Capítol XI
FLORIDA I TEXAS
Restava en peu un problema
a resoldre: escollir un lloc favorable a l'experiment. D'acord amb la indicació
feta per l'observatori de Cambridge, el dispar havia d'ésser dirigit
perpendicularment al plànol de l'horitzó, això és,
vers el zenit, i la Lluna no ascendeix al zenit només que en les regions
situades entre 0º i 28º de latitud, o, en altres termes, la seva declinació
no és més que de 28º1. Es tractava,
per tant, de determinar exactament el punt del globus on seria fos el grandiós
Columbiad.
El 20 d'octubre, havent-se reunit novament el Gun-Club en junta general, Barbicane
mostrà un mapa magnífic dels Estats Units executar per Z. Belltropp.
Però, sense donar-li encara ni temps de desplegar-lo, J.-T. Maston ja
havia demanat la paraula amb la seva vehemència habitual i es posà
a parlar en aquests termes:
-Honorables col·legues: la qüestió que anem a tractar avui
té una vera importància nacional, i ens donarà l'avinentesa
de fer un gran acte de patriotisme.
Els membres del Gun-Club es miraren entre ells sense comprendre on aniria a
parar l'orador.
-Cap de vosaltres - prosseguí - no té el pensament de transigir
amb la glòria del seu país, i, si hi ha un dret que la Unió
pugui reivindicar, aquest no és altre que el d'oferir un recer al formidable
canó del Gun-Club. Ara bé, en les actuals circumstàncies...
-Molt bé Maston... - digué el president.
-Permeteu-me d'exposar el meu pensament - seguí dient l'orador -. En
les circumstàncies actuals, estem obligats a escollir un lloc bastant
a la vora de l'equador, a fi que l'experiment es dugui a terme en bones condicions...
-Si vós voleu... - digué Barbicane.
-Us demano que em deixeu exposar lliurement el meu pensament - replicà
el fogós J.-T. Maston -, i sostinc que el territori en el qual s'engegarà
el nostre gloriós projectil ha de pertànyer a la Unió.
-Això ningú no ho dubta! - respongueren alguns membres.
-Bé. Com sigui que les nostres fronteres no són prou extenses,
ja que al Sud l'oceà ens oposa una barrera infranquejable, i ja que ens
és necessari de cercar més enllà dels Estats Units i en
un país limítrof aquest vint-i-vuitè paral·lel,
heus aquí un casus belli legítim, i jo demano que es declari la
guerra a Mèxic!
-Això no!, això no! - cridaren de pertot arreu.
-No! - replicà J.-T. Maston. Vaja!, em sorprèn molt de sentir
aquesta paraula aquí en aquest cercle!
-Però escolteu...
-Mai, mai! - exclamava el fogós orador -. Tard o d'hora, aquesta guerra
esclatarà, i jo demano que esclati avui mateix!
-Maston - digué Barbicane tot fent sonar el seu timbre sorollosament
-, us retiro la paraula!
Maston volgué replicar, però alguns dels seus col·legues
aconseguiren fer que callés.
-Convinc - digué Barbicane - que l'experiment no pot ni ha d'ésser
realitzat en altre lloc que en terres de la Unió, però si el meu
impacient amic m'hagués deixat parlar, i si ell hagués donat una
ullada damunt un mapa, sabria que és perfectament inútil de declarar
la guerra al nostres veïns, car certes fronteres dels Estats Units s'estenen
més enllà del vint-i-vuitè paral·lel. Com podeu
veure, tenim a la nostra disposició tota la part meridional de Texas
i la Florida.
L'incident no tingué conseqüències, però així
i tot no fou sense recança que J.-T. Maston es deixà convèncer.
Fou decidit que el Columbiad seria fos en el sòl de Texas o bé
en el de la Florida. Però aquesta decisió havia d'originar una
rivalitat sense exemple entre las ciutats d'aquests dos Estats.
El vint-i-vuitè paral·lel, en trobar la costa americana, travessa
la península de la Florida i la divideix en dues parts poc més
o menys iguals. Després, estenent-se en el golf de Mèxic, subtendeix
l'arc format per les costes d'Alabama, Mississipí i Lluïsiana. Abordant
Texas, del qual talla un angle, es perllonga a través de Mèxic,
travessa Sonora, salta la Baixa Califòrnia i va a perdre's en els mars
del Pacífic. Només hi havia les porcions de Texas i de la Florida
situades dessota d'aquest paral·lel que estiguessin en les condicions
de latitud requerides per l'observatori de Cambridge.
El mapa de Florida
La Florida, en la seva part meridional, no compta amb ciutats importants. Es
troba només eriçada de fortins aixecats contra els indis errants.
Una sola ciutat, Tampa-Town, podia reclamar a favor de la seva situació
i presentar-se amb els seus drets.
A Texas, s'esdevé tot el contrari. Les ciutats són més
nombroses i més importants: Corpus Christi en el comtat de Nueces, i
totes les ciutats situades en el Río Bravo, Laredo, Comalites, San Ignacio,
en el Web; Roma, Río Grande-City, en el Starr; Edimburg, en l'Hidalgo;
Santa Rita, Panda i Brownsville, en el Camerón, formaren una lliga imponent
contra les pretensions de la Florida.
Així que, a penes fou coneguda la decisió presa, els diputats
de Texas i els floridencs arribaren a Baltimore pel camí més curt
i a partir d'aquell moment el president Barbicane i els membres influents del
Gun-Club foresn assetjats dia i nit per reclamacions formidables. Si set ciutats
de Grècia es disputen l'honor d'haver vist néixer Homer, dos Estats
tot sencers amenaçaven d'anar-se'n a les mans a propòsit d'un
canó.
Es veieren llavors aquells "ferotges germans" passejar-se amb armes
pels carrers de la ciutat. A cada encontre era de témer qualsevol conflicte,
que hauria tingut conseqüències desastroses. Per sort, la prudència
i l'habilitat del president Barbicane conjuraren aquest perill. Les demostracions
personals trobaren un derivatiu en els diaris dels Estats respectius. Fou així
que el "New-York Herald" i la "Tribuna" sostingueren Texas,
mentre que el "Times" i l'"American Review" prengueren fet
i causa pels diputats de la Florida. Els membres del Gun-Club ja no sabien quin
dels dos partits escoltar-se.
Texas arribava ufanosa amb el seu reguitzell de vint-i-sis comtats, que semblava
posar en bateria. En canvi, la Florida responia que dotze comtats podien més
que vint-i-sis, en un país sis vegades més petit.
Texas s'estarrufava molt dels seus tres-cents trenta mil habitants, i la Florida,
menys extensa, es vantava d'ésser més poblada sols amb cinquanta-sis
mil. A més, acusava Texas de tenir una especialitat en febres palúdiques
que li costaven cada any, a bones o a dolentes, diversos milers d'habitants.
I amb això no anava errada.
Al seu torn, Texas replicava dient que per febres la Florida no tenia res a
envejar-li, i que a més era molt eixelebrada de tractar els altres països
de malsans, quan ella tenia com un honor de posseir el vómito negro en
estat crònic. I Texas tenia raó també.
-Ultra això - afegien els texencs per l'òrgan de "New-York
Herald" -, es deuen certes consideracions a un Estat on creix el més
bell cotó de tot Amèrica, a un Estat que produeix la millor alzina
per a la construcció de navilis, i a un Estat que conté una hulla
magnífica i mines de ferro on el rendiment és del cinquanta per
cent de mineral pur.
A tot això, l'"American Review" responia dient que el sòl
de la Florida, sense ésser tan ric, oferia millors condicions per al
treball de buidar i fondre el Columbiad, car estava compost de sorra i de terra
argilosa.
-Però- reprenien els texencs - abans de fondre el que sigui en un país
convé arribar-hi, en aquest país, i les comunicacions amb la Florida
són difícils, mentre que la costa de Texas ofereix la badia de
Galveston, que té catorze llegües2 d'extensió
i que pot contenir les esquadres de tot el món.
-Vaja! - replicaven els diaris consagrats als floridencs -, ens feu gràcia
amb la vostra badia de Galveston, situada per damunt del vint-i-novè
paral·lel. ¿No tenim, nosaltres, la badia d'Espíritu Santo,
oberta precisament sobre el vint-i-vuitè grau de latitud, i pel qual
els navilis arriben directament a Tampa-Town?
-Bonica badia - saltava Texas -, una badia que està mig coberta d'arena!
-Els qui esteu cobert d'arena sou vosaltres! - cridava la Florida -. No dirà
ningú que nosaltres siguem un país de salvatges.
-A fe de món, que els semínoles bé corren prou pels vostres
camps!
-I ca! I els vostres apatxes i comantxes, ¿que potser són més
civilitzats?
I així durava la guerra des de feia alguns dies, quan la Florida assajà
de dur el seu adversari en un altre terreny, i un matí el "Times
"insinuà que, l'empresa essent "essencialment americana",
només podia fer-se damunt d'un territori "essencialment americà"!
En saber això, Texas va botar: -Americans! - cridà -, ¿però
que no ho som nosaltres tant com vosaltres? Texas i la Florida, ¿no foren
incorporades totes dues a la Unió el 1845?
-Sí, sens dubte - responia el "Times" -, però nosaltres
pertanyem als americans des del 1820.
-Ja ho crec - replicà la "Tribuna" -, després d'haver
estat espanyols o anglesos durant dos-cents anys, us van vendre als Estats Units
per cinc milions de dòlars!
-I això què importa! - replicaren els floridencs -, que hem d'avergonyir-nos-en?
En 1803, ¿no fou comprada la Lluïsana a Napoleó pel preu
de setze milions de dòlars?
-Quina vergonya! - cridaren llavors els diputats de Texas -. Un miserable tros
de terra com la Florida es gosa comparar amb Texas, que, en comptes de vendre's,
s'ha fet independent; que foragità els mexicans el 2 de març del
1836 i que va declarar-se república federativa després de la victòria
aconseguida per Samuel Houston a les vores del San Jacinto sobre les tropes
de Santa Ana! Un país, en fi, que s'ha adjuntat voluntàriament
als Estats Units d'Amèrica!
-Perquè tenia por dels mexicans! - respongué la Florida.
Por! A partir del dia que fou dita aquesta paraula, veritablement massa dura,
la posició esdevingué intolerable. S'esperava una degolladissa
dels dos partits pels carrers de Baltimore i calgué posar guardes a la
vista dels diputats.
El president Barbicane no sabia on tenia el cap. Notes, documents, munts de
lletres amb amenaces, plovien a casa seva. Quin partit prendre? Sota el punt
de vista de l'apropació del sòl, de la facilitat de comunicacions
i de la rapidesa dels transports, els drets dels dos Estats estaven veritablement
igualats. Quant a les personalitats polítiques, aquestes no tenien res
a veure-hi, en tot aquest afer.
Aquesta vacil·lació, aquesta nosa, ja durava massa temps, i Barbicane
resolgué de sortir-se'n aviat. Reuní els seus confrares i la solució
que els proposà fou verament assenyada, com es veurà.
-Considerant bé - digué - el que acaba de passar entre la Florida
i Texas, és evident que les mateixes dificultats es reproduiran entre
les ciutats de l'Estat afavorit. La rivalitat davallarà del gènere
a l'espècie, de l'Estat a la ciutat, i això és tot. Bé,
Texas posseeix onze ciutats en les condicions requerides, les quals es disputaran
l'honor de l'empresa i ens originaran nous conflictes, mentre que la Florida
només en té una. Doncs que sigui tot per a la Florida i per a
Tampa-Town!3.
Quan aquesta decisió fou feta pública va produir una gran decepció
als diputats de Texas. Entraren en un indescriptible furor i adreçaren
provocacions nominals als diferents membres del Gun-Club. Els magistrats de
Baltimore no tingueren més remei que prendre un partit. Encarregaren
un tren especial on acomodaren els texencs de bon o mal grat, i deixaren la
ciutat amb una rapidesa de trenta milles per hora.
Calgué posar guardes a la vista dels diputats
Però, per molt de pressa que marxessin, tingueren temps abans de llençar
un darrer i amenaçador sarcasme a llurs adversaris.
Fent al·lusió a la poca amplària de la Florida, gairebé
simple illa estreta entre dos mars, pretengueren que no resistiria el sotrac
del dispar i que saltaria a la primera canonada.
-Millor, que salti! - respongueren els floridencs amb un laconisme digne dels
temps de l'antigor.
1. La
declinació d'un astre és la seva latitud en l'esfera celeste,
l'ascensió dreta n'és la longitud.
2. Més de 62 quilòmetres.
3. És prou sabut de tothom que en l'actualitat la
península de la Florida (alternant amb la nova base de Vandenberg, a
Califòrnia) constitueix també la plataforma des d'on s'engeguen
a l'espai, i més particularment des de Cabo Cañaveral, en el litoral
de l'Atlàntic, aquests coets gegantins i projectils teledirigits, alguns
dels quals han estat portadors de satèl·lits artificials.
Fou per l'octubre del 1946 quan Washington considerà necessari disposar
d'un camp d'experimentació per a aquelles armes que els alemanys, en
la darrera Guerra Mundial, empraren per primera vegada i de les quals l'exèrcit
nord-americà estava mancat. Després de molts projectes i llargues
negociacions fou escollit com a punt bàsic per a les proves i investigacions
l'indret de Cabo Cañaveral, a la Florida i a l'Est de la península.
Pel maig del 1950 van començar els treballs de construcció del
grandiós camp, i tres mesos més tard tenia lloc el primer dispar
d'una V-2 alemanya, portadora d'un coet "W.A.C. Corporal", i a partir
d'aquell assaig fins al moment present el Cabo Cañaveral s'ha convertit
en el nucli defensiu més important del món occidental.
Una complicada i immensa cadena d'instal·lacions que seria llarg d'explicar
parteix d'aquell punt i, estenent-se per tot l'arxipèlag de les Bahames,
arriba fins a 9.000 quilòmetres de distància en la seva tasca
d'organització i control. L'illa de l'Ascensió, colònia
britànica al sud de l'Atlàntic, més avall de l'Equador,
és on es troba muntada la darrera estació de control dels projectils
que són disparats de Cabo Cañaveral, i on instal·lacions
molt especials de radar segueixen i fixen trajectòries dels senyals emesos
pels projectils, mentre altres complicats aparells transmeten en mil·lèsimes
de segon tots els informes recollits a Cabo Cañaveral. Ultra això,
hi ha observatoris meteorològics de l'atmosfera i de l'estratosfera,
i també equips fotogràfics i cinematogràfics previstos
per a captar la caiguda del projectil. Finalment, una petita flota de "vaixells-controls",
que disposen de les mateixes instal·lacions que aquelles de les illes,
cobreixen els espais buits d'un punt a l'altre.
Serà, doncs, des de Cabo Cañaveral, on els Estats Units confien
aconseguir algun dia resultats sensacionals en disposar d'una base lunar, i,
per a més endavant, situar satèl·lits informadors al voltant
de Venus i de Mart. (N. del T.)