Capítol I
DE LES DEU VINT A LES DEU QUARANTA-SET MINUTS DE LA NIT
Quan tocaren les deu, Miquel
Ardan, Barbicane i Nicholl feren llurs adéus als nombrosos amics que
deixaven a la Terra. Els dos gossos, destinats a aclimatar la raça canina
en els continents lunars, ja estaven reclosos en el projectil. Els tres viatgers
s'acostaren a l'orifici de l'enorme tub de ferro i una grua volant els davallà
fins a la punta cònica de la bala.
Allí, una obertura practicada amb aquesta finalitat els donà accés
al vagó d'alumini. Els aparells de la grua havent estat retirats des
de l'exterior, la boca del Columbiad fou immediatament desembarassada de les
seves darreres encavallades.
Nicholll, un cop estigué introduït amb els seus companys dins el
projectil, s'ocupà de tancar l'obertura per mitjà d'una forta
placa sostinguda interiorment per poderosos cargols a pressió. Altres
plaques, sòlidament encaixades, recobrien els vidres lenticulars de les
lluernes. Els viatgers, hermèticament tancats en llur presó de
metall, estaven submergits enmig d'una foscor profunda.
-I ara, estimats companys - digué Miquel Ardan -, fem com si fóssim
a casa nostra. Jo sóc home molt casolà i el meu fort és
el parament de les habitacions. Es tracta de treure el millor partit possible
del nostre nou estatge i de trobar-nos-hi a pler. I, de moment, procurem veure'ns-hi
una mica més. Què diable!, el gas no s'ha inventat per als talps!
Dient això, el festiu minyó féu brollar la flama d'un llumí
que va rascar a la sola de la seva bota i l'acostà al bec fixat en el
recipient ple d'hidrogen carbonat, emmagatzemat a una alta pressió i
suficient per a abastar de llum i de calefacció la bala durant cent quaranta-quatre
hores, o sigui sis dies i sis nits.
El gas s'encengué. El projectil, així il·luminat, aparegué
com una cambra confortable, d'encoixinades parets, moblat de divans circulars
i on la volta s'arrodonia al cim en forma de mitja taronja.
Els objectes que contenia, armes, instruments, utensilis, sòlidament
agafats i sostinguts contra les rodoneses de l'encoixinat, podien suportar impunement
el xoc de la sortida. Havien estat preses totes les precaucions humanament possibles
per dur a bon terme una tan temerària temptativa.
El gas s'encengué
Miquel Ardan ho revisà tot i se sentí molt cofoi de la seva instal·lació.
-És una presó - deia -, però una presó que viatja,
i amb el dret de treure el nas per la finestra; de bona gana faria un contracte
d'arrendament per cent anys! Te'n rius, Barbicane? Què penses? ¿Que
aquesta presó podria ésser la nostra tomba? Sigui així;
però, tomba i tot, jo no la canviaria pas per aquella de Mahoma que flota
a l'espai i no camina!
Mentre Miquel Ardan parlava així, Barbicane i Nicholl feien els seus
darrers preparatius.
El cronòmetre de Nicholl assenyalava les deu vint de la nit quan els
viatgers es trobaren definitivament reclosos dins la bala. Aquell cronòmetre
estava ajustat a una dècima de segon amb el de l'enginyer Murchison.
Barbicane el consultà.
-Amis meus -digué -, són les deu vint. A les deu quaranta-set,
Murchison engegarà l'espurna elèctrica sobre el fil que comunica
amb la càrrega del Columbiad. En aquell precís moment abandonarem
el nostre esferoide. Tenim, per tant, vint-i-set minuts per a estar encara a
la Terra.
-Vint-i-sis minuts i tretze segons - respongué el metòdic Nicholl.
-I bé! - exclamà Miquel Ardan en un to de bon humor -, en vint-i-sis
minuts es poden fer moltes coses! Es poden discutir les més greus qüestions
de moral o de política i àdhuc resoldre-les! Vint-i-sis minuts
ben esmerçats valen més que vint-i-sis anys sense fer res! Alguns
segons d'un Pascal o d'un Newton són anés preciosos que tota l'existència
d'aquesta indigesta multitud d'imbècils...
-I què en treus, de tot això, etern garlaire? - preguntà
el president Barbicane.
-En trec la conclusió que tenim vint-i-sis minuts - respongué
Ardan.
-Vint-i-quatre només - digué Nicholl.
-Vint-i-quatre si tant ho vols, brau capità - respongué Ardan
-, vint-i-quatre minuts durant els quals es podria profunditzar...
-Miquel - digué Barbicane -, durant la nostra travessia tindrem tot el
temps que vulguem per a estudiar a fons les qüestions més àrdues.
Ara, però, ocupem-nos de la sortida.
-Però, que no estem a punt?
-Certament. Però convé prendre algunes precaucions per atenuar
tant con sigui possible el primer xoc!
-¿Que no tenim aquestes capes d'aigua disposades entre els envans corredissos
i dels quals l'elasticitat ens protegirà suficientment?
-Així ho espero, Miquel - respongué amb dolcesa Barbicane -, però
no n'estic segur del tot!
-Ah, comediant! - exclamà Miquel Ardan -. Espera...! No n'està
segur...! I ho espera en el moment en què ens trobem embarrilats per
venir a fer-nos aquesta llastimosa confessió! Jo me'n vull anar!
-De quina manera?a
-En efecte - digué Miquel Ardan -, això és difícil.
Estem en el tren i el xiulet del conductor ressonarà abans de vint-i-quatre
minuts...
-Vint - féu Nicholl.
Durant alguns instants els tres viatgers es guaitaren. Després examinaren
els objectes reclosos amb ells
Diana i Satèl·lit
.
-Tot és al seu lloc - digué Barbican -. Ara es tracta de decidir
com ens podrem col·locar de la manera més profitosa per a suportar
el xoc de la sortida. La posició que hem d'adoptar no pot ésser
una qualsevol, car és necessari evitar sobretot que la sang aflueixi
massa violentament al cap.
-Justament - féu Nicholl.
-Aleshores - respongué Miquel Ardan, disposat a donar exemple amb la
paraula -, posem-nos de cap per avall i els peus alts, com els pallassos del
Gran Circ!
-No - digué Barbicane -, però ajaguem-nos de costat. Així
resistirem millor el xoc. Tinguem en compte que, al moment que la bala partirà,
el fet de trobar-nos-hi a dins és poc més o menys el mateix que
si hi estiguéssim al davant.
-Aquest "poc més o menys" fa que em tranquillitzi - respongué
Miquel Ardan.
-Sou del meu parer, Nicholl? - va preguntar Barbicane.
-En absolut -respongué el capità -. Tenim encara tretze minuts
i mig.
-Aquest Nicholl no és un home - exclamà Miquel -, sinó
un cronòmetre de segons, amb escapament de roda i àncora, de vuit
centres...
Però els seus companys ja no se l'escoltaven i prenien llurs darreres
disposicions amb una sang freda que ningú no hauria sospitat. Tenien
tot l'aire d'ésser dos viatgers metòdics, pujats en un vagó
i cercant col·locar-se tot el més confortablement possible. En
va hom es pregunta de quina matèria són fets aquests cors americans,
als quals la proximitat del perill més espantós fa afegir una
pulsació de més!
Tres matalassets, gruixuts i sòlidament confeccionats, havien estat col·locats
dins el projectil. Nicholl i Barbicane els disposaren al centre del disc que
formava l'empostissat mòbil. Allí havien d'ajeure's els tres viatgers,
uns moments abans de la sortida.
Durant aquell temps, Ardan, no podent romandre immòbil, donava voltes
en la seva estreta presó com una bèstia ferotge engabiada, parlant
amb els seus amics, parlant amb els seus gossos, Diana i Satèl·lit,
als quals, com es veu, havia donat des d'algun temps aquests noms significatius.
-Hola, Diana! Hola, Satèl·lit! - exclamava bo i excitant-los -.
Heu d'ensenyar als gossos selenites les bones maneres dels gossos de la Terra!
Vet aquí una cosa que farà honor a la raça canina! Ja ho
crec! Si mai tornem a la Terra, vull dur un tipus encreuat de moon-dogs que
farà forrolla.
-Si és que hi ha gossos a la Lluna - digué Barbicane.
-Sí, que n'hi han - afirmà Miquel Ardan -, com hi ha cavalls,
vaques, ases i gallines. Jo aposto que hi trobarem gallines.
-Cent dòlars que no en trobarem - digué Nicholl.
-Acceptats, capità - respongué Ardan tot estrenyent la mà
de Nicholl -. I, a propòsit, tu ja has perdut fins ara tres apostes amb
el nostre president, car s'han reunit els fons necessaris per a l'empresa, l'operació
de la fosa ha reeixit i, per fi, perquè el Columbiad ha estat carregat
sense cap accident. Tot plegat puja sis mil dòlars.
-Sí - respongué Nicholl -. Les deu trenta-set minuts i sis segons.
-Entesos, capità. Doncs bé, abans d'un quart d'hora hauràs
de donar encara nou mil dòlars al president. Quatre mil perquè
el Columbiad no esclatarà i cinc mil perquè el projectil s'enlairarà
a més de sis milles cel amunt.
-Ací tinc el diner - respongué Nicholl tot fent sonar la butxaca
del seu vestit -, i no demano sinó pagar.
-Vaja, Nicholl, ja veig que tu ets un home d'ordre, cosa que jo mai no he pogut
ésser; però, en resum, i permete'm que t'ho digui, has fet fins
ara una sèrie d'apostes poc avantatjoses per a tu.
-I per què? - preguntà Nicholl.
-Perquè, si guanyes la primera aposta que ara segueix, és que
el Columbiad haurà rebentat, i amb ell el projectil, i Barbicane no hi
serà pas per reembossar el teu diner.
-La meva aposta es troba dipositada a la banca de Baltimore -respongué
Barbicane amb senzillesa -, i a manca de Nicholl anirà a parar als seus
hereus!
-Ah, homes pràctics! - exclamà Miquel Ardan -, esperits positius!
Jo us admiro tant com no us comprenc.
-Les deu quaranta dos! - digué Nicholl.
-Només cinc minuts! - respongué Barbicane.
-Sí, cinc petits minuts! - replicà Miquel Ardan -. I nosaltres
estem tancats dins una bala i al fons d'un canó de nou-cents peus! I
dessota aquesta bala hi ha amuntegades quatre-centes mil lliures de pólvora
ordinària! I l'amic Murchison, amb el seu cronòmetre a la mà,
l'ull fix damunt l'agulla i el dit posat sobre l'aparell elèctric, compta
els segons i ens va a engegar als espais interplanetaris...!
-Prou, Miquel, prou! - digué Barbicane amb una veu greu -. Preparem-nos.
Només uns pocs instants ens separen d'un moment suprem. Amics meus, vinga
una estreta de mans!
-Sí - exclamà Miquel Ardan, més commòs que no volia
aparèixer.
I aquells tres ardits companys s'uniren en una darrera estreta.
-Què Déu ens guardi - digué el religiós Barbicane.
Miquel Ardan i Nicholl s'ajagueren damunt els matalassets disposats al centre
del disc.
-Les deu quaranta-set! - murmurà el capità.
Vint segons encara! Barbicane apagà ràpidament el gas i va ajeure's
vora els seus companys.
El profund silenci només era interromput pels moviments del cronòmetre
copejant el secundari.
Sobtadament, un xoc espantós es produí, i el projectil, sota l'arrencada
de sis mil milions de litres de gas ocasionats per la deflagració del
piroxil, s'enlairà espai endins.