Capítol VI

PREGUNTES I RESPOSTES

El 4 de desembre, els cronòmetres marcaven les cinc del matí terrestre, quan els viatgers es desvetllaren després de cinquanta-quatre hores de viatge. Com a temps, no havien passat més de cinc hores quaranta minuts, la meitat de la duració assenyalada de llur sojorn dins el projectil; però, com a temps trajecte, ja tenien fetes prop de les set dècimes parts de la travessia. Aquesta particularitat era deguda a la decreixença regular de llur velocitat.
Quan observaren la Terra pel vidre inferior, aquesta se'ls aparegué com una taca fosca, submergida en els raigs solars. Res del creixent i res de llum cendrosa. L'endemà, a mitjanit, la Terra havia d'ésser nova, al moment precís en què la Lluna seria plena. Damunt seu, l'astre de les nits s'acostava cada vegada més i més a la línia seguida pel projectil, de manera que s'havia de trobar amb ell a l'hora indicada. Al seu voltant, la volta negra estava constel·lada de punts brillants que semblaven desplaçar-se amb lentitud. Però, a la considerable distància on ells es trobaven, llur mida relativa no semblava pas haver-se modificat. El Sol i les estrelles apareixien exactament com es veuen a la Terra. Quant a la Lluna, aquesta s'havia engrandit considerablement; però les ulleres de llarga vista dels viatgers, poc potents en conjunt, no permetien encara de fer útils observacions a ja seva superfície ni de reconèixer-ne les característiques topogràfiques o geològiques.
Així, doncs, el temps s'escolava en converses inacabables. Sobretot es parlava de la Lluna. Cadascú hi abocava el seu contingent de particulars coneixements. Barbicane i Nicholl sempre seriosos, Miquel Ardan, sempre fantasiós. El projectil, la seva situació, la seva direcció, els incidents que podien sobrevenir, les precaucions que exigiria la seva caiguda damunt la Lluna, eren matèria inexhaurible per a conjectures.
Precisament, tot dinant, una pregunta de Miquel relativa al projectil fou causa d'una resposta bastant curiosa per part de Barbicane i digna d'ésser contada.
Suposant el projectil bruscament deturat, quan estava encara animat de la seva formidable velocitat inicial, Miquel volgué saber quines haurien estat les conseqüències d'aquesta detenció.
-Però - respongué Barbicane - és que no veig per què el projectil podia ésser deturat.
-Suposem-ho - respongué Miquel.
-Suposició irrealitzable - replicà el pràctic Barbicane -. A menys que la força d'impulsió li hagués mancat. Però, llavors, la seva velocitat hauria disminut a poc a poc i tampoc no s'hauria deturat bruscament.
-Admet que hagués topat amb un cos de l'espai.
-Quin?
-Amb aquell enorme bòlid que vam trobar.
-Llavors - digué Nicholl -, el projectil s'hauria esclafat en mil bocins i nosaltres amb ell.
-Pitjor que això - respongué Barbicane -, hauríem estat cremats vius.
-Cremats! - exclamà Miquel Ardan -. Renoi! Si que em dol que el cas no s'hagués presentat, només que "per veure-ho"!
-I ja ho hauries vist - respongué Barbicane -. Avui dia se sap que la calor no és més que una modificació del moviment. Quan es fa escalfar aigua, això és, quan se li afegeix calor, vol dir que es dóna moviment a les molècules.
-Caram! - féu Miquel -, vaja quina teoria més enginyosa!
-I justa, amic meu, car ella explica tots els fenòmens del calòric. La calor no és més que un moviment molecular, una simple oscil·lació de les partícules d'un cos. Quan es premen els frens d'un tren, el tren s'atura. Però ¿què passa amb el moviment de què estava animat? Es transforma en calor, i el fre s'escalfa. Per què unten de greix l'eix de les rodes? Per impedir que s'escalfin, ja que aquesta calor seria un moviment perdut per transformació. ¿Ho has comprès?
-Sí, que ho comprenc! - respongué Miquel -, admirablement. Així, per exemple, quan jo he corregut molt de temps, quan estic banyat en suor, i suo en grosses gotes, per què estic obligat a deturar-me? Molt senzillament, perquè el meu moviment s'ha transformat en calor!
Barbicane no va poder menys de somriure davant d'aquesta sortida de Miquel. Després, reprenent la seva teoria, continuà dient:
-Així, doncs, en el cas d'una topada hauria estat detingut el nostre projectil de la mateixa manera que passa amb la bala que cau encesa després d'haver copejat la planxa de metall. És el seu moviment que s'ha canviat en calor, i, per consegüent, sostinc que, si el nostre projectil hagués topat amb el bòlid, la seva velocitat, bruscament anihilada, hauria provocat una calor prou gran per a volatilitzar-lo instantàniament.
-Llavors - preguntà Nicholl -, ¿què succeiria si la Terra es deturava sobtadament en el seu moviment de translació?
-La seva temperatura pujaria a un grau tal - respongué Barbicane -, que la deixaria reduïda immediatament a vapors.
-Bo - féu Miquel -, heus aquí un mitjà d'acabar-se el món que simplificaria molt les coses.
-I si la Terra caigués al Sol? - digué Nicholl.
-Segons els càlculs - respongué Barbicane -, aquesta caiguda provocaria una calor igual a la caiguda produïda per un milió sis-cents mil globus de carbó igual en volum a l'esfera terrestre.
-Bon augment de temperatura per al Sol - replicà Miquel Ardan -, i del qual els habitants d'Urà o de Neptú certament no es planyerien, car deuen morir-se de fred en llurs planetes.
-Així, doncs, amics meus - reprengué Barbicane -, tot moviment bruscament aturat produeix calor. I aquesta teoria permet d'admetre que la calor del disc solar està alimentada per una granissada de bòlids que cauen sense parar a la seva superfície.1 S'ha arribat àdhuc a calcular...
-Malfiem-nos - murmurà Miquel -, que ja tornen a sortir els números...
-S'ha arribat a calcular - reprengué impertorbablement Barbicane - que el xoc de cada bòlid sobre el Sol deu produir una calor igual a la de quatre mil piles d'hulla d'un volum igual.
-I quina és la proporció de calor solar? - preguntà Miquel.
-És igual a la que produiria la combustió d'una capa de carbó que rodegés el Sol d'un gruix de vint-i-set quilòmetres.
-I aquesta calor...?
-Fóra suficient per a fer bullir en una hora dos mil nou-cents milions de miriàmetres cúbics d'aigua.
-I com és que no ens rosteix? - va exclamar Miquel.
-No - respongué Barbicane -, perquè l'atmosfera terrestre absorbeix les quatre dècimes de la calor solar. A més, la quantitat de calor interceptada per la Terra no és més que de dues mil milionèsimes de la resplendor total .
-Veig. ben bé que tot està sàviament disposat - replicà Miquel - i que aquesta atmosfera és una invenció útil, car no solament ens permet de respirar, sinó que encara ens priva d'ésser cuits.
-Sí - digué Nicholl -, però dissortadament no serà el mateix a la Lluna.
-Ja! - féu Miquel, sempre optimista -. Si hi han habitants, aquests respiren. Si ja no n'hi ha, aquests hauran deixat prou oxigen per a tres persones, encara que només sigui al fons dels barrancs, on la pesantor el deu haver acumulat! I què? doncs no enfilant-nos per les muntanyes ja estem llestos!
I Miquel, aixecant-se, anà a contemplar el disc lunar, que brillava amb una insostenible resplendor.
-Caram! - exclamà -, quina calor que deu fer allí dalt!
-I això sense comptar - respongué Nicholl - que el dia i la nit duren tres-centes cinquanta-quatre hores!
-Per compensació - afegí Barbicane -, les nits tenen la mateixa durada, i, com que la calor és restituïda per irradiació, llur temperatura no deu ésser altra que la dels espais planetaris.
-Un bonic país! - digué Miquel -. No hi fa pas res! Jo ja hi voldria ser! Ei!, estimats companys, serà bastant curiós de tenir la Terra per Lluna, de veure-la aixecar-se a l'horitzó, de reconèixer-hi la configuració dels seus continents i de dir-se: Allí hi ha Amèrica, allí hi ha Europa, i després seguir-la fins que es perdi en els raigs del Sol! A propòsit, Barbicane, hi ha eclipsis per als selenites?
-Sí, eclipsis de Sol - respongué Barbicane -, quan els centres dels tres astres es troben en la mateixa línia i trobant-se la Terra interposada. Però són només eclipsis anulars, durant els quals la Terra projectada com una pantalla damunt el disc solar en deixa entrellucar la major part.
-¿I per què - preguntà Nicholl - no hi ha eclipsi total? ¿És, que el con d'ombra projectat per la Terra no s'estén més enllà de la Lluna?
-Sí, si no es té en compte la refracció produïda per l'atmosfera terrestre. I no, si es té en compte aquesta refracció. Així, diem delta prima a la paral·laxi horitzontal, i p prima el mig diàmetre aparent...
-Adéu! -féu Miquel -, ja tenim mitja v zero elevada al quadrat...! Parla, doncs, com tot el món, home algebraic!
-I bé, en llenguatge vulgar - respongué Barbicane -, essent la distància mitjana de la Lluna a la Terra de seixanta radis terrestres, la longitud del con d'ombra, com a resultes de la refracció, resta reduïda a menys de quaranta-dos radis. D'aquí resulta, doncs, que quan hi ha eclipsis la Lluna es troba més enllà del con d'ombra pura i que el Sol li envia no solament els raigs de les seves vores, sinó també els del seu centre.
-Aleshores - digué Miquel en un to tot faceciós -, per què hi ha eclipsi, puix que no n'hi ha d'haver?
-Únicament perquè aquests raigs solars són afeblits per aquella refracció, i perquè l'atmosfera que ells travessen n'extingeix el major nombre!
-Aquesta raó em convenç - respongué Miquel Ardan -. A més, bé prou que ho veurem quan nosaltres hi siguem.
-I ara digues, Barbicane, ¿tu creus que la Lluna és un antic cometa?
-Ves quina idea!
-Sí - replicà Miquel amb una simpàtica fatuïtat -, en tinc algunes, d'idees com aquesta.
-Però aquesta no és pas d'en Miquel - respongué Nicholl.
-Ves, ara resulta que no sóc més que un plagiari!
-Certament - respongué Nicholl -. Segons el testimoni dels antics, els arcadians pretenien que llurs avantpassats havien habitat la Terra abans que la Lluna hagués esdevingut el seu satèl·lit. Partint d'aquest fet, certs savis han vist en la Lluna un cometa, l'òrbita del qual va dur-lo un dia a passar tan a prop de la Terra que en fou retinguda per l'atracció terrestre.
-I què hi ha de veritat en aquesta hipòtesi? - preguntà Miquel.
-Res - respongué Barbicane -, i la n'és la prova el fet que la Lluna no ha conservat rastres de l'embolcall gasós que acompanya sempre els cometes.
-Però - respongué Nicholl - la Lluna, abans d'esdevenir el satèl·lit de la Terra, ¿no hauria pogut, en el seu periheli, passar bastant prop del Sol per a deixar-hi, sols fos per evaporació, tota aquella substància gasosa?
-Pot ésser, amic Nicholl, però això no és pas probable.
-Per què?
-Perquè... A fe que jo no en sé pas res.
-Ah! - exclamà Miquel -- quants centenars de llibres es podrien escriure de tot el que hom no sap!
-I amb tot això, quina hora és? - preguntà Barbicane.
-Les tres - respongué Nicholl.
-Com passa el temps - digué Miquel -, en conversa de savis com nosaltres! Decididament, sento que m'instrueixo massa! Sento que esdevinc un pou de ciència!
I, dient això, Miquel s'enfilà fins a la volta del projectil per observar millor la Lluna, segons deia. Mentrestant els seus amics contemplaven l'espai a través del vidre inferior. Res de nou no hi havia digne d'esment.
Quan Miquel Ardan hagué davallat, s'acostà a la lluerna lateral i, sobtadament, deixà escapar una exclamació de sorpresa.
-Què és això? - preguntà Barbicane.
El president s'apropà al vidre i distingí una mena de sac aplanat que flotava exteriorment a alguns metres del projectil. Aquest objecte semblava immòbil com la bala i, per consegüent, estava animat del mateix moviment ascensional que ella.
-Què és aquest fardell d'allí? - repetia Miquel Ardan -. ¿És un corpuscle dels de l'espai, que el nostre projectil reté dins el seu radi d'atracció i que l'acompanyarà fins a la Lluna?
-El que em sorprèn - respongué Nicholl - és que la pesantor específica d'aquest cos, que és certament inferior a la del projectil, li permeti de mantenir-se tan rigorosament al seu nivell!
-Nicholl - respongué Barbicane després d'un moment de reflexió - , jo no sé pas el que és aquest objecte, però sé perfectament per què es manté a través del projectil.
-I per què?
-Perquè nosaltres flotem en el buit, estimat capità, i, en el buit, els cossos cauen o es mouen - que ve a ésser la mateixa cosa - amb una velocitat igual, sigui la que es vulgui llur pesantor o llur forma. És l'aire que, per la seva resistència, ha creat aquestes diferències de pes. Quan per mitjà de la màquina pneumàtica vós feu el buit en un tub, els objectes que hi projecteu, grans de pols o grans de plom, hi caen amb la mateixa rapidesa. Ací, en l'espai, la mateixa causa produeix el mateix efecte.
-Ben explicat - digué Nicholl -, i tot el que nosaltres llencem defora el projectil no cessarà d'acompanyar-lo en el seu viatge fins a la Lluna.
-Ah, que animals que hem estat!
-A què treu cap aquesta qualificació? - preguntà Barbicane.
-Perquè nosaltres hauríem hagut d'omplir el projectil d'objectes útils, llibres, instruments, eines, etc. Tot això, ho hauríem llençat al defora i "tot" ens hauria anat seguint! Però se m'acudeix una cosa. ¿Per què no ens passegem pel defora com aquest bòlid? ¿Per què no ens llancem a l'espai a través de la lluerna? Quina joia no fóra la de sentir-se així suspès en l'èter, amb més comoditat que l'ocell, que ha de batre sempre les ales per a sostenir-se!2
-D'acord - digué Barbicane -, ¿però com respirarem?
-Maleït sigui l'aire, que ens manca en tan bona avinentesa!
-Però és que, encara que no ens manqués, Miquel, la teva densitat essent inferior a la del projectil, restaries ben aviat enrera.
-Llavors és un cercle viciós.
-Tot el que hi hagi de més viciós.
-I cal restar presoner dins el seu vagó?
-Això mateix.

Era el cadàver de Satèl·lit

-Ah! - exclamà Miquel amb una veu formidable.
-Què tens? - va preguntar Nicholl.
-Ja sé, ja endevino el que és aquest pretès bòlid! No és pas un asteroide que ens acompanyi ni és tampoc cap tros de planeta!
-Què és, doncs? - preguntà Barbicane.
-És el nostre pobre gos! És el marit de Diana!
Efectivament, aquell objecte deformat, desfigurat, redut al no-res, era el cadàver de Satèl·lit, que, aplanat corn un sac de gemecs desinflat, pujava i anava sempre pujant!

1. Juli Verne fa al·lusió a la teoria exposada a mitjan segle passat pel metge i naturalista alemany Juli Robert Mayer, fundador de la Termodinàmica, en pretendre explicar el fet de la conservació de l'energia solar. La teoria de Mayer atribuint el fet de la conservació de l'energia i del seu equivalent mecànic de la calor a una pluja seguida de bòlids caient damunt la superfície del Sol no ha pogut resistir l'objecció feta que la quantitat de matèria que deuria caure sobre el Sol hauria d'ésser tal que augmentaria sensiblement el volum de l'astre central i seria causa d'introduir certes modificacions al moviment dels planetes, cosa que no s'esdevé pas així.
El fet que expliqui satisfactòriament la conservació de la calor del Sol es deu a un descobriment de fa pocs anys, fruit dels llargs estudis sobre l'espectre solar. Així, hom descobrí que el Sol, en determinades condicions de temperatura i pressió realitza tot un treball de desintegració atòmica en fondre els àtoms d'hidrogen en un d'heli i en el qual procés fa que es desprengui -o s'alliberi, com se sol dir ara en llenguatge nuclear - d'una quantitat tremenda d'energia que impedeix la consumació de l'astre central i li allarga la vida en aquest règim de radiació fins a uns 173 mil milions de segles... Vegeu Astronomia de J. Comas Solà, Editorial Labor, 4ª edició, 1942. Pàgs. 85 i següents.
2. Aquesta cosa tan impossible tingué lloc per primera vegada el dia 18 de març del 1965, quan el coronel rus Alexei Leonov, obrint la porta de la cabina de la seva càpsula "Voskod II", va sortir fora d'ella i va romandre flotant a l'espai durant 20 minuts, si bé sostingut per un gruixut cable de metall que l'unia a la nau i que li donava una longitud de més de cinc metres. Durant aquest temps, Leonov va prendre algunes fotografies amb una càmara de cine, féu unes inspeccions per l'exterior del navili i també, a més, algunes observacions visuals a la Terra que estava dessota els seus peus. Aquest experiment fou seguit per milions d'espectadors a través de les pantalles de la televisió.
Tres mesos després d'aquesta gesta i trobant-se a 200 quilòmetres de la Terra, el nord-americà White, repetia la mateixa proesa i amb idèntiques condicions durant 20 minuts també, i amb la particularitat d'anar proveït d'una pistola coet que li permetia la seva propulsió per l'espai, en comptes de fer-ho com el rus que semblava que nedés. (N. del T.)

Tornar a la pàgina inicial