DE LA TERRA A LA LLUNA

Capítol II

COMUNICACIÓ DEL PRESIDENT BARBICANE

El 5 d'octubre, a les vuit del vespre, una gentada compacta omplia els salons del Gun-Club, situats a 21, Union Square. Tots els membres de la societat residents a Baltimore s'havien presentat a la invitació del seu president. Pel que pertoca als socis corresponsals, els trens els desembarcaven a centenars pels carrers de la ciutat, i, per grandiós que fos el saló de sessions no hi podien trobar lloc. Així és que aquell món de savis també refluïa pels salons propers, pels corredors i àdhuc als patis exteriors, on hi havia una gentada immensa que s'agombolava a les portes i cercant cadascú guanyar els primers rengles, tots ansiosos de conèixer la important comunicació del president Barbicane, empenyent-se, atropellant-se uns amb altres i aixafant-se amb aquella llibertat d'acció pròpia de les multituds educades en les idees del self government1.
Un estranger que s'hagués trobat aquella nit a Baltimore no hauria pogut aconseguir ni a preu d'or de penetrar en el gran saló, car estava reservat exclusivament als membres residents o corresponsals, i així és que les autoritats de la ciutat, els magistrats del consell dels selectmen2, s'havien hagut de barrejar amb la turba dels seus administrats, per prendre al vol les notícies de l'interior.
Així i tot, l'immens saló oferia als esguards un curiós espectacle. Aquell ampli local estava meravellosament apropiat al seu desti. Altes columnes formades de canons sobreposats que tenien per base feixucs morters sostenien les esveltes arcades de la volta, veritables encaixos de fosa magnificament encunyats. Panòplies de trabucs, d'arcabussos, de carrabines i de tota mena d'armes de foc antigues o modernes embellien les parets en un entrellaçament pintoresc. El gas sortia a tota flama d'un miler de revòlvers aplegats en forma d'aranyes de saló, mentre que les giràndoles de pistoles i els canelobres formats de feixos de fusells completaven aquella artística il·luminació. Els models de canons, les mostres de bronze, les rodelles crivellades de trets, les plaques estavellades pel xoc de les bales del Gun-Club, assortits d'atacadors3 i d'escovillons, rosaris de bombes, collarets de projectils, garlandes d'obusos, en un mot, tots els estris de l'artilleria, sorprenien per l'esglaiadora disposició i feien pensar si llur veritable destinació era més decorativa que mortífera.
En un lloc distingit, hom hi veia, darrera d'una esplèndida vitrina, un tros de culata, trencada i retorçada per l'efecte de la pólvora, preciosa relíquia del canó de J.-T. Maston.
En un extrem del saló, el president, assistit per quatre secretaris, ocupava una gran tarima. La seva poltrona, enlairada per una bateria esculturada, afectava en el seu conjunt les vigoroses línies d'un morter de trenta-dues polzades; estava apuntat en un angle de noranta graus i suspès per golfos, de tal manera que el president podia imprimir, com en els balancins, un balanceig molt agradable en el temps de les grans calors. Damunt la taula, grandiosa planxa de ferro sostinguda per sis antics canons, hi havia un tinter d'un gust exquisit, fet d'una bala de canó delicadament cisellada, i un timbre que es disparava, quan calia, com un revòlver. Durant les discussions acalorades, aquell timbre de nou gènere amb prou feines si podia fer callar la veu d'aquella legió d'artillers sobreexcitats.
Davant la taula presidencial, els bancs disposats en ziga-zaga, com les circumval·lacions d'una trinxera, formaven una successió de bastions i de cortines on prenien lloc tots els membres del Gun-Club, de manera que aquell vespre bé podia dir-se "que hi havia gent fins per les muralles". Però el president era prou conegut per a saber que ell no hauria destorbat els seus col·legues sense un motiu molt greu.
Impey Barbicane era un home de quaranta anys, calmós, fred, sobri, d'un caràcter eminentment seriós i concentrat. Exacte com un cronòmetre, era d'un temperament a tota prova com incommovible. Poc cavalleresc, encara que aventurer, però portant idees pràctiques àdhuc a les seves empreses més temeràries. Era l'home per excel·lencia de Nova-Anglaterra, el nordista colonitzador, el descendent d'aquelles Testes Roges tan funestes als Estuards, i l'implacable enemic dels cavallers del Sud, aquells antics senyors de la mare pàtria. En un mot, un ianqui de cap a peus.

El president Barbicane

Barbicane havia fet una grossa fortuna en el comerç de fustes. Nomenat director d'artilleria durant la guerra, va mostrar-se fecund en invencions i audaciós en les seves idees, contribuí poderosament als progressos d'aquesta arma i donà a les coses experimentals un impuls incomparable.
Era un personatge de talla mitjana i que, per una rara excepció en el Gun-Club, tenia intactes tots els membres. Les seves faccions accentuades semblaven traçades amb el cartabò i el tiralínies, i, si és cert que per a endevinar els instints d'un home se l'ha de mirar de perfil, Barbicane vist així presentava els més evidents indicis d'energia, d'audàcia i de sang freda.
En aquell moment romania immòbil a la seva poltrona, callat, absorbit, l'esguard en si mateix, encapellat amb el seu barret de copa alta, cilindre de seda negra que sembla fet a propòsit per als cranis americans.
Al seu voltant, els seus col·legues conversaven animadament sense distreure'l. Entre ells s'interrogaven, es llançaven al camp de les suposicions, es miraven de reüll el seu president i cercaven, encara que en va, d'aclarir la incògnita de la seva fesomia impertorbable.
Quan tocaren les vuit al rellotge fulminant del gran saló, Barbicane, com mogut per un ressort, va aixecar-se sobtadament. Es féu un silenci general i l'orador, en un to de veu una mica emfàtic, prengué la paraula en aquests termes:
-Excel·lents col·legues: Fa molt temps que una pau infecunda ha vingut a condemnar els membres del Gun-Club a una sensible ociositat. Després d'un període d'alguns anys, tan ric d'incidents, ha estat forçós d'abandonar els nostres treballs i aturar-nos de cop i volta en el camí del progrès. No tinc por de proclamar en veu alta que tota guerra que ens tornés a posar les armes a les mans seria ben rebuda...
-Si, la guerra! - saltà l'impetuós J.-T. Maston.
-Atenció!, atenció! - cridaren pertot arreu.
-Però la guerra - digué Barbicane -, la guerra és impossible en les circumstàncies actuals, i, per més que així ho desitgi et meu honorable interruptor,
molts anys han de passar abans que els canons tronin en et camp de batalla. Cal, doncs, prendre una resolució i cercar en un altre ordre d'idees un aliment per a l'activitat que ens devora!
L'assemblea comprengué que et seu president anava a abordar el punt delicat i va redoblar l'atenció.
-Fa alguns mesos, ardits col·legues - reprengué Barbicane -, que vinc preguntant-me si, sense allunyar-nos de la nostra especialitat, no podríem emprendre algun gran experiment digne del segle dinovè, i si els progressos de la balística ens permetrien de dur-lo a bon terme. Així, després de cercar, estudiar i calcular, he tret dels meus estudis el convenciment que nosaltres hem de reeixir en una empresa que seria impossible a qualsevol altre país. Aquest projecte, llargament treballat, és el fi de la meva comunicació. És un projecte digne de vosaltres, digne del passat del Gun-Club, i no podrà menys de fer molt de soroll a tot et món!
-Molt de soroll? - preguntà un artiller apassionat.
-Molt de soroll en el veritable sentit de la paraula - respongué Barbicane.
-No interrompeu! - repetiren diverses veus.
-Us prego, estimats col·legues - reprengué Barbicane -, que m'atorgueu ara tota la vostra atenció.

L'assemblea del Gun-Club

Un estremiment corregué per tota l'assemblea. Barbicane, havent-se assegurat amb un gest ràpid el barret al cap, continuà et diseurs amb veu tranquil·la.
-No hi ha ningú de vosaltres que no hagi vist la Lluna, o almenys que no n'hagi sentit parlar. No us sorprengueu si vinc aquí a distreure-us parlant de l'astre de les nits. Potser ens serà reservat a nosaltres d'ésser els Coloms d'aquest món inconegut. Vulgueu comprendre'm, ajudeu-me amb tot et vostre poder i jo us conduiré a la seva conquesta, i el seu nom s'unirà als dels trenta-sis Estats que formen aquest gran país de la Unió4.
-Visca la Lluna! - cridà a una sola veu tot el Gun-Club.
-S'ha estudiat molt la Lluna - reprengué Barbicane -; la seva massa, la seva densitat, el seu pes, el seu volum, la seva constitució, els seus moviments, la seva distancia i el seu paper en el món solar; tot això ens està perfectament determinat. Hom ha aixecat mapes selenogràfics5 amb una perfecció que iguala, això si no els supera, alguns dels mapes de la Terra; i la fotografia ha donat també del nostre satèl·lit mostres d'una bellesa incomparable. En una paraula, se sap de la Lluna tot el que les ciències matemàtiques, l'astronomia, la geologia i l'òptica poden ensenyar-nos, però fins aqui mai no hi ha estat establerta una comunicació directa.
Un viu moviment d'interès i de sorpresa acolli aquestes paraules.
-Permeteu-me - digué Barbicane - de recordarvos en poques paraules de quina manera alguns caps calents, embarcats en viatges imaginaris, pretengueren haver penetrat en els secrets del nostre satèl·lit. El segle XVII, un tal David Fabricius es gloriejava d'haver vist amb els seus propis ulls els habitants de la Lluna. El 1649, un francès, Joan Baudoin, publicà el Viatge fet al món de la Lluna per Domènec González, aventurer espanyol. En la mateixa època, Cyrano de Bergerac publicà aquella cèlebre expedició que tant d'èxit tingué a França. Més endavant, un altre francès (pel que es veu, els francesos s'ocupen molt de la Lluna), anomenat Fontenelle, escrivia la Pluralitat dels Mons, una obra d'art en el seu temps, però que la ciència, en anar avançant, destrueix, àdhuc tractant-se d'obres d'art! Vers el 1835, un opuscle traduit del "New York American" conta que sir John Herschell, enviat al Cap de Bona Esperança per a certs estudis astronòmics, amb l'ajuda d'un telescopi perfeccionat per una il·luminació interior, havia apropat la Lluna a una distància de vuitanta iardes6. Llavors va albirar diversament les cavernes en les quals viuen els hipopòtams, verdes muntanyes amb franges d'encaixos d'or, moltons amb corns de vori, cabirols blancs i habitants amb ales membranoses com les de la rata-pinyada. Aquell fulletó, escrit per un americà anomenat Locke7, obtingué un gran èxit. Però aviat es veié que tot ell era una mistificació científica, i els francesos foren els primers a riure-se'n.
-Riure's d'un americà! - cridà J.-T. Maston -, vet aquí un casus belli...!
-Tranquil·litzeu-vos, amie meu. Els francesos, abans de riure-se'n, havien estat perfectament enganyats pel nostre compatriota. Per acabar aquesta ràpida ullada històrica, us diré que un tal Hans Pfaal, de Rotterdam, enlairant-se amb un globus ple d'un gas extret de l'azot i trenta vegades més lleuger que l'hidrogen, assoleix la Lluna després de dinou dies de viatge. Aquell viatge, així com els de les anteriors temptatives, era simplement imaginari, però fou l'obra d'un escriptor popular a Amèrica, un geni rar i contemplatiu. Em refereixo a Edgar Poë!
-Hurra, Edgar Poë! - cridà l'assemblea, electritzada per les paraules del seu president.
-Acabo - digué Barbicane -. Aquestes temptatives, que podriem anomenar purament literàries, són perfectament insuficients per a entaular relacions formals amb l'astre de les nits. Malgrat tot, he d'afegir que alguns esperits pràctics intentaren de posar-se en comunicació amb la Lluna. Així, fa alguns anys, un geòmetra alemany proposà d'enviar una comissió de savis a les estepes de Sibèria. Allí, en aquelles vastes planúries, hom havia de fixar unes immenses figures geomètriques, dibuixades per mitjà de reflectors lluminosos, i entre altres el quadrat de la hipotenusa, conegut pels francesos amb el nom del "Pont dels ases". "Tot ésser vivent - deia et geòmetra - deu comprendre la finalitat científica d'aquesta figura. Els selenites8, si existeixen, contestaran amb una figura semblant, i un cop establerta la comunicació serà cosa fàcil d'inventar un alfabet que permeti de conversar amb els habitants de la Lluna". Així parlava el geòmetra alemany, però el seu projecte no fou posat en execució, i fins ara no hi ha cap lligam directe entre la Terra i et seu satèl·lit. Però està reservat al geni pràctic dels americans el posar-se en relació amb el món sideral. El mitjà d'arribar-hi és senzill, fàcil, segur, infal·lible, i aquest ve a ésser l'objecte de la meva proposició.
Un gran murmuri, una tempesta d'exclamacions, acollí aquestes paraules. No hi havia cap dels assistents que no fos dominat, arrossegat o arravatat per les paraules de l'orador.
-Atenció! Atenció! Silenci! - se sentia pertot arreu.
Un cop calmada l'agitació, Barbicane reprengué amb una gran gravetat el seu interromput discurs:
-Ja sabeu - digué - quins progressos ha fet la balística d'alguns anys ençà i quin grau de perfecció haurien arribat a assolir les armes de foc si la guerra hagués continuat. Tampoc no ignoreu que, d'una manera general, la força de resistència dels canons i la potència expansiva de la pólvora són il·limitades. Doncs bé, partint d'aquest principi, m'he preguntat a mi mateix si, per mitjà d'un aparell suficient, construït en unes condicions de resistència determinades, no seria possible d'enviar una bala a la Lluna.
A aquestes paraules, un crit d'astorament s'escapà de mil pits panteixants; després es féu un moment de silenci, semblant a aquesta calma profunda que precedeix les tronades. I, en efecte, la tronada esclatà, però fou una tronada d'aplaudiments, de crits, de clamors, que féu tremolar et saló de sessions. El president volia parlar i no podia. Fins al cap de deu minuts no es va poder fer sentir.
-Deixeu-me acabar - digué fredament -. He estudiat la qüestió sota tots els aspectes, l'he escomesa resoltament i dels meus càlculs indiscutables en resulta que tot projectil dotat d'una velocitat initial de dotze mil iardes9 per segon, i dirigit devers la Lluna, hi arribarà necessàriament. Així, tinc l'honor de proposar-vos, distingits col·legues, d'intentar aquest petit experiment!

1. Govern personal.
2. Administradors de la ciutat elegits per la població.
3. Instrument que serveix per a atacar els canons d'artilleria.
4. Actualment són cinquanta els Estats. Darrerament, han estat incorporats el territori d'Alaska i l'arxipèlag Hawai. (N. del T.).
5. De ó???v?, molt grec que significa Lluna.
6. La iarda val un poc menys que el metre, 0,914 metres exactament. En el cas de què ara tractem, l'astrònom hauria apropat la Lluna a un poc més de 73 metres. (N. del T.).
7. Aquest fulletó fou publicat a França pel republicà Laviron, mort al setge de Roma el 1849.
8. Habitants de la Lluna.
9. Prop d'onze mil metres.