré el congrés - cridà Miquel.
-I jo el senat - replicà Nicholl.
-I Barbicane el president - xisclà Miquel.
-Res de president nomenat per la nació! - respongué Barbicane.
-Doncs bé, un president nomenat pel congrés - exclamà Miquel -, i, com que jo sóc el congrés, jo et nomeno per unanimitat!
-Hurra, hurra, hurra pel president Barbicane! - cridà Nicholl.
-Hip, hip, hip! - vociferà Miquel Ardan.
Tot seguit, el president i el senat entonaren amb una veu terrible el popular Yankee Doodle, mentre el congrés feia ressonar els virils accents de la Marsellaise.
Aleshores començà una ronda esbojarrada, amb gestos forassenyats, picaments de peus, tombarelles de clowns desossats. Diana es ficà en aquesta dansa i, lladrant al seu torn, va saltar fins a la volta del projectil. Hom sentí inexplicables copeigs d'ales, crits de gall d'una gallarda sonoritat. Cinc o sis gallines volaren, tot topant per les parets com folles ratespinyades...
Després, els tres companys de viatge, a qui els pulmons es trastornaven sota una inexplicable influència, més que com embriacs, cremats per l'aire que encenia llur aparell respiratori, caigueren sense moviment al fons del projectil.

1. 32.000 quilòmetres.
2. Vora 345.000 quilòmetres en xifres rodones. Recordar que és la distància que ha de recórrer el projectil per arribar a la Lluna. (N. del T.)
3. Actualment, componen els Estats Units, cinquanta Estats. (Nota del Traductor.)

Tornar a la pàgina inicial