Capítol preliminar
QUE RESUMEIX
LA PRIMERA PART D'AQUESTA NOVEL·LA PER A SERVIR
DE PRÒLEG A LA SEGONA
En el transcurs de l'any
186., tot el món fou singularment commogut per una temptativa científica
sense precedents en els annals de la ciència. Els membres del Gun-Club,
cercle d'artillers establert a Baltimore després de la guerra d'Amèrica,
havien tingut la idea de posar-se en comunicació amb la Lluna -sí,
amb la Lluna -, enviant-hi una bala de canó. El seu president, Barbicane,
promotor de l'empresa, havent consultat a aquest respecte amb els astrònoms
de l'observatori de Cambridge, prengué totes les mesures necessàries
per a l'èxit d'aquesta extraordinària temptativa, declarada realitzable
per la majoria de les persones competents. Més endavant, havent-se obert
una subscripció pública que va donar a la vora de trenta milions
de francs, van començar els seus gegantins treballs.
Segons la nota redactada pels membres de l'Observatori, el canó destinat
a llançar el projectil havia d'ésser col·locat en un lloc
situat entre els 0 i 28 graus de latitud Nord o Sud, a fi d'apuntar la Lluna
al zenit. La bala de canó havia d'estar animada d'una velocitat inicial
de dotze mil iardes1 per segon. Engegada el primer de desembre,
a les onze hores menys tretze minuts i vint segons de la nit, havia d'arribar
a la Lluna quatre dies després d'haver partit, el 5 de desembre, al punt
de la mitjanit i a l'instant mateix en què ella es trobaria en el seu
perigeu, és a dir, a la distància més propera de la Terra,
o sigui vuitanta-sis mil quatre-centes deu llegües2
exactes.
Els principals membres del Gun-Club, el president Barbicane, el major Elphiston,
el secretari J.-T. Maston i altres savis, tingueren diverses sessions en les
quals foren discutides la forma i la composició de la bala, la disposició
i la natura del canó, la qualitat i la quantitat de pólvora que
s'empraria.
Fou acordat:
1.r Que el projectil seria un obús d'alumini d'un diàmetre de
cent vuit polzades3 i les seves parets d'un gruix de dotze
polzades,4 i amb un pes de dinou mil dues-centes cinquanta
lliures;5
2.n Que el canó seria un Columbiad de ferro forjat d'una llargària
de nou-cents peus,6 i que seria fos directament a terra;
3.r Que la càrrega seria de quatre-centes mil lliures7
de cotó fulminant, les quals, produint sis mil milions de litres de gas
dessota el projectil, se l'endurien fàcilment cap a l'astre de les nits.
Resoltes aquestes qüestions, el president Barbicane, ajudat de l'enginyer
Murchison, va escollir el lloc situat a la Florida als 27° 7' de latitud
Nord i 5° 7' de longitud Oest. I fou en aquest indret on després
de meravellosos treballs el Columbiad va ésser buidat amb gran èxit.
Així estaven les coses quan sobrevingué un incident que centuplicà
l'interès que hi havia per aquesta gran empresa.
Un francès, un parisenc fantasiós, un artista tan espiritual com
ardit, va demanar per ficar-se dins la bala de canó a fi d'arribar a
la Lluna i realitzar un reconeixement al satèl·lit terrestre.
Aquest agosarat aventurer es deia Miquel Ardan. Va arribar a Amèrica,
fou rebut amb entusiasme, donà un míting, es veié dut en
triomf, reconcilià el president Barbicane amb el seu mortal enemic el
capità Nicholl, i, com a penyora de reconciliació, va decidir-los
que s'embarquessin amb ell en el projectil.
La proposició fou acceptada. Fou modificada la forma de la bala de canó,
que esdevingué cilindrocònica. Fou moblat aquesta mena de vagó
aeri amb poderosos ressorts i envans corredissos que havien d'esmorteir el contracop
de la sortida. Hom va proveir-lo de queviures per un any, d'aigua per alguns
mesos i de gas per uns quants dies, no gaires. Un aparell automàtic fabricava
i fornia l'aire necessari per a la respiració dels tres viatgers. Ensems,
el Gun-Club feia construir en un dels més alts cims de les Muntanyes
Roqueres un telescopi gegantí que permetria d'anar seguint el projectil
durant el seu trajecte a través de l'espai. Tot estava a punt.
L'1 de desembre, a l'hora assenyalada i enmig d'una extraordinària concurrència
d'espectadors, va tenir lloc la sortida, i, per primera vegada, tres sers humans,
abandonant el globus terrestre, es llançaven devers els espais interplanetaris
amb la quasi-certesa d'arribar a llur objectiu. Aquells ardits viatgers, Miquel
Ardan, el president Barbicane i el capità Nicholl, havien d'efectuar
llur viatge en noranta-set hores tretze minuts i vint segons. Consegüenment,
llur arribada a la superfície lunar no podria tenir lloc fins el 5 de
desembre, a mitjanit, i al moment precís en què la Lluna seria
plena, i no el 4, com havien anunciat alguns diaris mal informats.8
Però una circumstància inesperada produïda per la detonació
del Columbiad tingué per efecte immediat pertorbar l'atmosfera terrestre
acumulant-hi una enorme quantitat de vapors. Fenomen que va excitar la indignació
general, car la Lluna va romandre oculta durant algunes nits als ulls dels seus
contempladors.
El digne J.-M. Maston, el més valent amic dels tres viatgers, partí
cap a les Muntanyes Roqueres, acompanyat de l'honorable J. Belfast, director
de l'observatori de Cambridge, fins a l'indret de Long's-Peak, on s'aixecava
el telescopi que apropava la Lluna a dues llegües.9
L'honorable secretari del Gun-Club volia observar per ell mateix el vehicle
dels seus ardits amics.
L'acumulació de núvols a l'atmosfera va impedir tota observació
durant els dies 5, 6, 7, 8, 9 i 10 de desembre. Hom cregué que l'observació
hauria d'ésser ajornada fins al 3 de gener de l'any vinent, car la Lluna,
entrant el dia 11 en el seu darrer quart, només presentaria aleshores
que una porció decreixent
del seu disc i insuficient per a permetre de seguir el recorregut del projectil.
En fi, amb satisfacció general, un fort temporal va netejar l'atmosfera
la nit de l'11 al 12 de desembre, i la Lluna, mig aclarida, va destacar-se netament
sobre el fons negre del cel.
Aquella mateixa nit, un telegrama havia estat transmès des del lloc de
Long's-Peak per J.-T. Maston i Belfast als senyors membres de la Junta de l'observatori
de Cambridge.
Què deia aquell telegrama?
Anunciava que l'11 de desembre, a les vuit quaranta-set del vespre, el projectil
llançat pel Columbiad de Stone's-Hill havia estat albirat pels senyors
Belfast i J.-T. Maston; que la bala de canó, desviada per una causa que
s'ignorava, no havia pogut assolir el seu objectiu, però que havia passat
bastant a prop per a ésser retinguda per l'atracció lunar; que
el seu moviment rectilini s'havia canviat en un moviment circular i que llavors,
arrossegada, seguint una òrbita el·líptica al voltant de
l'astre de les nits, s'havia convertit en el seu satèl·lit.
El telegrama afegia que els elements d'aquest nou astre no havien pogut ésser
calculats encara; car, en efecte, tres observacions prenent l'astre en tres
posicions diferents es requereixen per a determinar aquests elements. Després,
indicava que la distància que separava el projectil de la superfície
lunar "podia" ésser avaluada en dues mil vuit-centes trenta-tres
milles aproximadament.10
Finalment, acabava emetent aquesta doble hipòtesi: o l'atracció
de la Lluna acabarà per endur-se'l i els viatgers arribarien a llur terme;
o el projectil, mantingut en una òrbita immutable, gravitarà al
voltant del disc lunar fins a la fi dels segles.
Entre aquestes diverses alternatives, ¿quina fóra la sort dels
viatgers? Tenien queviures per un cert temps, és cert; però, suposant
l'èxit de llur agosarada temptativa, com tornarien? Tornarien mai més?
Tindrien notícies d'ells? Aquestes preguntes, debatudes per les plomes
més erudites del temps, apassionaven el públic.
Convé fer ací una observació que deu ésser meditada
pels observadors massa precipitats. Quan un savi anuncia al públic una
descoberta purament especulativa, mai no ho sabrà tractar amb prou prudència.
Ningú no està obligat a descobrir un planeta, un cometa o un satèl·lit,
i el qui s'hi enganyi en un cas semblant s'exposa justament a les xanxes de
la multitud. Més val, doncs, esperar, i això és el que
hauria hagut de fer l'impacient J.-T. Maston, abans de llançar a través
del món aquell telegrama que, segons ell, deia el darrer mot d'aquella
empresa.
Efectivament, aquell telegrama contenia errors de dues menes, com fou comprovat
més endavant. En primer lloc, errors d'observació, pel que es
refereix a la distància del projectil a la superfície de la Lluna,
car, a la data de l'11 de desembre era impossible d'albirar-lo, i el que J.-T.
Maston havia vist o havia cregut veure no podia ésser la bala del Columbiad.
Després, errors de teoria sobre la sort reservada al dit projectil, car
fer-lo satèl·lit de la Lluna era posar-se en contradicció
absoluta amb les lleis de la mecànica racional.
Una sola hipòtesi dels observadors del Long's-Peak podia realitzar-se.
La que preveia el cas en què els viatgers -si existien encara - combinarien
llurs esforços amb l'atracció lunar a fi d'atènyer la superfície
del disc.
Ara bé, aquells homes tan intel·ligents com agosarats havien sobreviscut
al terrible contracop de la partença, i és llur viatge en el vagó-projectil
el que serà explicat tant en els seus més dramàtics com
en els seus més singulars detalls. Aquest relat destruirà moltes
il·lusions i previsions; però també donarà una idea
justa de les peripècies reservades a una semblant empresa i a posar de
relleu els instints científics de Barbicane, els recursos de l'enginyós
Nicholl i la humorística audàcia de Miquel Ardan.
Ultra això, demostrarà com el seu digne amic, J.-T. Maston, perdia
el temps, quan inclinat damunt el gegantí telescopi, observava la marxa
de la Lluna a través dels espais estelars.
1. Uns onze quilòmetres.
2. 345.640 Km, distància en la qual es desplegarà
tot aquest viatge de la Terra a la Lluna. Tingui-ho ben present el lector.
Ara bé, considerem convenient d'advertir que aquest trajecte de 86.410
llegües o 345.640 quilòmetres, no és pas la distància
perigenca de la Lluna. El nostre satèl·lit, quan s'acosta a la
Terra en les condicions més favorables de proximitat, mai no és
a una distància inferior de 356.000 Km, i, per tant, aquesta distància
que ens dóna Juli Verne, distància bon tros excessiva de reduïda,
sembla ésser una distància convencional, i només acceptable
que en una acció novel·lística.
Fem aquesta insinuació després d'haver trobat entre les seves
dades algunes que ens han semblat ésser errònies, potser per apreciació,
i que assenyalarem oportunament. Tanmateix, res de tot això no ha de
llevar cap dels mèrits de què frueix aquesta novel·la en
considerar l'aspecte científic d'un viatge a la Lluna. (N. del T.)
3. 2,75 metres.
4. 0,30 metres.
5. 8 tones 730 quilos.
6. Uns 275 metres.
7. 181.400 quilos.
8. Vegi's la nota que hi ha en el capítol XVII, del
primer volum de la novel·la, pàgina 217, referent al dia de l'arribada
dels viatgers i la duració del projectil en el seu trajecte de la Terra
a la Lluna. (N. del T.)
9. 8 quilòmetres.
Mercès al telescopi de Mont Palomar, un detall o un objecte de 35 peus
(10,70 metres) és observable a la Lluna. (N. del T.)
10. 4.560 quilòmetres.