Capítol XV

HIPÈRBOLA O PARÀBOLA

Hom se sorprendrà de veure Barbicane i els seus amics tan poc curosos de l'avenir que els reservava aquella presó de metall enduta pels espais infinits de l'èter. En lloc de preguntar-se on anaven, passaven llur temps a fer experiments, com si s'haguessin trobat tranquil·lament instal·lats en llur gabinet de treball.

Una discussió s'entaulà

Hom podria respondre que uns homes d'un tremp tan superior estaven per damunt de semblants esments, que no s'inquietaven per tan poca cosa i que en tenien altres a fer que preocupar-se de llur sort futura.
La veritat és que ells no eren pas senyors de llur projectil, i, per tant, no podien ni frenar-ne la marxa ni modificar-ne la direcció. Un mariner canvia a voluntat el rumb de la seva nau; un aeronauta pot fer al seu globus moviments verticals. Ells, en canvi, no disposaven de cap acció sobre llur vehicle. Tota maniobra els era vedada. D'ací aquesta disposició a deixar fer, a "deixar córrer", per emprar l'expressió marítima.
¿On es trobaven en aquell moment, a les vuit del matí, d'aquell dia que a la Terra se'n deia el 6 de desembre? Amb molta certesa, pel veïnatge de la Lluna, i àdhuc bastant a prop perquè ella els aparegués com una immensa pantalla negra desplegada en el firmament. Quant a la distància que els en separava, era impossible d'avaluar-la. El projectil, mantingut per forces inexplicables, havia passat fregant el Pol Nord del satèl·lit a menys de cinquanta quilòmetres. Però, després de dues hores que havia entrat dins el con d'ombra, ¿havia augmentat o s'havia escurçat aquesta distància? Tot punt de referència mancava per a estimar la direcció i la velocitat del projectil. Potser s'allunyava ràpidament del disc, com si volgués sortir ben aviat de l'ombra pura. O potser, al contrari, s'hi apropava sensiblement, a risc de topar al cap de poc amb algun enlairat pic de l'hemisferi invisible, la qual cosa hauria acabat amb el viatge i, sense cap dubte, en perjudici dels viatgers.
Una discussió s'entaulà sobre aquest particular, car Miquel Ardan, sempre ric a donar explicacions, fou de l'opinió que la bala, retinguda per l'atracció lunar, acabaria per caure-hi com cau un aeròlit a la superfície del globus terrestre.
-De moment, company - li respongué Barbicane -, no tots els aeròlits cauen damunt la Terra; només un petit nombre. Doncs, del fet que nosaltres haguéssim passat a l'estat d'aeròlit, no se'n dedueix pas que haguéssim d'assolir necessàriament la superfície de la Lluna.
-Tanmateix - respongué Miquel -, si ens hi acostàvem prou...
-Error - replicà Barbicane -. ¿No has vist les estrelles amb cua ratllar el cel a milers en certes èpoques de l'any?
-Sí.
-Doncs bé, aquestes estrelles o, més ben dit, aquests corpuscles, només brillen amb la condició d'escalfar-se en lliscar per damunt de les capes atmosfèriques. Ara bé, si travessen l'atmosfera passen a menys de setze llegües del globus,1 i tanmateix cauen rarament. El mateix pot passar al nostre projectil. Pot passar molt a la vora de la Lluna i, malgrat tot, no caure-hi.
-Doncs, aleshores - demanà Miquel -, tindria molta curiositat per saber com es comportarà el nostre vehicle errant per l'espai.
-Només hi veig dues hipòtesis - respongué Barbicane després d'uns moments de reflexió.
-Quines són?
-El projectil ha d'optar entre dues corbes matemàtiques i seguirà runa o l'altra, segons Ia velocitat de què vagi animat, i que jo no sabria avaluar en aquest moment.
-Sí - digué Nicholl -, seguirà una paràbola o una hipèrbola.
-Això mateix - respongué Barbicane -. Amb una certa velocitat prendrà la paràbola, i, amb una velocitat més considerable, la hipèrbola.
-M'agrada aquest llenguatge altisonant - exclamà Miquel -. Tothom sap de seguida el que voleu dir. ¿I què és això de la vostra paràbola, si us plau?
-Amic meu - respongué el capità -, la paràbola és una corba de segon grau que resulta de la secció d'un con tallat per un pla, paral·lelament a un dels seus costats.
-Ja, ja - féu Miquel en un to de veu satisfet.
-És gairebé - reprengué Nicholl - la trajectòria que descriu una bomba engegada per un morter.
-Perfectament. I Ia hipèrbola? - preguntà Miquel.
-La hipèrbola, Miquel, és una corba de segon grau produïda per la intersecció d'una superfície cònica i d'un pla paral·lel al seu eix, i que constitueix dues branques separades l'una de l'altra i que s'esten indefinidament en els dos sentits.
-És possible! - exclamà Miquel Ardan en un to d'allò més seriós, com si li haguessin comunicat un esdeveniment d'importància -. Llavors recorda't ben bé d'això, capità Nicholl. El que em plau de la teva definició de la hipèrbola - anava a dir de la hipèrbroma - és que encara és menys clara que el mot que pretens definir.
Nicholl i Barbicane no feren gaire cabal de les bromes de Miquel Ardan. Estaven abocats en una discussió científica. ¿Quina seria la corba seguida pel projectil?, heus aquí el que els apassionava. L'un estava per la hipèrbola i l'altre per la paràbola. Ambdós es donaven les raons plenes de x. Llurs arguments estaven presentats en un llenguatge que feia botar Miquel. La discussió era viva i cap dels adversaris no volia sacrificar a l'altre la 'seva corba predilecta.
Aquella disputa científica, allargant-se, va acabar per fer perdre la paciència a Miquel, que digué:
-Això mateix, senyors de cosinus, ¿acabareu a l'últim per tirar-vos les paràboles i les hipèrboles al cap? Jo vull saber l'única cosa interessant en aquest afer. Nosaltres seguirem l'una o l'altra de les vostres corbes. Bé. Però on ens duran?
-Enlloc - respongué Nicholl.
-Com, enlloc!
-Evidentment - digué Barbicane -. Són corbes no tancades que s'allarguen a l'infinit!
-Ah, savis! - exclamà Miquel -, us tinc al cor! Ei!, i a nosaltres què ens importa la paràbola o la hipèrbola, del moment que l'una i l'altra se'ns enduen igualment a l'infinit de l'espai!
Barbicane i Nicholl no pogueren menys de somriure. Acabaven de fer "de l'art per l'art". Mai una qüestió més ociosa no havia estat tractada en un moment més inoportú. La sinistra veritat era que el projectil, hiperbòlicament o parabòlicament endut, no havia mai més de retrobar ni la Terra ni la Lluna.
I ara, ¿què els esdevindria, a aquells agosarats viatgers en un avenir molt proper? Si no morien de fam, si no morien de set, és que, al cap d'uns quants dies, quan el gas els mancaria, moririen per falta d'aire, això si el fred no els havia morts abans!
Així i tot, per important que fos estalviar el gas, el descens excessiu de la temperatura ambient els obligà a consumir-ne una certa quantitat. En rigor, es podien estar de la seva llum, però no pas del seu escalf. Per sort, el calòric que donava l'aparell Reiset i Regnault elevava un poc la temperatura interior del projectil, i, sense gran despesa, hom el podia mantenir a un grau suportable.
Mentrestant, les observacions havien esdevingut molt difícils a través de les lluernes. La humitat de l'interior de la bala es condensava sobre els vidres i s'hi congelava immediatament. Calia destruir aquesta opacitat del vidre per repetits fragments. Malgrat tot, es pogueren constatar certs fenòmens del més alt interès.
En efecte, si aquell disc invisible estava proveït d'atmosfera, ¿no havien de veure les estrelles amb cua com la ratllaven en llurs trajectòries? Si el mateix projectil travessava aquelles capes fluides, ¿no podrien sorprendre alguna remor repercutida pels ecos lunars, els bramuls d'un temporal, per exemple, la fressa d'una allau, les explosions d'un volcà en activitat? I si alguna muntanya ignívoma es coronava de flames, ¿no en reconeixerien les intenses fulguracions? Tals fets, curosament constatats, haurien il·luminat singularment aquest punt fosc de la constitució lunar. Així és que Barbicane i Nicholl, com uns astrònoms, darrera el vidre de la seva lluerna observaven amb una escrupolosa paciència.
Però fins aquell moment el disc romania mut i fosc. No contestava a cap dels múltiples interrogant que li posaven aquests esperits ardents.
Això fou causa de provocar aquesta reflexió de Miquel, bastant justa aparentment:
-Si mai tornem a fer aquest viatge, farem bé d'escollir l'època de Lluna nova.
-En efecte - respongué Nicholl -, aquesta circumstància fóra més favorable. Convinc que la Lluna, submergida pels raigs solars, no seria visible durant el trajecte, però en canvi s'albiraria la Terra que fóra plena. A més, si fóssim enduts al voltant de la Lluna, com així s'esdevé en aquest moment, tindríem almenys l'avantatge de veure el disc invisible magníficament il·luminat!
-Ben dit, Nicholl - replicà Miquel Ardan -. ¿Què hi dius tu, Barbicane?
-Jo penso - respongué el greu president- que, si mai tornem a fer aquest viatge, partirem a la mateixa època i en les mateixes condicions. Suposeu que haguéssim assolit el nostre objectiu; ¿no hauria estat millor trobar els continents en plena llum en lloc d'una regió submergida en una nit fosca? La nostra primera instal·lació, ¿no s'hauria fet en millors circumstàncies? Sí, evidentment. Quant a aquest costat invisible, ja l'hauríem visitat durant els nostres viatges de reconeixement pel globus lunar. Sí, aquesta època de Lluna plena estava molt ben escollida. Però calia arribar a terme i, per a arribar-hi, no ésser desviats de la ruta.
-No hi ha res a dir - féu Miquel Ardan -. Amb tot, vet ací perduda una bona avinentesa d'observar l'altre costat de la Lluna! Qui sap si els habitants dels altres planetes no estan més avançats que els savis de la Terra referent a llurs satèl·lits!
A aquesta observació de Miquel Ardan, se li hauria pogut donar amb facilitat la següent resposta: Sí, hi ha altres satèl·lits l'estudi dels quals, per llur major proximitat, ha estat més fàcil. Els habitants de Saturn, de Júpiter i d'Urà, si existeixen, han pogut entaular amb llurs llunes comunicacions més planeres. Els quatre satèl·lits de Júpiter graviten a una distància de cent vuit mil dues-centes seixanta llegües, cent setanta-dues mil dues-centes, dues-centes setanta quatre mil set-centes i quatre-centes vuitanta mil cent trenta, respectivament. Però aquestes distàncies són calculades des del centre del planeta, i, en reduir la longitud del radi, que és de disset a divuit mil llegües,2 ja es veu que el primer satèl·lit està menys lluny de la superfície de Júpiter que la Lluna no ho està de la Terra.3 De les vuit llunes de Saturn,4 quatre són igualment properes: Diònia està a vuitanta-quatre mil sis-centes llegües; Tetis, a seixanta-dues mil nou-centes seixanta-sis; Encelat, a quaranta-vuit mil cent noranta-dues, i, finalment, Mimas, a una distància mitjana de trenta-quatre mil cinc-centes solament.5 Dels vuit satèl·lits d'Urà,6 el primer d'ells, Ariel, només està a cinquanta-una mil cinc-centes vint llegües del planeta.7
Doncs des de la superfície d'un d'aquests tres astres un experiment semblant al del president Barbicane hauria presentat menors dificultats. Si llurs habitants han intentat l'aventura, potser han pogut reconèixer la constitució de la meitat d'aquest disc que llur satèl·lit sostreu eternament a llurs ulls.8 Però, si mai no han deixat llur planeta, no estaran pas més avançats que els astrònoms de la Terra.
Mentrestant, la bala descrivia dins l'ombra aquella incalculable trajectòria que cap punt de referència no permetia de determinar. ¿Havia estat modificada la seva direcció ja fos sota la influència de l'atracció lunar, o bé sota l'acció d'un astre desconegut? Barbicane no ho podia dir. Però un canvi havia tingut lloc en la posició relativa del vehicle, i Barbicane va constatar això cap a les quatre de la tarda.
Aquest canvi consistia en el fet que la base del projectil s'havia girat devers la superfície de la Lluna i es mantenia seguint una perpendicular que passava pel seu eix. L'atracció, això és, la pesantor, havia dut aquesta modificació. La part més feixuga de la bala s'inclinava cap al disc invisible, exactament com si hagués caigut cap a ell.
Hi queia, doncs? ¿Anaven els viatgers a assolir, per fi, aquest objectiu tan desitjat? No. I l'observació d'un punt de referència, bastant inexplicable per altra, part, vingué a demostrar a Barbicane que el seu projectil no s'apropava a la Lluna i que seguia desplaçant una corba poc més o menys concèntrica.
Aquest punt de referència fou un esclat lluminós que Nicholl assenyalà tot de cop i volta sobre el límit de l'horitzó format pel disc lunar. Aquest punt no es podia pas confondre amb una estrella. Era una incandescència rogenca que s'engrandia a poc a poc, prova incontestable que el projectil es desplaçava devers ell i que no queia tampoc normalment a la superfície de l'astre.
-Un volcà! És un volcà en activitat! - exclamà Nicholl -, un escolament dels focs interiors de la Lluna! Aquest món, doncs, no està pas del tot extingit!
-Sí, una erupció! - respongué Barbicane, que estudiava amb tota cura el fenomen amb la seva ullera de nit -. ¿Quina altra cosa podria ésser si no fos un volcà?
-Però aleshores - digué Miquel Ardan -, per a alimentar aquesta combustió necessita aire. I, així, una atmosfera embolcalla aquesta part de la Lluna.
-Pot ésser - respongué Barbicane -, però no és necessari. El volcà es pot fornir ell mateix el seu oxigen per a la descomposició de certes matèries, i així llançar flames en el buit. Àdhuc em sembla que aquesta deflagració té la intensitat i l'esclat dels objectes en què la combustió es produeix en l'oxigen pur. No anem de pressa, doncs, a afirmar l'existència d'una atmosfera lunar.
La muntanya ignívoma devia estar situada aproximadament cap al quaranta-cinquè grau de latitud Sud de la part invisible del disc. Però, amb gran disgust de Barbicane, la corba que descrivia el projectil se l'enduia lluny del punt assenyalat per l'erupció. No pogué, per tant, determinar-ne més exactament la natura. Mitja hora després d'haver estat assenyalat aquest punt lluminós, desapareixia darrera l'ombrívol horitzó. Malgrat tot, la constatació d'aquest fenomen era un fet considerable en els estudis selenogràfics. Això demostrava que no tota la calor havia desaparegut encara de les entranyes d'aquest globus, i allí on la calor existeix, ¿qui pot afamar que el regne vegetal i el mateix regne animal no han resistit fins aquí a les influències destructores? L'existència d'aquest volcà en erupció, indiscutiblement reconeguda pels savis de la Terra, hauria aportat, sense cap dubte, moltes teories favorables a aquell important problema de l'habitabilitat de la Lluna.9
Barbicane es deixava endur per les seves reflexions. S'oblidava de si mateix en un somni silenciós on s'agitaven els misteriosos destins del món lunar. Mirava de relligar entre ells els fets observats fins aleshores, quan un nou incident el féu tornar bruscament a la realitat.

Barbicane havia agafat la mà dels seus dos companys

Aquest incident era més que un fenomen còsmic, era un perill amenaçant, les conseqüències del qual podien ésser desastroses.
Sobtadament, enmig de l'èter, en aquelles profundes tenebres, havia aparegut una massa enorme. Era com una Lluna, però una Lluna incandescent, i d'un esclat tant més insostenible que ella contrastava fortament en la brutal foscor de l'espai. Aquella massa, de forma circular, llançava una tal llum que ella sola omplia el projectil. Els rostres de Barbicane, Nicholl i Miquel Ardan, violentament il·luminats per aquells mantells blancs, prenien aquella aparença espectral, lívida, pàl·lida, que els físics produeixen amb la llum fictícia de l'alcohol impregnat de sal.
-Mil diables! - exclamà Miquel Ardan -, però si estem horrorosos! Què és aquesta lluna malastruga?
-Un bòlid - respongué Barbicane.
-Un bòlid inflamat en el buit?
-Sí.
Aquell globus de foc era un bòlid, en efecte. Barbicane no s'enganyava pas. Però, si bé aquests meteors còsmics observats de la Terra no presenten generalment més que una llum un poc inferior a la de la Lluna, aquí, en aquest ombrívol èter, resplendien. Aquests cossos errants porten en ells mateixos el principi de llur incandescència. L'aire ambient no és pas necessari per a llur deflagració. I, en efecte, si alguns d'aquests bòlids travessen les capes atmosfèriques a dues o tres llegües de la Terra,10 d'altres, al contrari, descriuen llur trajectòria a una distància on l'atmosfera no arriba. Tals d'aquests bòlids foren, el del 27 d'octubre del 1844, que va aparèixer a una altura de cent vint-i-vuit llegües11 i un altre, el del 18 d'agost del 1841, desaparegut a una distància de cent vuitanta-dues llegües.12 Alguns d'aquests meteors tenen tres o quatre quilòmetres d'amplària i posseixen una velocitat que pot arribar fins a vuitanta-cinc quilòmetres per segon, seguint una direcció inversa a la del moviment de la Terra.13

Quin espectacle!

Aquest globus errant, aparegut sobtadament en la foscor i a una distància de cent llegües almenys,14 segons avaluà Barbicane, devia fer un diàmetre de dos mil metres. Avançava amb una velocitat aproxidama de dos quilòmetres per segon, o sigui a trenta llegües per minut (120 quilòmetres). Tallava el camí del projectil i l'aconseguiria en pocs minuts. Tot apropant-s'hi s'engrandia en una proporció enorme.
Imagini's, si hom pot, la situació dels viatgers. És impossible de descriure-la. Malgrat llur coratge, llur sang freda, llur descurança davant el perill, havien romàs muts, immòbils, els membres crispats, presos d'un salvatge esfereïment. Llur projectil, del qual no podien desviar la marxa, corria de dret cap aquella massa ígnia, més intensa que la gola oberta d'un forn de reverber. Semblava que anés a precipitar-se devers un abisme de foc.
Barbicane havia agafat la mà dels seus dos companys, i tots tres miraven a través de llurs parpelles mig closes aquell asteroide blanc de tanta roentor. Si el pensament no s'havia extingit en ells, si llur cervell funcionava encara enmig del seu esglai, s'havien de considerar perduts!
Dos minuts després de la sobtada aparició del bòlid, dos segles d'angoixes!, el projectil semblava disposat a topar, quan el globus de foc esclatà com una bomba, però sense fer cap soroll enmig d'aquell buit on el so, que no és més que una agitació de les capes d'aire, no es podia produir.
Nicholl havia fet un crit. Els seus amics i ell corregueren als vides de les lluernes. Quin espectacle! ¿Quina ploma ho sabria contar, quina paleta seria prou rica en colors per a reproduir-ne la magnificència?
Era com l'obertura d'un cràter, com l'escampadissa d'un immens incendi. Milers de fragments lluminosos il·luminaven i ratllaven l'espai amb llurs focs. Totes les mides, tots els colors, tots els matisos, s'hi barrejaven. Eren irradiacions groc-taronges, roges, verdes, grises, una corona de focs artificials multicolors. De l'enorme i perillós globus, no en restaven més que aquells bocins que s'escampaven en totes direccions, esdevinguts asteroides a llur torn, aquests flamejants com una espasa, aquells rodejats d'un núvol blanquinós, altres deixant darrera seu un rastre resplendent de polsim còsmic.
Aquells blocs incandescents s'entrecreuaven i topaven, escampant-se en fragments més petits, alguns dels quals toparen amb el projectil. El vidre de l'esquerra àdhuc fou tallat per un xoc violent. Semblava flotar enmig d'una pedregada d'obusos en què el més petit el podia anorrear, en un instant.
La llum que saturava l'èter es desenvolupava amb una incomparable intensitat, car aquests asteroides la dispersaven en tots sentits. En un cert moment, ella fou tan viva que Miquel, arrossegant cap el seu vidre Barbicane i Nicholl, exclamà:
-La invisible Lluna a la fi és visible!
I tots tres, a través d'un efluvi lluminós de pocs segons, entrellucaren aquell disc misteriós que l'ull de l'home albirava per primera vegada.
¿Què hi distingiren, a aquella distància que ells no podien avaluar? Algunes bandes allargades damunt del disc, vertaders núvols formats en un ambient atmosfèric molt restringit, del qual sobresortien no solament totes les muntanyes, sinó també els relleus de menor importància, els circs, els cràters oberts i capriciosament disposats, tal com apareixen a la superfície visible. Després, espais immensos, res de planúries àrides, sinó vertaders mars, oceans amplament repartits i que reflectien sobre llur líquid mirall tot aquell màgic enlluernament de focs de l'espai. En fi, a la superfície dels continents, immenses masses fosques, tal com apareixerien immenses boscúries sota la ràpida il·luminació d'un llampec...
Era una il·lusió, un error dels ulls, un engany òptic? ¿Podien donar una afirmació científica a aquella observació obtinguda tan superficialment? ¿S'atrevirien a declarar la seva decisió sobre el problema de la seva habitabilitat, després d'una tan feble ullada al disc invisible?
Mentrestant les fulguracions de l'espai s'afebliren a poc a poc; el seu esclat accidental disminuí; els asteroides fugiren en diverses trajectòries i s'esvaïren en la llunyania. En fi, l'èter reprengué la seva habitual tenebrositat; els estels, per un moment eclipsats, guspirejaren en el firmament, i, el disc, amb prou feines entrellucat, es perdé de bell nou en la seva nit impenetrable.

1. 64 quilòmetres. En temps de Juli Verne es creia que l'atmosfera arribava a una altura de 100 quilòmetres. (N. del T.)
2. De 68.000 a 72.000 quilòmetres.
3. Malgrat aquesta reducció, les distàncies mitjanes dels quatre primers satèl·lits de Júpiter -dels quals quan Verne escriví aquesta novel·la, només es coneixien els quatre descoberts per Galileu-, continuen essent superiors a la que hi ha de la Lluna a la Terra. Així: Io, a 419.950 quilòmetres; Europa a 667.730; Ganímedes, a 1.068.370, i Calixt, a 1.877.770. L'únic satèl·lit jovenià més proper és el Júpiter V, una lluna molt petita descoberta per Barnard en 1892 i que només dista de la superfície d'aquell planeta gegant 181.200 quilòmetres. (N. del T.)
4. Ja no són vuit, sinó deu els satèl·lits de Saturn que hi ha actualment descoberts. (N. del T.)
5. Arrodonint les distàncies mitjanes d'aquests quatre satèl·lits dt Saturn, aquests sí que estan més propers al seu planeta que no ho està la Lluna de la Terra, direm: Minas, a 185.000 quilòmetres; Encelat, a 238.000; Tetis, a 294.500, i Diònia, a 376.500. (N. del T.)
6. Són quatre i no vuit els satèl·lits d'Urà que hi ha actualment descoberts. (N. del T.)
7. Rectifiquem aquesta distància per 191.600 quilòmetres. (Nota del Traductor).
8. Herschell, en efecte, ha constatat que per al satèl·lits, el moviment de rotació sobre llur eix és sempre igual al moviment de revolució entorn del planeta, i, com a conseqüència, mostren sempre la mateixa cara. Tan sols el món d'Urà ofereix una distància bastant remarcable: els moviments de les seves llunes s'efectuen en una direcció gairebé perpendicular al pla de l'òrbita, i la direcció dels seus moviments és retrògrada, això és, que els seus satèl·lits es mouen en sentit invers al dels altres del món solar.
Referent al paràgraf anterior, nota escrita per Juli Verne, hem de dir que el moviment de rotació de la majoria dels satèl·lits és encara cosa incerta i, per tant, resulta aventurat de dir si tots ells mostren sempre la mateixa cara. I, de passada, direm també que són bastants més els satèl·lits dels planetes de la nostra família solar que sobre la seva òrbita tenen un moviment retrògrad en relació amb el planeta principal. Tals són, així, els satèl·lits de Júpiter: VIII, IX, i XI; de Saturn: Febe; d'Urà: el mateix planeta i tots els seus cinc satèl·lits; i de Neptú, el seu satèl·lit Tritó. (N. del T.)
9. Encara s'escateix avui aquest important problema de l'habitabilitat de la Lluna relacionat amb alguna atmosfera -per molt enrarida que sigui-, com a resultes d'alguna alteració o bé la presència d'algun fenomen eruptiu, però que, com en altres canvis observats a la superfície lunar, mai no n'hi ha hagut cap que hagi estat demostrat i comprovat unànimement.
Tenim un fet recent d'aquests en la notícia donada per l'astrònom rus de l'observatori de Pulkowa, Nicoai A. Kozyrev, quan, el dia 3 de novembre del 1958, va observar la presència d'una taca mai vista fins aleshores en el gran circ d'Alfons, de 133 quilòmetres de diàmetre, i que tenia una longitud d'un poc més de 2 quilòmetres. (Era en el circ que perpetua la memòria d'Alfons X el Savi, rei de Castella.)
Aquella taca, visualment, s'assemblava a una resplendor rogenca, i l'astrònom, intrigat, la sotmeté a l'anàlisi de l'espectroscopi. L'espectrograma obtingut ràpidament demostrava la presencia en la taca de compostos de carboni, la qual cosa li féu dir deu dies després "que era quelcom que s'assemblava a I'erupcib d'un volcà".
De notícies com aquesta, no és la primera vegada que en corren. També a finals del segle passat un astrònom francès, el professor Charbonneaux, de l'observatori de Meudon, assegurava haver vist una erupció a intervals irregulars en l'anomenat cràter de Theetetus. I el mateix diríem d'algun altre volcà o d'altres preteses alteracions, si bé és possible d'admetre que molts dels cràters lunars, en altre temps en activitat, puguin encara Ilançar fumeroles o glopades de núvols de vapor d'aigua; advertirem de passada que aquestes variacions o manifestacions geológiques que puguin ocórrer a la Lluna s'han d'acollir sempre amb molta reserva i ben difícilment són acceptades pels astrónoma, i això no sense abans haver fet recerques simultàniea.
Tanmateix, avui, totes aquestes qüestions reviscolen amb més força que mai i han esdevingut tema de gran actualitat. Mereixen una especial reconsideració i, probablement, més endavant, vegem que donin lloc a alguna rectificació en els actuals conceptes teòrics referents a una probable vida a la Lluna. (N. del T.)
10. De 8 a 12 quilòmetres.
11. 512 quilòmetres.
12. 728 quilòmetres.
13. La velocitat mitjana del moviment de la Terra, al llarg de l'eclíptica, és de 29,6 quilòmetres per segon.
14. 400 quilòmetres.

Tornar a la pàgina inicial