Capítol XIV

LA NIT DE TRES-CENTES CINQUANTA-QUATRE HORES I MITJA

Al moment de produir-se tan sobtadament aquest fenomen, el projectil passava fregant el Pol Nord de la Lluna i a menys de cinquanta quilòmetres. Uns quants segons havien estat suficients per a engolir-lo en les tenebres absolutes de l'espai. La transició s'havia operat tan ràpidament, sense matisos, sense degradacions de llum, sense atenuació de les ondulacions lluminoses, que semblava haver-se apagat l'astre sota la influència d'una fortíssima bufada.
-S'ha fos, ha desaparegut la Lluna! - exclamà Miquel Ardan tot esbalaït.

és culpa de la Lluna

Efectivament, ni un reflex ni una ombra. No apareixia res d'aquell disc tan resplendent fins aleshores. La foscor era completa i la feia més pregona encara la resplendor de les estrelles. Era "aquell negre" del qual s'impregnen les nits lunars, que duren tres-centes cinquanta-quatre hores i mitja1 a cada punt del disc, llarga nit que en resulta de la igualtat dels moviments de translació i de rotació de la Lluna, l'un sobre ella mateixa i l'altre a l'entorn de la Terra. El projectil, submergit en el con d'ombra del satèl·lit, no experimentava més l'acció dels raigs solars com tampoc cap dels punts de la seva part invisible.
A l'interior, doncs, la foscor era completa. No es veia res. D'ací la necessitat de dissipar aquelles tenebres. I, per molt que desitgés Barbicane d'estalviar gas, la reserva del qual era tan restringida, hagué de recórrer a una claredat fictícia, un esclat dispendiós que el Sol li refusava aleshores.
-Que se'n vagi al diable l'astre radiant! - exclamà Miquel Ardan -, ja que ens obliga a gastar gas en comptes de prodigar-nos gratuïtament els seus raigs.
-No acusem el Sol - reprengué Nicholl -. No és culpa seva, sinó que més aviat és culpa de la Lluna, que ha vingut a col·locar-se com una pantalla entre nosaltres i ell.
-És el Sol! - reprengué Miquel.
-És la Lluna! - replicà Nicholl.
Una discussió ociosa que Barbicane va acabar dient:
-Amics meus, això no és culpa del Sol ni tampoc és culpa de la Lluna. La culpa és del projectil, que, en lloc de seguir rigorosament la seva trajectòria, se n'ha apartat tan matusserament. I, per dir-ho amb més justícia encara, és culpa d'aquell funest bòlid que tan deplorablement ha desviat la nostra primera direcció.
-Vaja - reprengué Miquel Ardan -, puix que l'assumpte està arreglat, anem a esmorzar. Després de passar una nit sencera en observacions convé refer-se un poc.
Aquesta proposició no trobà contradictors, i Miquel, en pocs minuts, tingué preparat el menjar. Però menjaren per menjar i begueren sense fer brindis ni llançar hurres. Els ardits viatgers, en veure's enduts per aquells foscos espais, sense llur habitual acompanyament de resplendors, sentien que una vaga inquietud els pujava al cor. L'ombra "ferotge", tan estimada de la ploma de Víctor Hugo, els torturava de totes bandes.
Tanmateix parlaren d'aquella interminable nit de tres-centes cinquanta-quatre hores, o sigui a prop de quinze dies, i que les lleis físiques han imposat als habitants de la Lluna. Barbicane donà als seus amics algunes explicacions sobre les causes i conseqüències d'aquell curiós fenomen.
-Curiós, a ben segur - digué -, car, si cada hemisferi de la Lluna està privat de la llum solar durant quinze dies, aquest damunt del qual flotem en aquest moment no frueix durant la seva llarga nit de la visió de la Terra esplèndidament il·luminada. En un mot, no hi ha Lluna - aplicant aquest qualificatiu per al nostre esferoide - més que per un costat del disc. I ara bé, si s'esdevingués així també per a la Terra, si, per exemple, Europa no veiés mai la Lluna i aquesta només fos visible als antípodes, ¿us imagineu vosaltres quina fóra la sorpresa d'un europeu en arribar a Austràlia?
-Hom faria el viatge només per anar a veure la Lluna! - respongué Miquel.
-Doncs bé - reprengué Barbicane -, aquesta sorpresa està reservada al selenita que habiti a la cara de la Lluna oposada a la Terra, cara per sempre més invisible als nostres compatriotes del globus terrestre.
-I que nosaltres hauríem vist - afegí Nicholl -, si haguéssim arribat aquí en temps de lluna nova, això és, quinze dies més tard.
-Jo afegiré, en canvi - reprengué Barbicane -, que l'habitant de la cara visible està singularment afavorit de la natura en detriment dels seus germans de la cara invisible. Aquesta última, com veieu, té nits profundes de tres-centes cinquanta-quatre hores, sense que cap raig trenqui la foscor. L'altre, al contrari, quan el Sol que l'ha il·luminat durant quinze dies es pon sota l'horitzó, veu aixecar-se a l'horitzó oposat un astre esplèndid. És la Terra, tretze vegades més grossa que aquesta Lluna que nosaltres coneixem; la Terra, que es descobreix en un diàmetre de dos graus, i que li aboca una llum tretze vegades més intensa i que cap capa atmosfèrica no modera; la Terra, en què la desaparició sols arriba al moment en què el Sol reapareix al seu torn!
-Quina manera més bonica de parlar! - digué Miquel Ardan -, tal vegada un xic académica.
-D'aquí es dedueix - reprengué Barbicane sense pestanyejar - que, en aquesta cara visible del disc, ha d'ésser cosa molt agradosa de viure-hi, ja que ella mira sempre, ja sigui al Sol quan la Lluna és plena o bé a la Terra quan la Lluna és nova.
-Però - digué Nicholl - aquest avantatge deu restar ben compensat per la inaguantable calor que aquesta llum duu amb ella.
-L'inconvenient sota aquest aspecte és el mateix per a les dues cares, car la llum reflectida per la Terra està evidentment desproveïda de calor. Aquesta cara invisible és, però, encara més castigada per la calor que no ho és la cara visible. I dic això per vós, Nicholl, perquè, el que és en Miquel, probablement no ho comprendrà gens.
-Gràcies - féu Miquel.
-En efecte - reprengué Barbicane -, quan aquesta cara invisible rep alhora la llum i la calor solars, és perquè la Lluna és nova, és a dir, que ella està en conjunció, o sigui que es troba situada entre el Sol i la Terra. Es troba, doncs - en relació amb la situació que ella ocupa en oposició quan és plena -, més a prop del Sol del doble de la seva distància a la Terra. Aquesta distància pot ésser avaluada en dues centèsimes parts d'aquella que separa el Sol de la Terra, o sigui, en xifres rodones, dues-centes mil llegües.2 Doncs aquesta cara invisible està del Sol dues-centes mil llegües més a prop quan ella rep els seus raigs.
-Justament - respongué Nicholl.
-Al contrari...- continuà dient Barbicane.
-Un moment - digué Miquel interrompent al seu greu company.
-Què vols?
-Demano per continuar l'explicació.
-I això per què?
-Per demostrar que l'he entesa.
-Digues - féu Barbicane tot somrient.
-Al contrari - digué Miquel imitant el to i els posats del president Barbicane -, al contrari, quan la cara visible de la Lluna està il·luminada pel Sol és perquè la Lluna és plena, això és, situada en oposició amb el Sol en relació amb la Terra. La distància que la separa de l'astre radiant està augmentada en xifres rodones de dues-centes mil llegües, i la calor que ella en rep deu ésser un poc més baixa.
-Ben dit! - exclamà Barbicane -. ¿Saps, Miquel, que per ésser un artista ets intel·ligent?
-Sí - respongué negligentment Miquel -, així som tots els del bulevard dels Italians!
Barbicane encaixà amb el seu simpàtic companyó i continuà enumerant alguns dels avantatges reservats als habitants de la cara visible.
Entre altres, féu esment de l'observació dels eclipsis de Sol que només tenen lloc per aquest costat del disc lunar, ja que perquè aquells es produeixin cal que la Lluna estigui en oposició. Aquests eclipsis, provocats per la interposició de la Terra entre la Lluna i el Sol, poden durar dues hores, durant les quals, en virtut de la refracció dels raigs per la seva atmosfera, el globus terrestre només pot aparèixer com un punt negre sobre el Sol.3
-Així - digué Nicholl -, vet aquí un hemisferi, aquest hemisferi invisible, que està ben mal repartit i ben desgraciat per la naturalesa!
-Sí - respongué Barbicane -, però no pas del tot. I en efecte, a causa d'un cert moviment de libració, per un cert balanceig sobre el seu centre, la Lluna presenta a la Terra un poc més de la meitat del seu disc. És com un pèndol en què el centre de gravetat està relacionat vers el globus terrestre i que oscil·la regularment. D'on prové aquesta oscil·lació? Del fet que el seu moviment de rotació sobre el seu eix està animat d'una velocitat uniforme, mentre que el seu moviment de translació, seguint una òrbita el·líptica al voltant de la Terra, no ho és pas. En el seu perigeu, la velocitat de translació se l'enduu, i la Lluna mostra una certa porció del seu contorn occidental. A l'apogeu, al contrari, la velocitat de rotació se l'enduu i un bocí del contorn oriental apareix. És un fus d'uns vuit graus aproximadament el que apareix tan aviat a l'occident com a l'orient. I el resultat és que, si considerem la Lluna dividida en mil parts, ella en deixa veure cinc-centes seixanta nou.
-No importa - respongué Miquel -; si mai esdevenim selenites, habitarem en la cara visible. A mi m'agrada la llum!
-A menys - replicà Nicholl - que l'atmosfera s'hagi condensat a l'altre costat, com ho pretenen certs astrònoms.
-Això és una consideració - respongué simplement Miquel.
Un cop llestos d'esmorzar, els viatgers tornaren cadascun al seu lloc d'observació. Intentaven poder veure a través de les fosques lluernes, apagant tota llum en el projectil. Però ni un àtom lluminós no travessava aquella foscor.

Res, certament, no podia igualar l'esplendor...

Un fet inexplicable preocupava Barbicane. Com era que, havent passat a una distància tan propera de la Lluna - vora 50 quilòmetres -, no hi havia caigut el projectil? Si la seva velocitat hagués estat enorme, s'hauria comprès que la caiguda no s'hagués produït. Però, amb una velocitat relativament mitjana, aquella resistència a l'atracció lunar no s'explicava. ¿Es trobava sotmès el projectil a una altra influència? El mantenia algun cos qualsevol de l'èter? Era evident, a partir d'aleshores, que el projectil no arribaria a tocar cap indret de la Lluna. On anava? S'allunyava del disc o s'hi apropava? ¿Era endut en aquella nit profunda a través de l'infinit? ¿Com saber-ho i com calcular-ho enmig de les tenebres? Totes aquestes qüestions anguniaven Barbicane, però ell no les podia resoldre.
En efecte, l'astre invisible era allí, potser només a algunes llegües, a poques milles, però ni els seus amics ni ell no l'albiraven. Si es produïa cap remor en la seva superfície, no la podien sentir. L'aire, aquest vehicle del so, mancava per a transmetre els gemecs d'aquesta Lluna, que les llegendes aràbigues designen com "un home mig convertit en granit, però bategant encara!".
Hom convindrà que hi havia allí quelcom per a posar a prova als més pacients observadors. Era precisament aquell hemisferi inconegut que se sostreia a llurs ulls! Aquella cara que durant quinze dies abans o quinze dies més tard havia estat o fóra esplèndidament il·luminada pels raigs solars, i que es perdia llavors en la foscor més impenetrable. D'aquí a quinze dies, on fóra el projectil? ¿Qui podria dir on l'haurien arrossegat els atzars de les atraccions?
És cosa generalment admesa, segons observacions selenogràfiques, que l'hemisferi invisible de la Lluna és, per la seva constitució, absolutament semblant al seu hemisferi visible. En efecte, gràcies a aquells moviments de libració dels quals Barbicane havia parlat feia poc, s'hi descobreix una setena part aproximadament. I, ara bé, en aquests fusos o segments entrevistos, només hi ha planúries i muntanyes, circs i cràters, tots ells anàlegs als que ja apareixen indicats en els mapes. Hom podia, doncs, conjecturar la mateixa natura, un món àrid i mort. Així i tot, ¿i si l'atmosfera s'ha anat a arrecerar en aquella banda? ¿I si, amb l'aire, l'aigua ha donat vida a aquells continents regenerats? ¿I si la vegetació hi persisteix encara? ¿I si els animals poblen aquells continents i aquells mars? ¿I si l'home, en aquelles condicions d'habilitat, hi viu encara? Quines qüestions més interessants a resoldre! Quantes solucions n'haurien tret només de contemplar aquell hemisferi! Quina meravella no fóra donar una mirada sobre aquell món que l'ull de l'home mai no ha entrellucat!4
Ja es pot pensar, doncs, el disgust que sentien els viatgers de trobar-se enmig d'aquella negra nit. Tota observació del disc lunar restava vedada. Només les constel·lacions sol·licitaven llurs mirades, i cal convenir que mai cap astrònom, ni un Faye, Chacornac o Secchi, no s'havien trobat en unes condicions tan favorables com ells per a observar-les.
Res, certament, no podia igualar l'esplendor d'aquell món sideral banyat en el límpid èter. Aquells diamants incrustats en la volta del, cel i que espurnejaven amb tan superbs resplendors. La mirada abraçava el firmament des de la Creu del Sud fins a l'Estrella del Nord, aquestes dues constel·lacions que, d'aquí a dotze mil anys, a causa del desplaçament dels equinoccis, cediran llur paper d'estrelles polars, l'una a Cànopus, de l'hemisferi austral, i l'altra a Vega, de l'hemisferi boreal. La imaginació es perdia en aquell infinit sublim, enmig del qual gravitava el projectil com un nou astre creat per la mà dels homes. Per un efecte natural, aquelles constel·lacions brillaven amb un esclat dolç, sense espurnejar, car l'atmosfera mancava, quan, per la interposició de les seves capes de diferent densitat i diversament humides, produïa l'espurneig. Aquelles estrelles eren com uns ulls dolços que miraven en aquella nit profunda, enmig del silenci absolut de l'espai.
Durant molta estona els viatgers restaren callats, observant així el firmament constel·lat en el qual la immensa pantalla de la Lluna feia com un grandiós forat negre. Però una penosa sensació els va arrencar, finalment, de llur contemplació. Fou un fred molt viu que no tardà gaire a recobrir interiorment el vidre de les lluernes d'una gruixuda capa de gel. En efecte, el Sol, no escalfant més amb els seus raigs directes el projectil, feia que aquest perdés a poc a poc la calor emmagatzemada entre les seves parets. Aquella calor, per radiació, s'havia evaporat ràpidament per l'espai, i un descens considerable de temperatura s'havia produït. La humitat interior es convertia en gel en tenir contacte amb els vidres i, per tant, impedia tota observació.

el vapor de la nostra respiració

Nicholl consultà el termòmetre i veié que havia baixat fins a disset graus centígrads sota zero. Així, a despit de totes les raons per a ésser estalviador, Barbicane, després d'haver recorregut al gas per a la seva llum, també hi hagué de demanar la seva calor. La baixa temperatura de la bala ja no era suportable. Els seus hostes s'haurien gelat de viu en viu.
-No ens queixarem pas - féu observar Miquel Ardan - de la monotonia del nostre viatge! Quina diversitat, almenys en la temperatura! Tan aviat ens hem encegat de llum i sadollat de calor, com els indians de les Pampes!, tant aviat ens hem submergit en profundes tenebres i enmig d'un fred boreal, com el dels esquimals del Pol! No, vertaderament, no tenim pas el dret de plànyer-nos, i la naturalesa fa ben bé les coses en honor nostre.
-Però - preguntà Nicholl -, ¿quina és la temperatura de l'exterior?
-Precisament la dels espais planetaris - respongué Barbicane.
-Llavors - reprengué Miquel Ardan -, ¿no fóra ara l'avinentesa de fer aquell experiment que no hem pogut intentar, quan estàvem inundats pels raigs solars?
-Aquest és el moment o mai - respongué Barbicane -, car ens trobem perfectament situats per a comprovar la temperatura de l'espai i veure si els càlculs de Fourier o de Pouillet són exactes.
-En tot cas, fa fred! - respongué Miquel -. Guaiteu la humitat interior com es condensa damunt els vidres de les lluernes. Per poc que aquest descens de temperatura continuï, el vapor de la nostra respiració caurà convertit en neu al voltant nostre.
-Preparem un termòmetre - digué Barbicane.
Com ja es pot pensar, un termòmetre ordinari no hauria donat cap resultat en les circumstàncies en què aquell instrument anava a ésser exposat. El mercuri s'hauria gelat dins de la cubeta, perquè la seva liquiditat no es manté a quaranta-dos graus sota zero. Però Barbicane s'havia proveït d'un termòmetre doblegat, sistema Walferdin, que dóna mínimes de temperatura extremament baixes.
Abans de començar l'experiment, fou comparat aquell aparell amb un termòmetre ordinari, i Barbicane es disposà a fer-lo servir.
-Com el manejarem? - va preguntar Nicholl.
-No hi ha cosa més senzilla - respongué Miquel Ardan, que mai no es veia engavanyat -. S'obre ràpidament la lluerna i es llença l'instrument; aquest segueix el projectil amb una docilitat exemplar i un quart més tard es retira...
-Amb la mà? - preguntà Barbicane.
-Amb la mà - respongué Miquel.
-Doncs bé, amic meu, no ho intentis pas - respongué Barbicane -, car la mà que tu retiraries no fóra res més que un monyó gelat i deformat per aquests freds espantosos.
-De debò?
-Experimentaries la sensació d'una terrible cremada, semblant a la d'un ferro blanc de tanta roentor, de manera que el fet que la calor surti brutalment de la nostra carn o que ella hi entri és una mateixa cosa. A més, no tinc la certesa que els objectes llençats fora el projectil continuïn seguint-nos.
-Per què? - preguntà Nicholl.
-És que si nosaltres travessem una atmosfera, per poc densa que sigui, aquests objectes s'hauran retardat. Ultra això, la foscor ens priva de comprovar si encara floten al nostre voltant. Doncs, per no exposar-nos a perdre el termòmetre, el lligarem, i així el farem tornar més fàcilment a l'interior.
Els consells de Barbicane foren seguits. Per la lluerna ràpidament oberta, Nicholl llançà l'instrument, que retenia un cordill molt curt a fi d'ésser retirat ràpidament. La lluerna havia estat entreoberta només un segon, i així i tot en aquell segon n'hi havia hagut prou per a deixar entrar un fred violent a l'interior del projectil.
-Mil dimonis! - exclamà Miquel Ardan -, fa un fred per gelar els ossos blancs!
Barbicane va esperar que passés cosa de mitja hora, temps més que suficient per a permetre a l'instrument de descendir al nivell de la temperatura de l'espai. Després, un cop passada aquella estona, el termòmetre fou retirat ràpidament.
Barbicane calculà la quantitat d'alcohol doblegat en la petita ampolla soldada a la part interior de l'instrument i digué:
-Cent quaranta graus centígrads sota zero!5
Pouillet tenia raó en contra del parer de Fourier. Tal era la terrible temperatura de l'espai sideral!6 Tal és, potser, la dels continents lunars, quan l'astre de les nits ha perdut per radiació tota aquella calor que el Sol li ha anat abocant durant quinze dies!7

1. Matemàticament, 354 hores 22 minuts 1,4 segons. O sia que el dia o la nit lunars tenen cadascun d'ells una durada de 14 dies 18 hores 22 minuts 1,4 segons. Dit altrament, és la meitat de la revolució sinòdica de la Lluna, que s'acompleix en 29 dies 12 hores 44 minuts 2,8 segons. (N. del T.)
2. 800.000 quilòmetres.
3. Això no és pas així. Un eclipsi nostre del Sol vist des de la Lluna fóra per als observadors lunars un eclipsi de Terra. El nostre planeta, que sobrepassa gairebé quatre vegades la grandària aparent del Sol, l'ocultaria per complet, i no apareixeria pas, com diu Juli Verne, com un punt negre sobre la superfície de l'astre resplendent, cosa que no té sentit. L'ombra del nostre satèl·lit es projectaria damunt el nostre globus com una petita taca negra que la travessaria d'una banda a l'altra, mentre que un filet estret i brillant de color rogenc produït per la refracció de l'atmosfera i de boniques coloracions canviants contornejaria tota la Terra. (N. del T.)
4. Aquesta cosa tan meravellosa ha estat en els nostres dies un fet real i palpitant, i tothom ha tingut l'avinentesa de veure per primera vegada, publicada en diaris o revistes d'arreu del món, la cara invisible de la Lluna.
Explicarem breument com ha estat possible de dur a terme aquesta cosa extraordinària i que, com ha dit manta vegada el professor doctor Eduard Fontserè, "hauria tornat boig d'alegria un astrònom del segle passat si hagués pogut veure, com les hem vistes nosaltres, les fotografies obtingudes de la cara invisible de la Lluna".
El dia 4 d'octubre del 1959 era engegat des d'un punt indeterminat de Sibèria el coet còsmic "Lunik III", en direcció a la Lluna, la qual l'endemà es trobaria de la Terra a una distància aproximada de 384.000 quilòmetres. El satèl·lit artificial rus, de 278 quilos de pes i d'1,30 m per 1,20 m de dimensions, era portador, entre altres aparells científics, d'una astrocambra fotogràfica automàtica. Al cap d'uns dos dies de viatge tallava l'òrbita de Ia Lluna i passava a la seva mínima distància (uns 6.200 quilòmetres). Al "Lunik III", en entrar a l'òrbita translunar, li fou canviat el nom que duia pel de "Orbitnik", segons costum dels russos, en tant que es trobava vora 380.000 quilòmetres de la Terra. Poc després, el satèl·lit artificial llençava a través de l'èter uns "bip-bip-bip" espaiats, ben diferents dels que havia emès fins aleshores. Era el senyal convingut pels científics russos que el "Lunik III" començava a girar entorn de la Lluna.
I en efecte, l'endemà, 7 d'octubre, a les 15.30 hores, i trobant-se de 60 a 70.000 Km de la superfície lunar, retratava la cara de la Lluna que normalment està oculta. Per dur a terme aquest treball foren manejats electrònicament des de la mateixa Rússia els comandaments de l'aparell, i el "Lunik III", deturant 40 minuts el seu moviment de rotació, deixava escapar pels tubs dels controls de posició grans dolls de gasos en sentit oposat al moviment que duia, alineant-se amb els raigs solars mentre s'orientava enfocant-se de cara a l'equador lunar. Un cop estigué ben col·locat va anar disparant automàticament els seus dos objectius de 20 i 50 cm de distàncies focals registrats damunt d'una cinta d'una emulsió especial, de 24 X 35 mm, i de tipus magnètic. Tot això fou executat mentre el Sol il·luminava totalment l'hemisferi invisible, i així fou possible d'aconseguir simultàniament una imatge detallada d'aquesta cara invisible i una altra imatge menys detallada de tot el conjunt del disc lunar. El film fou revelat, fixat i assecat automàticament a la temperatura de 25º c. c. que regnava a bord de l'aparell.
Enllestida aquesta operació, el satèl·lit artificial reprengué tot seguit la seva trajectòria, continuant una òrbita de la Lluna. En arribar a la seva màxima distància, a uns 470.000 Km aproximadament, tornà en direcció al nostre planeta i en passar a la distància mínima de la Terra (47.500 km) fou sol·licitat electrònicament per les estacions russes i lliurà per mitjà de les ones de la ràdio les imatges captades de la Lluna.
La imatge obtinguda de la cara invisible de la Lluna no és del tot completa. Ens n'ha estat revelat un 70 %, a més de contenir un 20 % de la cara que tots coneixem. En resta sola a conèixer un 10 % de la part invisible. Tanmateix això facilita la unió cartogràfica dels dos hemisferis de la Lluna i s'ha pogut fer un esbós Cel primer mapa, gairebé complet, del nostre satèl·lit.
La fotografia de la cara invisible de la Lluna, que tots hem vist per primera vegada, mostra un paisatge molt més monòton que el de la cara que coneixem i sense oferir aquest aspecte de rostre humà que ens és tan poètic. La fotografia presenta una immensa planúria vorejada per una grandiosa serralada que travessa l'equador lunar. Petites i poques zones grisoses, representatives dels "mars", i, en canvi, moltíssims cràters, si bé can de tots aquests detalls no té aquella nitidesa dels de les fotografies obtingudes amb el telescopi. No s'hi veuen ranures ni altres típiques característiques com en les de la cara visible, però cal reconèixer que la fotografia fou presa quan el Sol il·luminava de ple el disc i aquest com altres detalls restaren absorbits per la llum. Molt probablement, més endavant, i en nous i repetits experiments, apareixeran aquests detalls que ara manquen, sense que això llevi interès a- questa primera fotografia obtinguda de la cara invisible de la Lluna.
Amb motiu d'aquesta proesa sense precedents en la història de les investigacions científiques i Ia qual els russos s'han afanyat a donar a conèixer, particularment per mitjà d'una abundosa divulgació de les tres distintes fotografies preses de la "part fosca" de la Lluna i en anar donant nom als diferents cràters i "mars" descoberts, no resta més que esperar - segons manifestacions del professor LeònidesI. Sedov, director del "Comitè Interplanetari Soviètic" i ja conegut de Barcelona amb motiu del VIII Congrés d'Astronàutica Internacional, celebrat en 1957 - l'aparició del primer atlas lunar fet amb fotografies en colors i completat fins a un noranta per cent de la seva superfície. Tanmateix, com un tast anticipat d'aquesta obra selenogràfica, durant les sessions del XI Congrés d'Astronàutica tingut darrerament a Estocolm, els russos mostraren a la curiositat dels congressistes el nou mapa de la cara invisible de la Lluna.
Pel que es refereix al "Lunik III", poc temps després d'haver complert la seva missió i de seguir revolucionant en una òrbita que cada vegada s'apropava més al nostre planeta, sobtadament va emmudir. I no fou fins el 20 de maig del 1960 que sabérem que s'havia destruït en passar per l'atmosfera terrestre.
A part la col·laboració que ban prestat en tota la gesta del "Lunik III" eminents homes de ciència russos, sembla que ella es deu principalment a un matemàtic jueu polonès, Ari Sternefeld, nacionalitzat rus, i que ja el 1934 havia calculat les òrbites dels " Sputniks" i "Luniks". Darrerament, pel juliol del 1965, Rússia ha tornat a fotografiar la part oculta de la Lluna mercès al vehicle de l'espai "Zond 3". Les fotografies obtingudes cobreixen una superfície de 9 milions de quilometres quadrats i corresponen a les zones que no foren fotografiades en 1959, havent estat preses des d'una distància d'11.600 quilometres. Aquesta operació fotogràfica va durar una hora i vint minuts. (N. del T.)
5. Una temperatura gairebé igual a la trobada pels expedicionaris del Gun-Club fou la registrada pel satèl·lit artificial "Explorer I", i que els nord-americans van publicar juntament amb altres dades obtingudes de gran interès científic. Així, les temperatures exteriors trobades foren de + 100° a - 150° C., produïdes, respectivament, en passar el satèl·lit per la zona a ple Sol o bé submergit en el con d'ombra de la Terra. L'òrbita el·líptica executada per l'"Explorer I" anava d'un apogeu de prop d'uns 2.540 Km a una distància mínima de 350 Km. (N. del T.).
6. La temperatura existent en el buit, en els espais interplanetaris, sembla ésser la de 273° sota zero (o bé, 3° K o absoluts), ja que en arribar en aquella xifra ha cessat tota agitació molecular. Tanmateix, el concepte de temperatura de l'espai està encara avui en plena discussió. (N. del T.)
7. Segons experiments fets pels astrònoms, s'ha pogut mesurar la temperatura de la Lluna. L'aparell emprat no és altre que un par termoelèctric, combinació de dues peces molt petites de diferents metalls de distint coeficient de dilatació per la calor, les quals, 'en escalfar-se pels raigs del Sol la soldadura que els uneix, estableixen un feble corrent elèctric en el conductor, prou capaç de desviar l'agulla d'un instrument elèctric molt sensible que mesura la intensitat d'aquest corrent.
Les temperatures de la Lluna, factor importantíssim per al cas d'haver-hi vida en el nostre satèl·lit, són molt extremes, i, sense voler caure en exageracions, podem assenyalar com a "temperatures probables" a la Lluna d'entre les obtingudes per diferents observatoris, les d'uns estudis recents que donen un augment a un 118º C. C. quan el Sol és al migdia i un descens a 153° C. C. sota zero a la mitjanit lunar. Direm de passada que no és cosa fàcil de poder saber la temperatura de la cara invisible, perquè aquella porció no envia Ilum que pugui repercutir al par termoelèctric. Només és possible de saber-ho aprofitant els eclipsis totals de Lluna, durant els quals el nostre satèl·lit se sostrau a la radiació solar. (N. del T.)

Tornar a la pàgina inicial