Capítol XXII
EL NOU CIUTADÀ DELS ESTATS UNITS
Aquell dia, tot Amèrica
s'assabentà de l'afer del capità Nicholl i del president Barbicane,
així com del seu desenllaç inusitat. El paper jugat en aquell
encontre pel cavalleresc europeu, la seva inesperada proposició que obviava
tota dificultat, l'acceptació simultània dels dos rivals, aquella
conquesta del continent lunar, en la qual França i els Estats Units estarien
representats, tot això va aplegar-se per fer créixer més
encara la popularitat de Miquel Ardan.
Ja és sabut amb quin frenesí els ianquis s'apassionen per un individu.
En un país on seriosos magistrats s'enganxen al cotxe d'una dansarina
i la passegen triomfalment, pot pensar qualsevol l'apassionament que s'havia
desfermat per l'agosarat francès. Si no desenganxaren els seus cavalls,
fou probablement perquè no en tenia, però li foren atorgades totes
les altres demostracions d'entusiasme. No hi hagué un ciutadà
que no s'adherís a ell de cor i d'esperit. "Ex pluribus unum",
segons la divisa dels Estats Units.
A partir d'aquell dia, Miquel Ardan no tingué un moment de repòs.
Comissions vingudes de tots els racons de la Unió el perseguiren sense
fi ni repòs. Les hagué de rebre de bon o mal grat. Les mans que
va arribar a estrènyer i les persones que tutejà no tenen fi ni
compte; però al capdavall hagué de rendir-se i la seva veu, enrogallada
per tants incomptables discursos, no s'escapava més dels seus llavis
que en sons inintel·ligibles, i ben poc se n'hi faltà que no agafés
una gastroenteritis de resultes dels toasts que hagué de dedicar a tots
els comtats de la Unió. Aquells brindis haurien embriagat qualsevol altre
des del primer dia, però ell se sabé contenir en els límits
d'una semiembriaguesa alhora espiritual i encisadora.
Entre les comissions de tota mena que l'assaltaren, la dels "llunàtics"
no s'oblidà del que ells devien al futur conqueridor de la Lluna. Un
dia, algunes d'aquelles pobres gents, bastant nombroses a Amèrica, vingueren
a trobar-lo i demanaren de retornar amb ell a llur país natal. Algunes
d'elles pretenien parlar el "selenita" i volgueren ensenyar-lo a Miquel
Ardan. Aquest es prestà de bon grat a llur innocent mania i prengué
nombrosos encàrrecs per als seus amics de la Lluna.
-¡Singular follia - digué a Barbicane després d'haver-los
acomiadats -, i follia que ataca sovint les intel·ligències més
despertes! Em deia un dels nostres més grans savis, Aragó1,
que moltes persones de molt de seny i reservades en llurs concepcions es deixaven
dur per una gran exaltació a increïbles singularitats, totes les
vegades que de la Lluna es tractava. ¿Tu no creus en la influència
de la Lluna damunt les malalties?
-Poc - respongué el president del Gun-Club.
-Jo no hi crec pas gaire més, i tanmateix la història ha registrat
fets almenys ben sorprenents. Així en 1693, durant una epidèmia,
moriren moltes persones el dia 21 de gener, en el moment d'un eclipsi. El cèlebre
Bacon tenia uns desmais durant els eclipsis de Lluna i no retornava a la vida
fins després de la completa emersió de l'astre. El rei Carles
VI caigué sis vegades en la follia durant l'any 1399, ja fos durant la
lluna nova, o bé en la lluna plena. Els metges han classificat el mal
caduc entre aquells que segueixen les fases de la Lluna. Les malalties nervioses
han semblat sofrir-ne sovint la influència. Mead parla d'un infant que
experimentava convulsions quan la Lluna entrava en oposició. Gall havia
remarcat que l'exaltació de les persones febles augmentava dues vegades
el mes, i coincidia amb les èpoques de la lluna nova i lluna plena. En
fi, hi ha encara mil observacions d'aquest gènere sobre els vertígens,
les febres malignes, el somnambulisme, que tendeixen a demostrar que la pàllida
viatgera del firmament té una misteriosa influència sobre les
malalties terrestres.
-Però com?, per què? - va preguntar Barbicane.
-Per què? - respongué Miquel Ardan -. Com hi ha món que
jo et faré la mateixa reposta que Aragó repetí dinou segles
després de Plutarc: "Potser és perquè això
no és cert!"
Enmig del seu triomf, Miquel Ardan no pogué escapar de cap dels treballs
obligatoris inherents a l'estat d'home cèlebre. Els empresaris d'èxit
el volgueren exhibir. Barnum va oferir-li un milió per passejar-lo de
ciutat a ciutat en tots els Estats Units i mostrar-lo com un animal curiós.
Miquel Ardan el tractà de cornat2 i va enviar-lo
a passeig.
Així i tot, si ell va refusar de satisfer d'aquesta manera la curiositat
pública, almenys els seus retrats corregueren pel món enter i
ocuparen el lloc d'honor en els àlbums. Se'n feren proves de totes les
dimensions, des de la grandària natural fins a les reduccions microscòpiques
dels segells de correu. Tothom podia posseir el seu heroi en totes les actituds
imaginables, retratat de cap, de bust, a peu dret, de front, de perfil de tres
quarts, de dos. Hom en tragué més d'un milió cinc-cents
mil exemplars, i hi hauria hagut allí una bella avinentesa d'enriquir-se
en relíquies, però ell no ho volgué pas. Tan sols venent
els seus cabells a dòlar la peça ja en tenia prou per a fer fortuna!
Per dir-ho d'una vegada, no li desplaïa gens aquesta popularitat. Ben al
contrari. Es posava a disposició del públic i corresponia amb
l'univers enter. Hom repetia els seus bons acudits i hom els propagava, sobretot
aquells que ell no havia tingut. Hom l'inprestava, segons el costum, car ell
ja era ric per aquesta banda.
No solament estigueren per ell els homes, sinó també les dones.
Quin nombre infinit de "bons casaments" hauria fet, per poc que la
fantasia l'hagués pres sols per "fixar-se"! Les velles misses
sobretot, aquelles que feia quaranta anys que s'anaven assecant damunt la pell,
somniaven nit i dia davant dels seus retrats.
Certament que hauria trobat companyes a centenars, àdhuc si els hagués
imposat la condició de seguir-lo pels aires. Les dones són agosarades
quan no tenen por de res. Però la seva intenció no era pas la
de fer descendència sobre el continent lunar i trasplantar-hi una raça
encreuada de francesos i americans. Va refusar.
-Anar a representar allí dalt - deia - el paper d'Adam amb una filla
d'Eva! Gràcies! No tardaria a trobar serpents...!
Així que per últim pogué sostreure's de les gaubances massa
repetides del seu triomf, en companyia dels seus amics va anar a veure el Columbiad.
Aquesta visita, bé la hi devia! A més, esdevingué molt
fort en balística des que convivia amb Barbicane, J.-T. Maston i tutti
quanti. El seu més gran plaer consistia a repetir a aquells braus artillers
que tots ells no eren més que uns homicides amables i savis. Sota aquest
aspecte no es callava cap broma. El dia que visità el Columbiad va admirar-lo
molt i davallà fins al fons de l'ànima d'aquell gegantí
morter que aviat l'engegaria cap a l'astre de les nits.
-Almenys - digué -, aquest canó no farà mal a ningú,
cosa que ja és prou sorprenent per part d'un canó. Però
de les vostres màquines que destrueixen, incendien i maten, no me'n parleu
pas, i, sobretot, no vingueu mai a dir-me que tenen "una ànima",
perquè no us creuré pas!
Ara ve a tomb de dir una proposició relativa a J.-T. Maston. Quan el
secretari del Gun-Club va sentir que Barbicane i Nicholl acceptaven la proposició
de Miquel Ardan, resolgué d'ajuntar-se amb ells i fer "la partida
de quatre". Un dia, doncs, demanà per prendre part al viatge. Barbicane,
desolat de refusar, li féu comprendre que el projectil no podia endur-se
un nombre tan gran de passatgers. I J.-T. Maston, desesperat, va anar a cercar
Miquel Ardan, que li pregà de resignar-se i li féu valer arguments
"ad hominem".
-Veus, Maston? - li digué -, no convé prendre les meves paraules
en mal sentit, però la veritat sigui dita: allí dalt, entre nosaltres,
tu estàs massa incomplet per a presentar-te a la Lluna!
-Incomplet! - exclamà el valent invàlid.
-Sí, bon amic meu! Pensa en el cas que trobéssim habitants allí
dalt. ¿Voldries donar-los una tan trista idea del que passa aquí
a baix, ensenyar-los el que és la guerra, mostrar-los que la millor part
del seu temps és esmerçat a devorar-se, a esmicolar-se, a trencar-se
braços i cames, i això en un globus que podria alimentar cent
mil milions d'habitants i on amb prou feines n'hi ha mil dos-cents milions?
Vaja, benvolgut amic, que faries que ens deixessin al carrer!
-Però si vosaltres arribareu fets a trossos - replicà J.-T. Maston
-, si estareu tan incomplets com jo!
-Certament - respongué Miquel Ardan -, però no hi arribarem pas
fets a trossos!
En efecte, un experiment preparatori, intentat el 18 d'octubre, havia donat
els millors resultats i havia fet concebre les més legítimes esperances.
Barbicane, desitjant fer-se càrrec de l'efecte del contracop al moment
de la sortida d'un projectil, féu venir un morter de trenta-dues polzades
(0,80 m.) de l'arsenal de Pensacola. Fou instal·lat a la costa de la
rada d'Hillisboro, a fi que la bomba caigués al mar i que la seva caiguda
fos esmorteïda. Només es tractava de provar el sotrac de la sortida
i no el xoc de l'arribada. Un projectil buit fou preparat amb la més
gran cura per a aquest curiós experiment. Un gruixut encoixinat, aplicat
sobre una xarxa de ressorts fets del millor acer cobria les seves parets interiors.
Era un vertader niu curosament encoixinat.
-Quina llàstima de no tenir-hi un lloc! - deia J.-T. Maston tot planyent-se
que la seva estatura no li permetés d'intentar l'aventura.
En aquesta seductora bomba, que es tancava per mitjà d'un tap de rosca,
hi fou introduït de moment un gat negre molt gros i després un esquirol
que pertanyia al secretari perpetu del Gun-Club, i al qual J.-T. Maston tenia
particular afecte. Es tractava de saber com aquests animalets poc sotmesos al
vertigen suportarien aquest viatge experimental.
El morter fou carregat amb cent seixanta lliures de pólvora i la bomba
col·locada dins la peça. Hom féu foc.
De seguida el projectil s'enlairà amb rapidesa, va descriure majestuosament
la seva paràbola, assolí una alçària d'uns mil peus
aproximadament, i amb una corba graciosa anà a enfonsar-se enmig de les
ones.
Sense perdre un moment, una embarcació s'encaminà al lloc de la
seva caiguda. Hàbils nedadors es llançaren sota les aigües
i fixaren uns cables a les orelles de la bomba, la qual fou hissada ràpidament
a bord. No havien passat cinc minuts des de l'instant en què els animals
foren tancats i el moment en què es descargolà el tap de rosca
de la seva presó.
Ardan, Barbicane, Maston i Nicholl es trobaven damunt la barca i assistiren
a l'operació amb un sentiment d'interès fàcil de comprendre.
A penes la bomba fou oberta, que el gat fugí a fora, un xic macat, és
cert, però ple de vida i sense tenir l'aire de retornar d'una expedició
aèria. Però de l'esquirol, res. Prou el buscaren, però
ni el rastre no en pogueren trobar. S'hagué de reconèixer la veritat
del succeït. El gat s'havia menjat el seu company de viatge.
J.-T. Maston va entristir-se molt per la pèrdua del seu pobre esquirolet,
i es proposà inscriure'l en el martirologi de la ciència.
Sigui el que es vulgui, després d'aquest experiment, tota vacil·lació
i tota temença desaparegueren. Ultra això, els plànols
de Barbicane havien encara de perfeccionar el projectil i reduir gairebé
del tot els efectes del contracop. No mancava més que partir.
Dos dies després, Miquel Ardan rebia un missatge del president de la
Unió, honor al qual va mostrar-se particularment sensible.
A exemple del seu cavalleresc compatriota el marquès de La Fayette, el
Govern li atorgava el títol de ciutadà dels Estats Units d'Amèrica.
1. Francesc
Aragó (1786-1853), il·lustre astrònom català de
relleu universal nat al Rosselló. Del 1806 al 1809, viatjà arreu
de les terres de Catalunya, València i Mallorca, com a col·laborador
d'una missió científica de l'observatori de París. (N.
del T.)
2. Els encarregats de menar els elefants a l'Índia.