Capítol XXII
EL SALVAMENT
Era conegut amb exactitud
el lloc precís on el projectil s'havia enfonsat dessota les aigües.
Però els instruments per a agafar-lo i fer-lo pujar a la superfície
de l'oceà mancaven encara. Calia inventarlos i fabricar-los després.
Els enginyers americans no es podien trobar embarassats per tan poca cosa. Un
cop aplicats els garfis i amb l'ajuda del vapor, era segur que aixecarien el
projectil, malgrat el seu pes, que era menor tanmateix per la densitat del líquid
en el qual es trobava submergit.
Però no n'hi havia prou de treure la bala de l'aigua. S'havia d'obrar,
i ben llestament, en interès dels viatgers. Ningú no posava en
dubte que no fossin vivents encara.
-Sí! - repetia a cada pas J.-T. Maston, en qui la confiança guanyava
tot el món -, són persones intel·ligents el nostres amics
i no poden haver caigut com uns imbècils. Viuen, viuen ben bé,
però convé afanyar-se per retrobar-los així. Els queviures,
l'aigua, tot això no em fa passar cap angúnia! En tenen i per
molt de temps! Però l'aire, l'aire!, heus ací el que els manc
a molt aviat. Doncs, au, de pressa, ben de pressa
I hom anava de pressa. La Susquehanna fou preparada per a la seva nova destinació.
Les seves poderoses màquines foren disposades per a maniobrar sobre les
cadenes de sirgar. El projectil d'alumini només pesava 19.250 lliures,1
pes ben inferior al del cable transatlàntic que fou aixecat en semblants
condicions. L'única dificultat era de fer pujar fins a dalt una bala
cilindrocònica que les seves llises parets feien difícil de subjectar.
Amb aquesta finalitat, l'enginyer Murchison corregué a San Francisco
i féu preparar uns grandiosos garfis d'un sistema automàtic que
no havien de deixar el projectil si arribaven a agafar-lo entre llurs poderoses
tenalles. Féu preparar també uns escafandres molt resistents que
permetien als bussos de reconèixer el fons del mar. Igualment féu
embarcar a bord de la Susquehanna uns aparells d'aire comprimit, molt enginyosament
construïts. Eren veritables cambres, amb ulls de bou, i que l'aigua, introduïda
en certs compartiments, podia arrossegar a grans fondàries.2
Aquests aparells es trobaven a San Francisco, després d'haver servit
per a la construcció d'un disc submarí. Era una gran sort, car
no hi hauria hagut temps de construir-los.
Tanmateix, a despit de la perfecció dels aparells, malgrat l'enginy dels
savis encarregats de fer-los servir, l'èxit de l'operació no estava
ni tan sols assegurat. Quines probabilitats més incertes, tractant-se
com es tractava de tornar a- agafar aquell projectil que es trobava a vint mil
peus sota les aigües! 3 Després, àdhuc
admetent que la bala fos hissada a la superfície, ¿com haurien
suportat els seus viatgers aquell xoc terrible que vint mil peus d'aigua no
haurien pogut suficientment esmorteir?
En fi, calia obrar com més aviat millor. J.-T. Maston apressava dia i
nit els seus obrers. Ell estava a punt per a tot, ja fos per a posar-se l'escafandre,
ja fos per a assajar els aparells d'aire amb l'objecte de reconèixer
la situació de llurs amics.
Així i tot, malgrat la diligència desplegada per a la construcció
dels diversos aparells, malgrat les sumes considerables que foren posades a
disposició del Gun-Club pel govern de la Unió, cinc dies ben llargs,
cinc segles!, transcorregueren abans que aquells preparatius fossin acabats.
Durant aquell temps, l'opinió pública estava sobreexcitada en
el més alt grau. Els telegrames es bescanviaven contínuament en
tot el món per mitjà dels fils i dels cables elèctrics.
El salvament de Barbicane, Nicholl i Miquel Ardan era un afer internacional.
Tots els pobles que s'havien subscrit a l'emprèstit del Gun-Club s'interessaven
directament per la salvació dels viatgers.
Finalment, les cadenes de sirgar, les cambres d'aire, les tenalles automàtiques,
foren embarcades a bord de la Susquehanna. J.-T. Maston, l'enginyer Murchison
i els delegats del Gun-Club ja ocupaven llur cabina. No calia sinó partir.
El 21 de desembre, a les vuit de la tarda, la corbeta aparellà en una
mar bella, amb una brisa del nord-est i un fred bastant viu. Tota la població
de San Francisco omplia els molls, emocionada, i tanmateix silenciosa, reservant-se
els hurres per al retorn.
El vapor fou posat al seu màxim de tensió, i l'hèlix de
la Susquehanna se l'endugué ràpidament lluny de la badia.
Fóra inútil de contar les converses de bord entre els oficials,
mariners i passatgers. Tots aquells cors bategaven sota la mateixa emoció.
Mentre escorria devers llur socors, ¿què feien Barbicane i els
seus companys? Què havia estat d'ells? ¿Es trobaven en estat d'intentar
alguna agosarada maniobra per conquerir llur llibertat? Ningú no ho hauria
pogut dir. La veritat és que tot mitjà hauria fracassat! Submergits
vora dues llegües sota l'oceà, aquella presó de metall desafiava
els esforços dels seus presoners.
El 23 de desembre, a les vuit del matí, i després d'una ràpida
travessia, la Susquehanna devia haver arribat al lloc de la catàstrofe.
Calgué esperar fins a migdia per a prendre l'alçària exacta.
La boia a la qual havia estat subjectat el fil de la sonda encara no havia estat
retrobada.
El descens començà
Al migdia, el capità Blomsberry, ajudat dels seus oficials que controlaven
l'observació, féu els seus càlculs en presència
dels delegats del Gun-Club. Hi hagué llavors un moment d'ansietat. Determinada
sa posició, la Susquehanna es trobava a l'Oest, a alguns minuts de l'indret
mateix on el projectil havia desaparegut sota les ones.
La corbeta posà, doncs, proa cap a l'indret precís.
A les dotze quaranta-set minuts, hom tingué coneixença de la boia.
Es trobava en perfecte estat i devia haver derivat poc.
-Per fi! - exclamà J.-T. Maston.
Totes les precaucions foren preses per mantenir la corbeta en una immobilitat
gairebé completa.
Abans de cercar la manera de subjectar el projectil, l'enginyer Murchison en
volgué de moment reconèixer la posició sota el fons oceànic.
Els aparells submarins destinats a aquesta recerca reberen llur provisió
d'aire. El maneig d'aquests aparells no és pas sense perill, car, a vint
mil peus dessota la superfície de les aigües i sota les pressions
tan considerables, són exposats a ruptures les conseqüències
de les quals serien terribles.
J.-T. Maston, el cosí germà del capità Blomsberry i l'enginyer
Murchison, sense fer cabal d'aquests perills, prengueren lloc a les cambres
d'aire. El comandant, del pont estant, presidia la maniobra, disposat a parar
o a fer pujar les cadenes al més petit senyal. L'hèlix havia estat
desembragada, i tota la força de les màquines traslladada al cabrestant
hauria tornat ràpidament els aparells a bord.
El descens començà a la una vint-i-cinc minuts de la tarda, i
la cambra, arrossegada pels seus dipòsits reservats d'aigua, desaparegué
dessota la superfície de l'oceà.
L'emoció dels oficials i dels mariners de bord es dividia, ara, entre
els presoners del projectil i els presoners de l'aparell submarí. Quant
a aquests, oblidant-se d'ells mateixos, i com enganxats als vidres dels miradors,
observaven atentament aquelles masses liquides que travessaven.
El descens fou ràpid. A les dues i disset minuts, J.-T. Maston i els
seus amics havien assolit el fons del Pacífic. Però no veieren
res, llevat d'aquest àrid desert que ni la fauna ni la flora marina ja
no animaven. A la llum de llurs fanals proveïts de poderosos reflectors,
podien observar les fosques capes de l'aigua en un radi bastant extens, però
el projectil romania invisible a llurs ulls.
La impaciència d'aquells ardits submarinistes, ningú no la sabria
descriure. Llur aparell trobant-se en comunicació elèctrica amb
la corbeta, feren un senyal convingut, i la Susquehanna passejà sobre
l'espai d'una milla llur cambra sostinguda a uns pocs metres del sòl.
D'aquesta manera exploraren tot el planell submarí, enganyant-se a cada
moment per il·lusions òptiques que el ien estar amb l'ai al cor.
Una roca ací o una desigualtat del fons allí, se'ls apareixien
com el projectil tan cercat, i després, reconeixent tot seguit el seu
error, es desesperaven.
-Però on són?, on són? - exclamava J.-T. Maston.
I el pobre home cridava a grans crits Nicholl, Barbicane i Miquel Ardan, com
si els seus dissortats amics l'haguessin pogut sentir o bé contestar-li
a través d'aquell ambient impenetrable!
La recerca continuà en aquestes condicions fins al moment en què
l'aire viciat de l'aparell obligà els submarinistes tornar a pujar.
El treball de sirgar va començar cap allà a les sis de la tarda,
i no va cessar abans de la mitjanit.
-Fins demà - digué J.-T. Maston, en posar el peu damunt el pont
de la corbeta.
-Sí - li respongueren el capità Blomsberry.
-I en un altre lloc.
-Sí.
J.-T. Maston no dubtava pas encara de l'èxit, però els seus companys,
menys optimistes, no palesaven pas l'animació de les primeres hores,
car comprenien tota la dificultat de l'empresa. El que semblava fàcil
a San Francisco es feia aquí, en ple Oceà Pacífic, gairebé
irrealitzable. Les probabilitats de reeixir disminuïen en una gran proporció,
i calia confiar sols en l'atzar per a fer la troballa del projectil.
L'endemà, 24 de desembre, malgrat les fatigues de la vetlla, l'operació
fou represa. La corbeta es desplaçà alguns minuts a l'Oest, i
l'aparell, proveït d'aire, s'endugué de bell nou els mateixos exploradors
a les profunditats del mar.
Tota la jornada transcorregué amb infructuoses recerques. El llit del
mar estava desert. El dia 25 no donà cap resultat. I tampoc el 26.
Era desesperant. Tothom pensava en aquells malaurats reclosos dins la bala feia
vint-i-sis dies! Potser, en aquell moment, sentien els primers símptomes
de l'asfíxia, si és que tal vegada s'havien escapat dels perills
de llur caiguda! L'aire s'esgotava, i, sens dubte, amb l'aire, el coratge, la
moral!
-L'aire, és possible - responia invariablement J.-T. Maston -, però
la moral, mai!
El 28, després de dos dies més de recerques, tota esperança
era perduda. Aquella bala era un àtom en la immensitat de la mar! No
hi havia altre remei que renunciar a trobar-la.
Així i tot, J.-T. Maston no volia sentir parlar de marxar. No volia pas
abandonar el lloc sense haver almenys trobat la tomba dels seus amics. Però
el comandant Blomsberry no podia deixar passar més dies, i, malgrat les
reclamacions del digne secretari, donà l'ordre d'aparellar.
El 29 de desembre, a les nou del matí, la Susquehanna, enfilant la proa
al nord-est, reprengué el camí devers la badia de San Francisco.
Eren les deu del matí. La corbeta s'allunyava a poca velocitat, i com
amb sentiment, del lloc de la catàstrofe, quan el mariner que estava
enfilat dalt del pal de goneta, i que escrutava el mar, cridà de cop
i volta:
-Una boia a sotavent ve cap a nosaltres!
Els oficials guaitaren en la direcció indicada. Amb llurs ulleres de
llarga vista reconegueren que l'objecte assenyalat tenia, en efecte, l'aire
d'aquestes boies que serveixen de balisa o senyal als passos de les badies o
dels rius. Però tenia una particularitat, i era que un pavelló,
flotant al vent, rematava el seu con, que sobresortia de cinc a sis peus de
l'aigua. Aquella boia resplendia als raigs del sol, com si les seves parets
haguessin estat fetes de plaques d'argent.
El comandant Blomsberry, J.-T. Maston, els delegats del Gun-Club, havien pujat
dalt al pont i examinaven aquest objecte errant a l'aventura sobre les ones.
Tots guaitaven amb una ansietat febrosa, però en silenci. Ningú
no gosava formular el pensament que hi havia a l'esperit de tots.
La corbeta s'apropà a menys de dos cables4 de l'objecte.
Un tremolor corregué per tota la tripulació.
Aquell pavelló era el pavelló americà!
En aquell moment, un vertader bramul es féu sentir. Era el coratjós
J.-T. Maston, que acabava de caure com una massa. Oblidant per una banda que
el seu braç dret era reemplaçat per un ganxo de ferro, i per l'altra
que un simple casquet de gutaperxa recobria el seu crani, acabava de ventar-se
un cop formidable.
Tots corregueren cap a ell. L'aixecaren i el tornaren a la vida I ¿sabeu
quines foren les seves primeres paraules?
-Ah, tres vegades animals!, quatre vegades idiotes!, cinc vegades pallassos
que som tots plegats!
-Però què hi ha? - exclamaven al seu entorn.
-Què hi ha...?
-Però parleu d'una vegada.
-El que hi ha, imbècils - xisclà en un udol el terrible secretari
-, el que hi ha és que la bala només pesa dinou mil dues-centes
cinquanta lliures!
-I què?
-I que desallotja més de vint-i-cinc mil tones o, dit d'una altra manera,
cinquanta sis mil lliures, i que per tant sobreneda!
Totes blanques
Ah!, i amb quina força el bon home subratllà el verb "sobrenedar"!
I era la veritat! Tots, sí!, tots aquells savis havien oblidat aquesta
llei fonamental: a causa de la seva lleugeresa específica, el projectil,
després d'haver anat a raure, com a conseqüència de la seva
caiguda, fins a les més grans profunditats de l'oceà, naturalment,
havia hagut de tornar a la superfície! I mentrestant anava surant tranquil·lament
a mercè de les ones...
Les embarcacions havien estat posades al mar, i J.-T. Maston i els seus amics
s'hi precipitaren. L'emoció havia arribat al màxim. Tots els cors
bategaven, mentre els bots avançaven devers el projectil. Què
hi tenia? Persones vives o mortes? Vivents, sí!, vivents, a menys que
la mort hagués colpit Barbicane i els seus dos amics després d'haver
arborat aquell pavelló!
Un profund silenci planejava a bord de les embarcacions. Tots els cors bategaven.
Els ulls ja no hi veien. Una de les lluernes del projectil era oberta. Uns trossos
de vidre que restaven en el marc demostrava que havia estat trencat. Aquella
lluerna es trobava aleshores col·locada a l'alçada de cinc peus
per damunt de les ones.5
Una embarcació s'hi apropà, la de J.-T. Maston. J.-T. Maston s'abocà
al vidre trencat...
En aquell moment, hom sentí una veu joiosa i clara, la veu de Miquel
Ardan, que exclamava amb accent de victòria:
-Totes blanques, Barbicane, tancat a blanques!
Barbicane, Miquel Ardan i Nicholl jugaven al dòmino.
1. O sigui, 8 tones 730 quilos.
2. En temps de Juli Verne, hi havia la campana submergible
que diversos enginyers havien anat perfeccionant, però que era ben lluny
d'aconseguir un tal grau de perfeccionament que li permetés de baixar
a una profunditat de més de 6.000 metres, com era la del lloc on havia
caigut el projectil del Gun-Club.
Precisament, no fou fins el 1954 i en la conca de l'Atlàntic, quan Houot
i Willin, a bord d'un vehicle submergible, l'F.N.R.S. 3, assoliren els 4.000
metres de fondària, batent la major marca de profunditat submarina coneguda
fins aleshores. (N. del T.)
3. 6.095 metres.
4. Mesura de longitud equivalent a 120 braces. En aquest
cas, a uns 250 metres. (N. del T.)
5. Cosa d'1,50 metres.
