Què són els viatges extraordinaris


Amb la publicació de Cinc setmanes en globus el 1863, Verne inicia la sèrie de novel·les coneguda amb el nom de Viatges Extraordinaris. Viatge al centre de la terra, De la terra a la lluna, La volta al món en 80 dies, Els fills del capità Grant o Vint mil llegües de viatge submarí són alguns dels títols més coneguts que en formen part. L'eix fonamental de totes aquestes obres és, evidentment, el motiu del viatge. Un viatge que en Verne sempre adopta unes característiques més o menys constants. En aquest sentit, els periples vernians són sempre farcits d'aventures trepidants en les que els seus protagonistes s'enfronten a una naturalesa hostil, enigmàtica, però alhora pròdiga i suggerent. Els herois vernians no són mai viatgers sublims com Ulisses o Jàson, travessant regions mítiques, ni tampoc viatgen per espais simbòlics o fantàstics com Gulliver o Alícia, són viatgers intrèpids que recorren un món insòlit però real, inquietant i enigmàtic però explicable per a la raó i comprensible gràcies a la ciència. Un món gairebé sempre exòtic i sense civilitzar, que abasta les selves verges, les regions polars, els grans oceans o, fins i tot, la lluna i les mateixes profunditats de la terra.
El viatge vernià és sovint un viatge doble: els viatgers recorren un espai físic i alhora realitzen també un recorregut interior simbòlic. En aquest darrer viatge, l'heroi es veu sotmès a un procés de transformació, de creixement personal, de maduresa, de coneixement d'ell mateix, que al capdavall el condueix cap a una més gran saviesa, cap a l'amor cobejat o cap a la felicitat anhelada. De fet, per a molts dels protagonistes dels Viatges extraordinaris, el viatge és una finalitat en si mateix perquè té un caràcter iniciàtic o purificador. Alguns herois de Verne, sobretot els més joves, emprenen el viatge a la recerca del pare perdut, al qual admiren per la seva audàcia i per la seva talla moral, ho podem comprova en obres com Els fills del capità Grant, El gran Orinoco o Mistress Branican. Moltes vegades els Viatges extraordinaris són veritables trajectòries de formació d'herois joves, com passa a Viatge al centre de la terra, Un capità de quinze anys o Vint mil llegües de viatge submarí. D'altres vegades, els protagonistes -esdevinguts nàufrags per atzar en illes remotes- han de superar els reptes d'una naturalesa salvatge que posa constantment a prova les seves capacitats, en són exemple: L'illa misteriosa, Dos anys de vacances, Escola de robinsons o Els nàufrags del Jonathan. De vegades, el viatge pren un caràcter força real quan els herois es mouen per escenaris on recentment s'han produït esdeveniments històrics, és el cas de Nord contra sud, L'arxipèlag de foc o Camí de França. En alguns casos els protagonistes visiten ambients que recorden els relats terrorífics de Hoffmann (Missió Barsac, Mestre Zacaries, El castell dels Carpats) o les narracions inquietants de Poe (El Chancellor, L'esfinx dels glaços, La Jancada).
Tradicionalment els crítics de l'obra de Verne han distingit dos períodes en la gestació dels Viatges extraordinaris. Fins al 1879 el cicle es caracteritza per un optimisme i un vitalisme gairebé a ultrança. Les novel·les de les dècades de 1860 i 1870 estan amarades d'una confiança plena en la ciència i en la tècnica com a agents de domini de la naturalesa i de garantia del progrés social de la humanitat. En aquest sentit, l'obra de Verne és un reflexe fidel del context ideològic i intel·lectual de l'època. Context que influirà de tal forma en el nostre autor que farà dels primers Viatges extraordinaris un dels testimonis més punyents de la influència de les ideologies en la literatura. Verne es veurà, doncs, sotmès a l'influx del positivisme filosòfic i de les teories del socialisme utòpic, dos sistemes ideològics que embolcallaran les accions vitals dels herois vernians en les més audaces peripècies dels aventurers ficticis del segle XIX.El positivisme de Comte, sistema filosòfic que es fonamenta en una confiança plena en el poder de la ciència, propugnava que l'observació i el raonament lògic eren les úniques fonts vàlides del coneixement científic i que la ciència havia de centrar la seva activitat en la resolució de qüestions concretes i útils, bandejant l'especulació i l'elucubració. Al mateix temps, les aplicacions pràctiques dels coneixements científics -sobretot les noves màquines- havien d'alliberar l'ésser humà de les esclavituds tradicionals, de la misèria, de la fam i de qualsevol llast que impedís la felicitat col·lectiva. Aquest optimisme cristal·litzava socialment en les teories del socialisme utòpic, preconitzades per Owen a Anglaterra i per Saint Simon i Fourier a França. Segons Saint Simon -l'obra del qual Verne coneixia des dels seus anys d'estudiant- la indústria i la ciència havien de ser els puntals d'una societat en la que el progrés material i moral havien de caminar de bracet i en la que la veritat científica i l'amor fraternal havien d'esdevenir els valors principals. Ens resulta fàcil identificar en herois vernians com Phileas Fogg, Hatteras, Lidenbrock, Cyrus Smith, Ardan o Nemo l'aventurer positivista i pragmàtic, romàntic i altruista, l' home d'acció i de decisions equànimes, que, d'alguna manera, respon als patrons de l'ideal saintsimonià d'homes útils i preparats per a bastir una nova societat més justa i fraternal.
A partir del 1879, amb la publicació de Els cinc-cents milions de la Begum, els Viatges extraordinaris canvien de rumb, perden bona part del seu optimisme i comencen a derivar cap a una visió més aviat pessimista del món. Verne ens adverteix dels perills de deixar la ciència en mans de científics sense escrúpols, capaços d'utilitzar-la amb finalitats perverses, per satisfer interessos foscos, sense tenir en compte el bé general de la humanitat. Ara els Viatges extraordinaris dibuixen escenaris on l'esclavitud, l'explotació dels febles, la preeminència dels diners i l'egoisme substitueixen la utopia filantròpica de la primera època. L'heroi noble ara fracassa i acaba fugint o optant per l'aïllament, mentre que el savi pervers triomfa facilitant la imposició de la injustícia i l'egoisme humà.
Precisament, són aquestes dues cares d'una mateixa moneda les que fan de l'obra de Verne una obra complexa, plena de simbolismes, amb múltiples matisos. Una riquesa que potser no ha estat justament valorada històricament: Verne ha estat encasellat com a autor de simples novel·les d'aventures per a joves. Un tractament que és ben lluny del que un lector mínimament atent copsa en les narracions d'aquest gran escriptor francès. Vet aquí doncs, perquè llegir els Viatges extraordinaris no és una simple lectura lineal, sinó que és com emprendre un viatge a un món prodigiós, ple d'itineraris suggerents, de personatges entranyables, de simbolismes implícits, de coneixement, de saviesa, en fi, de tot allò que fa que el viatge no esdevingui un simple trànsit físic, sinó que es converteixi en una veritable experiència vital.

Tornar al menú principal