Capítol XXIII
CONCLUSIÓ
Tothom recordarà
la gran simpatia que havia acompanyat els tres viatgers a llur partença.
Si al començament de l'empresa havien promogut una tal emoció
a l'antic i al nou món, ¿quin entusiasme havia d'acollir-nos,
ara, a llur retorn? Aquells milions d'espectadors que havien envaït la
península floridenca, ¿no correrien a l'encontre d'aquells sublims
aventurers? Aquelles legions d'estrangers, vingudes de tots els punts del globus
devers les costes americanes, ¿deixarien el territori de la Unió
sense reveure Barbicane, Nicholl i Miquel Ardan? No, i l'encesa passió
del públic havia de respondre dignament a la grandesa de l'empresa. Unes
criatures humanes que havien abandonat l'esferoide terrestre i que tornaven
després d'aquell estrany viatge pels espais celestes, no podien mancar
d'ésser rebuts tal com ho serà el profeta Elias quan tornarà
a venir a la Terra. Veure'ls de moment i sentir-los parlar tot seguit, tal era
l'anhel general.
Aquest anhel s'havia de veure realitzat molt aviat i gairebé per la major
part dels habitants de la Unió.
Barbicane, Miquel Ardan i Nicholl, i els delegats del Gun-Club, tornats sense
fer-se esperar més a Baltimore, foren rebuts amb un entusiasme indescriptible.
Les notes de viatge del president Barbicane estaven a punt d'ésser lliurades
a la publicitat. El "New-York Herald"1 comprà
el manuscrit a un preu que no s'ha sabut encara, però que per la seva
importància degué ésser excessiu. I, en efecte, durant
la publicació del Viatge a la Lluna, el tiratge d'aquell diari va pujar
fins a cinc milions d'exemplars. Tres dies després de l'arribada dels
viatgers a la Terra, els menors detalls de llur expedició eren coneguts.
Només restava veure els herois d'aquella empresa sobrehumana.
L'exploració de Barbicane i els seus amics al voltant de la Lluna havia
permès de controlar les diverses teories admeses respecte al satèl·lit
terrestre. Aquells savis havien observat de visu, i en condicions molt particulars.
Però ara hom sabia quines teories havien d'ésser bandejades i
quines altres admeses sobre la formació d'aquest astre, sobre el seu
origen i sobre la seva habitabilitat. El seu passat, el seu present i el seu
avenir, havien lliurat àdhuc llurs darrers secrets. ¿Què
podien objectar a uns observadors conscienciosos que havien amidat a menys de
quaranta quilòmetres aquella curiosa muntanya de Tico, la més
sorprenent del sistema orogràfic lunar? ¿Què respondre
a aquells savis les mirades del quals s'havien posat en els abismes del circ
de Plató? ¿Com contradir aquells valents que els atzars de llur
temptativa s'havien endut fins a aquella cara invisible del disc lunar, que
cap ull humà no havia albirat fins aleshores? Ara, per tant, estaven
en llur dret d'imposar límits a aquesta ciència selenogràfica
que havia reconstruït el món lunar com Cuvier amb l'esquelet d'un
fòssil i de dir: La Lluna fou això, un món habitable i
habitat abans que la Terra! La Lluna és això, un món inhabitable
i actualment inhabitat!
Per celebrar el retorn del més Il·lustre dels seus membres i dels
seus dos companys, el Gun-Club va pensar a donar un banquet digne d'aquells
triomfadors, digne del poble americà i en condicions tals que tots els
habitants de la Unió poguessin directament prendre-hi part.
L'apoteosi era digna
Tots els caps de línia dels rails-roads de l'Estat foren enllaçats
entre ells per rails volants. Després, totes les estacions foren empavesades
amb les mateixes banderes, agençades amb els mateixos ornaments, i s'aixecaren
taules uniformement servides. A determinades hores, successivament callades,
i per mitjà de rellotges elèctrics que batien el segon al mateix
instant, les poblacions foren convidades a prendre lloc a les taules del banquet.
Durant quatre dies, del 5 al 9 de gener, els trens foren suspesos, com ho són
els diumenges a les línies de la Unió, i totes les vies restaren
lliures.
Només una locomotora a gran velocitat, conduint un vagó d'honor,
tingué el dret de circular durant aquells quatre dies pels camins de
ferro dels Estats Units.
La locomotora, conduïda per un fogainer i un maquinista, portava, per gràcia
especial, l'honorable J.-T. Maston, secretari del Gun-Club.
El vagó estava reservat al president Barbicane, al capità Nicholl
i a Miquel Ardan.
Al xiulet del maquinista i després dels hurres, els hips i de totes les
onomatopeies admiratives de la llegua americana, el tren sortí de l'estació
de Baltimore. Marxava amb una velocitat de vuitanta llegües per hora2
Però què era aquesta velocitat comparada amb la que s'havia endut
els tres herois en sortir del Columbiad?
Així anaren
d'una ciutat a l'altra, trobant les poblacions entaulades a llur pas, saludant-los
amb les mateixes aclamacions i prodigant-los els mateixos visques. Així
recorregueren l'Est de la Unió a través de la Pensilvània,
Connecticut, Massachusetts, Vermont, Maine i Nova Brunswick. Travessaren el
Nord i l'Oest per Nova York, Ohio, Michigan i Wisconsin. Davallaren al Sur per
l'Illinois, el Missurí, Arkansas, Texas i la Luísiana. Corregueren
el Sud-oest per Alabama i la Florida i pujaren per Geòrgia i les Carolines.
Visitaren el centre amb Tennessee, Kentucky, Virgínia i Indiana, i, un
cop passada l'estació de Washington, tornaren a Baltimore, i podem creure
que durant quatre dies els Estats Units d'Amèrica, entaulats en un únic
i immens banquet, els saludaven simultàniament amb els mateixos hurres!3
L'apoteosi era digna d'aquells tres herois que la faula hauria enlairat a la
categoria dels semidéus.
I ara, aquesta temptativa sense precedents en els annals dels viatges, ¿ens
durà a algun resultat pràctic? ¿S'obriran mai comunicacions
directes amb la Lluna? ¿Hi haurà un servei de navegació
a través de l'espai, que funcioni pel món solar? ¿Es podrà
anar d'un planeta a l'altre, de Júpiter a Mercuri, i més endavant
d'una estrella a l'altra, de la Polar a Sírius? ¿Permetrà
algun sistema de locomoció, visitar aquests sols que formiguegen pel
firmament?
A aquestes preguntes, hom no sabria què dir-hi. Però, coneixent
l'audaç enginy de la raça anglosaxona, ningú no se sorprendrà
que els americans hagint provat de treure partit de la temptativa del president
Barbicane.4
Així, temps després del retorn dels viatgers, el públic
acollí com un favor assenyalat els anuncis de la constitució d'una
Societat comanditària (limitada), amb un capital de cent milions de dòlars,
dividida en cent mil accions a mil dólars cadascuna, sota el nom de "Societat
nacional de comunicacions interestel·lars". President, Barbicane;
vice-president, capità Nicholl; secretari de l'administració,
J.-T. Maston; director dels moviments, Miquel Ardan.
I com sigui que, en tractar-se d'afers, és propi del temperament americà
de preveure-ho tot, àdhuc una fallida, fou nomenat per endavant jutge-comissari
l'honorable Harry Troloppe, i síndic Francis Dayton!
1. Fou
aquest mateix diari el que el 1870 envià a l'Àfrica el periodista
Enric M. Stanley, a la recerca del famós explorador anglès David
Livingstone. (N. del T.)
2. A 320 quilòmetres...! Cabalment durant la celebració
dels Jocs Olímpics de Tòquio en 1964, entre la capital del Japó
i Osaka els trens van circular a una velocitat propera als 200 quilòmetres
per hora, i, darrerament, s'han inaugurat nous trens que en aquella mateixa
línia avancen a raó de 163 quilòmetres. Vegi's com, amb
cent anys de diferència, és possible de veure realitzada, una
vegada més, una altra utopia de Juli Verne. (N. del T.)
3. La descripció de tot aquest àpat donat
al costat de la via fèrria, ¿no sembla recordar la llegenda catalana
de la taula de Barcelona, parada per ordre del comte Ramon Berenguer IV el Sant,
des de la nostra ciutat fins a Montcada, en obsequi de l'emperadriu d'Alemanya
i el seu seguici? (N. del T.)
4. Sense voler profunditzar aquesta qüestió
tan palpitant en els nostres dies i que per la seva importància i transcendència
requereix nombrosos i difícils problemes que fóra llarg d'exposar
aquí, tots ells amb mires als futurs viatgers i les astronaus que han
de conduir-los pels camins infinits de l'Univers estel·lar, resumirem
dient que, en principi, aquest somni és i serà possible mercès
a l'energia atòmica, que, per mitjà d'uns petits reactors, dotarà
d'energia elèctrica les naus i els satèl·lits artificials
de l'espai impulsant-los a una velocitat fantàstica que assolirà
milers de quilòmetres per segon.
Les invencions aportades per les dues nacions capdavanteres en aquesta lluita
entaulada per a la conquesta de l'espai, Rússia i Estats Units, duen
el segell de llur origen alemany en raó de la iniciativa i els tecnicismes
científics pel record dels treballs realitzats a Peenemunde, que cristal·litzaren
en les famoses V-1 i V-2. Després dels nombrosos i repetits experiments
efectuats, àdhuc amb animals vivents, plantes i bactèries, l'home
ja ha solcat per catorze vegades els camins de l'espai des que el 12 d'abril
del 1961, el rus Gagarin, a bord del "Vostok I" féu el seu
primer vol en 1 hora i 48 minuts fins arribar als nord-americans McDivitt i
White, que el 3 de juny del 1965 i tripulant un "Gemini IV", van estar
donant voltes a l'entorn de la Terra durant 97 hores i 57 minuts (cabalment,
el mateix temps que els herois de la novel·la de Verne). I el darrer
intent, també per part dels Estats Units i que va fracassar, hauria consistit
en la presa de contacte entre el "Gemini VI" tripulat i un altre vehicle
sense tripulació, i tot això després d'un recorregut de
més de 160.000 quilòmetres, volant a 30.000 quilòmetres
per hora i trobant-se a 350 quilòmetres sobre la Terra.
Per a més endavant i seguint sempre aquest ordre de projectes, hom espera
que en 1969, probablement, tindrà lloc el primer desembarc humà
a la Lluna. Això serà el resultat del projecte " Mercury",
iniciat en 1963 i que ja ha estat aconseguit, del projecte "Gemini",
amb un programa de 10 vols amb doble tripulació i que està actualment
executant-se, i, per últim, del projecte "Apol·lo",
que consistirà en una sèrie de voltes siderals. Aquest és
el programa que els Estats Units, i més concretament els dirigents de
la N.A.S.A. (Administració Nacional d'Aeronàutica i de l'Espai)
esperen poder dur a terme en el transcurs dels propers anys.
Així, la conquesta de la Lluna es confia que la durà a terme el
gegantí coet "Saturn", de 49 metres d'alçària,
concebeu per l'enginyer alemany Werner von Braun, el màxim especialista
en projectils-coets. Tanmateix això no serà possible fins i tant
que no s'hagin complert els tres programes que acabem d'indicar i després
d'unes prèvies i .sensacionals exploracions a la superfície lunar.
I acabem dient que a l'avenir es podran visitar alguns dels planetes i satèl·lits
que formen la nostra família solar, principalment Venus i Mart, car probablement,
dels altres planetes, només se'n podrà obtenir una informació
merament superficial perquè llurs condicions físiques impediran
en absolut un viatge d'exploració visual per a l'interior, com així
s'esdevé amb Júpiter, Saturn i altres. I, per a la resta del Cosmos,
sembla restar vedada la visita de l'home. (N. del T. - Novembre del 1965.)
