Capítol IX
CONSEQÜÈNCIES D'UNA DESVIACIÓ
Barbicane ja no tenia cap
més inquietud sinó per l'èxit del viatge, almenys per la
força d'impulsió del projectil. La seva velocitat virtual se l'enduia
més enllà de la línia neutra. Per tant, no tornaria a la
Terra ni tampoc s'immobilitzaria en el punt d'atracció. Una sola hipòtesi
quedava en peu per a realitzar-se. L'arribada de la bala al seu destí
sota l'acció de l'atracció lunar.
En realitat, era una caiguda de vuit mil dues-centes noranta-sis llegües1
sobre un astre en què, certament, la pesantor no era sinó un sisè
de la pesantor terrestre. Així i tot, era una caiguda formidable i contra
la qual calia prendre totes les precaucions sense retard.
Aquestes precaucions eren de dues menes: les unes havien d'esmorteir el xoc
al moment en què el projectil tocaria la superfície lunar; les
altres, havien de frenar la seva caiguda, i, per consegüent, fer-la menys
violenta.
Per esmorteir el cop, era una llàstima que Barbicane no pogués
emprar els mitjans que havien atenuat amb tanta utilitat el xoc de la partença,
és a dir, l'aigua emprada com a ressort i els envans corredissos. Els
envans romanien encara, però en canvi mancava l'aigua, car no es podia
fer servir la reserva que hi havia per a aquella operació, reserva preciosa
per al cas en què, durant els primers dies, manqués l'element
líquid en el sòl lunar.
Endemés, aquella reserva hauria estat molt insuficient per a servir de
ressort. La capa d'aigua emmagatzemada dins el projectil a la sortida, damunt
la qual hi havia el disc estancat, no ocupava pas menys de tres peus d'altura2
damunt d'una superfície de cinquanta-quatre peus quadrats.3
Amidava en volum sis metres cúbics i en pes 5.216 quilos. En canvi, els
dipòsits no en contenien ni la cinquena part. Calia, doncs, renunciar
a aquest mitjà tan potent d'esmorteir el xoc d'arribada.
Molt sortosament, Barbicane, no content d'emprar l'aigua, havia proveït
el disc mòbil de poderosos topalls de molles, destinats a afeblir el
xoc contra el fons després de la desaparició dels envans horitzontals.
Aquests topalls existien encara, i n'hi havia prou amb encaixar-los i tornar
a lloc el disc mòbil. Totes aquelles peces, fàcils de manejar,
perquè llur pes era a penes sensible, podien ésser tornades a
muntar ràpidament.
I així fou fet. Els diversos trossos encaixaren sense cap dificultat.
Fou un afer de passadors i de femelles. D'eines, no en mancaven. Arreglat ben
aviat el disc, descansava aquest en els seus topalls d'acer, com una taula amb
els seus peus. Un inconvenient tenia, però, la col·locació
d'aquest disc. El vidre inferior restava tancat i, per tant, els viatgers quedaven
privats d'observar la Lluna per aquella obertura, quan hi serien precipitats
perpendicularment. Però calia renunciar-hi. A més, per les obertures
laterals hom podia encara albirar les vastes regions lunars com es veu la terra
des de la cistella d'un aeròstat.
Aquella col·locació del disc va exigir una hora de treball. Eren
més de les dotze del migdia quan els preparatius restaren enllestits.
Barbicane féu noves observacions sobre la inclinació del projectil;
però, amb gran disgust seu, aquest no s'havia girat suficientment per
a una caiguda. Semblava seguir una corba paral·lela al disc lunar. L'astre
de les nits brillava esplèndidament en l'espai, mentre que al cantó
oposat, l'astre del dia l'encenia amb els seus focs.
Aquella situació no deixava d'ésser angoixosa.
-Hi arribarem? - digué Nicholl.
-Fem com si hi haguéssim d'arribar - respongué Barbicane.
-Esteu tremolant - replicà Miquel Ardan -. Hi arribarem i més
de pressa que no voldríem.
Aquesta resposta tornà Barbicane al seu treball dels preparatius, i va
ocupar-se de la disposició dels artefactes destinats a frenar la caiguda.
Hom recordarà la sessió del míting tingut a Tampa-Town,
a la Florida, llavors que el capità Nicholl es portava com a enemic de
Barbicane i adversari de Miquel Ardan. Al capità Nicholl, que sostenia
que el projectil s'esmicolaria com un vidre, Miquel li havia respost que ell
frenaria la seva caiguda per mitjà de coets convenientment disposats.4
En efecte, poderosos coets, prenent llur punt de suport i des del fons del projectil
i difonent-se a l'exterior, podien, tot produint un moviment de retrocés,
frenar en una certa proporció la velocitat de la bala. Aquells coets,
és cert, havien de cremar en el buit, però l'oxigen no els mancaria,
car se'l proveïen ells mateixos, com els volcans lunars, en què
la deflagració no ha estat mai obstaculitzada per la mancança
d'atmosfera al voltant de la Lluna.
Barbicane, doncs, s'havia proveït de coets reclosos dins de petites càpsules
d'acer, en forma de rosca, els quals podien cargolar-se en el fons del projectil.
Per la part interior, aquells maniguets quedaven al nivell del fons, mentre
que exteriorment sobresortien cosa de mig peu. N'hi havia vint. Una obertura
feta en el disc permetia d'encendre la metxa de què cadascun anava proveït.
Tot l'efecte es produïa al defora. Les mescles fusibles ja de molt abans
havien estat forçades en cada càpsula. N'hi havia prou amb retirar
els obturadors metàl·lics encaixats al fons i reemplaçar-los
en el seu lloc per aquells maniguets que s'ajustaven rigorosament.
Aquesta nova tasca va acabar-se cap a les tres de la tarda, i, un cop preses
totes aquestes precaucions, ja no hi havia res més a fer que esperar.
Mentrestant, el projectil s'apropava visiblement a la Lluna. Experimentava evidentment
la seva influència en certa proporció; però la seva pròpia
velocitat se l'enduia també seguint una línia obliqua. La resultant
d'aquestes dues influències era una línia que es convertiria,
potser, en una tangent. Però era evident que el projectil no queia normalment
a la superfície de la Lluna, car la seva part inferior, en raó
del seu mateix pes, hauria hagut de girar-se cap a ella.
Les inquietuds de Barbicane es redoblaren en veure el seu projectil resistir
a les influències de la gravitació. Era la incògnita que
s'obria davant d'ell, la incògnita a través dels espais estel·lars.
A ell, el savi, que creia haver previst les tres hipòtesis possibles,
el retorn a la Terra, la caiguda a la Lluna i l'estancament a la línia
neutra! I heus aquí que una quarta hipòtesi, carregada de tots
els terrors de l'infinit, sorgia inesperadament. Per a no encarar-s'hi sense
defallença, calia ésser un savi resolut com Barbicane, un ésser
flemàtic com Nicholl, o un aventurer agosarat com Miquel Ardan.
Va entaular-se una conversa sobre aquest respecte. Qualssevol altres homes haurien
considerat el problema des del punt de vista pràctic. S'haurien preguntat
on els arrossegava llur vagó-projectil. I ells, res d'això. Cercaven
la causa que havia degut produir aquell efecte.
-Així hem descarrilat? - digué Miquel -. Però per què?
-Em temo - respongué Nicholl - que, malgrat totes les precaucions preses,
el Columbiad no fou visat amb exactitud. Un error, per petit que sigui, és
suficient per a llançar-nos lluny de l'atracció lunar.
-S'hauria, doncs, visat malament? - preguntà Miquel.
-No ho crec - respongué Barbicane -. La perpendicularitat del canó
era exacta, la seva direcció al zenit del lloc era incontestable. Per
tant, passant la Lluna pel zenit, nosaltres havíem d'assolir-la plenament.
Aquí hi ha una altra causa, però no la trobo.
-No hi arribem massa tard? - preguntà Nicholl.
-Massa tard? - féu Barbicane.
-Sí - reprengué Nicholl -. La nota de l'observatori de Cambridge
diu que el trajecte s'ha d'efectuar en noranta-set hores tretze minuts i vint
segons. Cosa que vol dir que, més aviat, la Lluna no hauria arribat al
punt indicat, i si fos més tard, que ja no hi fóra.
-D'acord - respongué Barbicane -. Però nosaltres hem partit el
primer de desembre, a les onze menys tretze minuts i vint segons de la nit,
i hem d'arribar el 5 a la mitjanit, al moment precís
que la Lluna serà plena. Ara bé, estem el 5 de desembre. Són
dos quarts de quatre de la tarda, i vuit hores i mitja haurien d'ésser
suficients per a conduir-nos a terme. Per què no hi arribem?
-No seria pas per un excés de velocitat? - respongué Nicholl -,
car sabem perfectament que la velocitat inicial ha estat més gran que
hom no suposava.
-No! Cent vegades no! - replicà Barbicane -. Un excés de velocitat,
si la direcció del projectil hagués estat bona, no ens hauria
impedit d'atènyer la Lluna. No!, hi ha hagut una desviació. Hem
estat desviats.
-Però per qui i per què? - preguntà Nicholl.
-No ho puc dir - respongué Barbicane.
-Doncs bé, Barbicane - digué llavors Miquel -, ¿vols conèixer
el meu parer sobre aquesta qüestió de saber d'on prové aquesta
desviació?
-Parla.
-Jo no donaria pas ni mig dòlar per saber-ho! Hem estat desviats heus
aquí el fet. On anem, poc m'importa! Bé prou que ho veurem. Què
diable! I, puix que nosaltres anem travessant l'espai, ja acabarem per caure
en un centre qualsevol d'atracció!
Aquesta indiferència de Miquel Ardan no podia acontentar Barbicane. No
pas perquè s'inquietés de l'avenir! Però per què
el seu projectil s'havia desviat, heus ací el que ell volia saber a tot
preu.
El projectil continuava desplaçant-se al costat de la Lluna, i amb ell
la corrua d'objectes llançats al defora. Barbicane àdhuc pogué
constatar mercès a punts de referència aixecats en la Lluna. on
la distància era inferior a dues mil llegües5 que la seva velocitat
esdevenia uniforme. Nova demostració que no hi havia caiguda. La força
d'impulsió encara se l'enduia per damunt de l'atracció lunar,
però la trajectòria del projectil l'apropava certament al disc
del satèl·lit, i hom podia esperar que a una distància
més propera, l'acció de la pesantor predominaria i provocaria
definitivament una caiguda.
No tenint res més a fer els tres amics, continuaren llurs observacions.
Tanmateix no podien encara determinar les disposicions topogràfiques
del satèl·lit. Tots aquells relleus s'anivellaven sota la projecció
dels raigs solars.
Així guaitaren pels vidres laterals fins a les vuit del vespre. La Lluna,
llavors, s'havia engrandit de tal manera a llurs ulls que ella sola ocultava
una meitat del firmament. El Sol per un costat i l'astre de les nits per l'altre
inundaven de llum el projectil.
En aquell moment, Barbicane cregué poder estimar en set-centes llegües
solament6 la distància que els separava de llur
terme. La velocitat del projectil va semblar-li ésser aleshores d'uns
dos-cents metres per segon, o sia vora cent vuitanta llegües7
per hora. El fons de la bala tendia a decantar-se devers la Lluna sota la influència
de la força centrípeta, però la força centrífuga
seguia enduent-se'l, i, probablement, s'esdevindria que la trajectòria
rectilínia es canviaria en una corba qualsevol de la qual encara no es
podia determinar la natura.
Barbicane continuava cercant la solució del seu insoluble problema.
Les hores transcorrien sense resultat. El projectil s'apropava visiblement a
la Lluna, però també era visible que no aconseguiria d'arribar-hi.
Quant a la més curta distància per la qual ell passaria, això
fóra el resultat de les dues forces atractives i repulsives que sol·licitaven
el mòbil.
-No demano més que una cosa - repetia Miquel -: passar prou a prop de
la Lluna per a penetrar-ne els secrets!
-Maleïda sigui - exclamà Nicholl - la causa que ha fet desviar el
nostre projectil.
-Maleït sigui llavors - respongué Barbicane com si el seu esperit
s'hagués il·luminat sobtadament -, maleït sigui el bòlid
amb el qual ens hem creuat pel camí!
-Ei! - féu Miquel Ardan.
-Què voleu dir? - exclamà Nicholl.
-Vull dir - respongué Barbicane en un to convençut -, vull dir
que la nostra desviació és deguda únicament al fet d'haver
trobat aquell cos errant.
-Però si ni ens ha fregat - respongué Miquel.
-Què importa! La seva massa, comparada amb la del nostre projectil, era
enorme i la seva atracció ha estat suficient per a influir sobre la nostra
direcció.
-Tan poc! - exclamà Nicholl.
-Sí, Nicholl, però per poc que sigui - respongué Barbicane
-, en una distància de vuitanta-quatre mil llegües,8
ja n'hi havia prou per a no fer-nos arribar a la Lluna.
1. 33.184
quilòmetres, o sigui tot el camp gravitatori de la Lluna. Però,
segons els càlculs com a resultes del que hem dit abans, la distància
des del punt neutre a la Lluna hauria hagut d'ésser d'uns 38.000 quilòmetres.
(N. del T.)
2. Uns 0,90 metres.
3. 5 metres quadrats.
4. Aquests mitjà ideat per Juli Verne per esmortcir
la caiguda del projectil a la Lluna és el mateix que empren alguns dels
satèl·lits artificials que han tornat a la Terra, on la caiguda
de la seva càpsula ha estat frenada per uns coets auxiliars a fi de minorar
la velocitat del seu pas per l'atmosfera i impedir-ne la desintegració.
Després, ha entrat en acció un paracaigudes, que en desplegar-se
ha esmorteït més la velocitat. És així com va efectuar-se,
per exemple, el viatge de retorn de les càpsules dels "Discover"
XIII, XIV, XV, XVII i altres (N. del T.)
5. 8.000 quilòmetres.
6. 2.800 quilòmetres.
7. 720 quilòmetres.
8. Són 336.000 quilòmetres. O sigui, aproximadament,
la distància que ha de recórrer el projectil per a arribar a la
Lluna a partir del punt on ha trobat el bòlid, i que és als 8.140
quilòmetres de la Terra, com ja hem llegit abans. Recordi's que el recorregut
que fa la bala des de la Terra al seu satèl·lit és un trajecte
que resta reduït, segons Juli Verne, a 345.640 quilòmetres. (N.
del T.)
.