Juli Verne, novel·lista ideal del jovent*

Jordi Ribot i Rius

Al meu oncle, Josep Mora i Forcada que fou el primer en mostrar-me el món meravellós de Juli Verne.

Per allà l'any 1850, ningú que hagués vist el posat atent i meditabund d'aquell jove, obscur lector que és passa els dies sencers llegint en un racó de la sala de lectura de la gran Biblioteca Nacional de París, cercant en les seves lectures i en les més modernes corrents literàries la cristallització de la seva vocació i per tant l'aquietament del seu esperit, així com la creació d'unnou estil literari, ningú doncs, no hauria pogut predir que aquell lector fòra un dia el conreador d'un tipus de novel·la desconegut fins aleshores, i que gràcies a ella les opinions literàries més contradictòries al seu estil, anys més tard, haurien de rendir-se a l'evidència, car a despit dels temps i dels costums, tant avui com ahir, segueix essent Juli Verne un dels escriptors més llegits i estimats!
I quan enguany s'ha complert el 50 aniversari de la mort del cèlebre novel·lista francès, i amb tal motiu tot el món ha festejat aquest cinquantenari i França i el Principat de Mónac més particularment han llençat unes edicions de segells de correu commemorant aquesta efemèride, pot haver-hi algú, encara, que no conegui Juli Verne per poc aficionat que sigui a la lectura?

Dibuix de Josep Ribot i Calpe

Tots hem oït nomenat Juli Verne, i tots, algun dia ens hem embadalit llegint les seves meravelloses aventures i viatges, principalment en els anys de la nostra adolescència i joventut. En la seva lectura hi hem romàs moltes estones, les millors potser d'aquells anys, i abocats de cara als seus llibres hem deixat que hi anessin caient les hores que més de deu vegades han estat les de les tardes del diumenges que plovia o bé les que ens quedaven lliures després d'estudiar les lliçons i els deures que a l'escola ens imposaven per presentar a l'endemà... ¡Quins anys aquells i quin tip de somniar i de viatjar en ales de la fantasia d'aquest escriptor fecondíssim, tan enamorat dels nois i de tot el que representés un escalf familiar, i pels quals s'havia consagrat escrivint novel·les d'aventures en les pàgines de la revista "Musée des Familles" i en les del magazine de l'editor Hetzel.
En els seus primers passos pel camí de la literatura comença per escriure versos i comèdies, algunes de les quals tenen un èxit mediocre, però ben aviat pres entre el teatre i la ciència, enamorat dels invents que el primer terç del segle passat aporta a la civilització europea, furgant en el desconegut i gràcies a algunes distingides relacions entre les quals sobresurten la de l'escriptor Alexandre Dumas pare i la del viatger Jaume Aragó (germà de l'il·lustre astrònom rosellonès), no li costa gaire d'orientar-se i així, un dia (1850), apareix tímidament en la revista"Musée des Familles", les seves dues primeres novel·letes... Té la primera per títol "Els primers navilis mexicans", i en ella es refereix a la traïdoria comesa per uns vaixells espanyols al passar-se a la causa dels revolucionaris de Mèxic; l'altra novel·la es titula "Un viatge en globus" (a Espanya, coneguda més popularment per "Un drama en els aires"), i que tots devem haver llegit.
D'aquelles dues primeres obres fins a les seves tres últimes novel·les "El volcà d'or", "El Far de la fi del món" i "La invasió de la mar", escrites poc abans de morir, hi ha una trajectòria immensa. En aquest espai de més de mig segle, en Juli Verne ha ofert als seus lectors les seves millors produccions de literatura d'aventures les novel·les més meravelloses con mai s'havien escrit fins aleshores, aquelles de més vol fantàstic i audaciós, les que més renom li han donat i que popularitzant-lo a l'ensems ja no moriran mai així com el record del seu nom!...
No pretenc escriure aquí una biografia del genial novel·lista francès, la qual ocuparia moltes més pàgines de les que puc dispossar, però n'hi haurà prou de fer-ne un resum i aturar-nos un moment a examinar alguns aspectes de la seva obra com a novel·lista del jovent.
Nascut a Nantes el 9 de febrer del 1828, en el si d'una família bretona de posició bastant acomodada i de sentiments profundament religiosos, l'esperit dels quals podem retrobar en manta novel·les, fou durant tota la seva vida un treballador infatigable, un dels escriptors que hom posa com a exemple pel mot que han arribat a escriure essent autor d'una vuitantena de novel·les (o sigui un total de cent setanta-tres volums). Descobridor, a més, de móns desconeguts i inspirador d'una sèrie d'invents que avui s'han dut a terme, tals com la navegació submarina, els progressos espeleològics l'apropament de les relacions intercontinentals mitjançant els viatges el cinema sonor, els tancs, la televisió, l'helicòpter, etc., o bé d'altres que estan a punt de resoldre's com els viatges interplanetaris...
Al commemorar, ara, la mort de Juli Verne i tenint present també la seva valuosa aportació al camp de la literatura novel·lística científic-geogràfica del segle XIX i de la qual, ell, n'és el més genuí i popular capdavanter, al retre, avui, aquest petit homenatge que em plau fer a la memòria de qui tantes venturoses estones m'ha fet passar (i també alguns disgustos quan les notes setmanals del col·legi baixaven), vull recordar entre altres de les seves qualitats, sols sigui per aquest sentiment d'admiració i agraïment, en primer lloc, la versatilitat de la seva copiosa producció gràcies a la qual sembla que Juli Verne ho sàpiga tot i que el qui llegeixi les seves novel·les detingudament restarà instruït en tota llei de coses talment com si s'hagués après el contingut d'una enciclopèdia. Ultra això, Juli Verne, per la seva inventiva fantàstica ens ofereix novel·les con només ell sap fer-ho i en les quals les coses més impossibles semblen ésser d'una realitat colpidora. Finalment, per ésser també un notable literat, sap descriure delicada però expressivament les passions humanes i els caràcters amb un realisme que no es gens bàrbar ni pertorbador, però sí prou eloqüent per a que ens commoguin els seus personatges i sapiguem comprendre'ls tot estimant-los en novel·les com "Miquel Strogoff", "Els fills del capità Grant", "Un capità de quinze anys" i altres. Adhuc, algun dels seus llibres és d'una tendresa tal que sembla escrit més a posta per interessar al cor de les mares que no per tractar-se de boniques aventures. Em refereixo a "El nàufrag del Cynthia" o a les "Aventures d'un infant irlandès".
Doncs bé, considerant totes aquestes qualitats que sobresurten en la seva obra, es bo de recordar la finalitat que sempre el mogué a escriure les seves novel·les i que mai no fou altra que la d'educar i il·lustrar a la joventut creant la novel·la científica que per damunt de tot resultava ben intencionada moral i educativa. Així, amb aquests enlairats principis, els seus llibres han resultat com models d'imaginació dels millors que s'han escrit, i -cosa importantíssima- també dels que s'han pogut posar a les mans de tothom sense cap recel, com ho foren un dia en les de la joventut del seu temps.
Quan en certa ocasió, hom li retregué l'absència de l'element femení que, malgrat tot, com sabem, predomina en les seves novel·les, Juli Verne respongué: "Nego en absolut aquesta absència. Aquí hi ha "Mistress Branican" i altres jovenetes encisadores d'algunes de les meves novel·les. Allí on hi ha necessitat de l'element femení, allí el poso. Però l'amor es una passió absorbent i omple quasi per complert el cor humà. Els meus herois necessiten tota la seva energia, tota la seva independència d'esperit, i la presència d'una joveneta atractiva podria obstaculitzar la seva acció alguna vegada. A més, he desitjat sempre que els meus llibres puguin posar-se sense cap recel a les mans de la gent jove, i he evitat escrupolosament tota escena en que qualsevol noi pogués considerar poc adequada per la seva germana".
I aquesta rectitud d'intenció es reconeguda implícitament, en la seva època per la màxima autoritat humana damunt la terra: Lleó XIII.
Quan a l'any 1884, després d'un viatge per la Mediterrània amb el seu yacht, Juli Verne visita Itàlia, al seu pas per Roma és rebut pel Sant Pare en una audiència particular, i amb ell, a la seva esposa i al seu fill. El Vicari de Crist els retingué per espai de més d'una hora i entre altres coses digué al novel·lista: "L'aspecte científic dels vostres llibres no m'ha passat desapercebut; però, estimo per damunt de tot, la seva puresa, el seu valor moral i espiritual. Nos els beneïm i us encoratgem a perseverar".
Què més podem dir? Tots llurs personatges són nobles, valents, agosarats, simpàtics i generosos de sí mateixos sense caure mai en les exageracions dels films ni tampoc en els de gairebé totes les novel·les d'aventures que corren avui dia. Moltes vegades, en les de Juli Verne, àdhuc els que han comès alguna maldat o una acció dolenta, troben el seu càstig, o bé retornen al bon camí per la vi de l'arrepentiment o mitjançant un acte heroic que els rehabilita als ulls de tots. Hom hi troba també, correntment, un personatge més graciós i simpàtic que els altres, així com distret i excèntric, i que quasi sempre sol ésser un savi. Però tots ells, sense cap excepció, sempre s'afanyen en estimar al seu proïsme i en fer obres bones. Així, s'inculca al jovent la bellesa de la virtut, la satisfacció que dóna el deure complert i a estimar l'esperit de sacrifici, i tot això entremig d'estupendes aventures!
La seva genial imaginació, el seu amor per la ciència i la seva vocació per la geografia esperonada per alguns viatges, molt pocs, el feren pensar, doncs, en els primers anys de la seva vocació, en aquest tipus de novel·la. I ell, lector assidu a totes les publicacions científiques, subscrit a més de vint periòdics i que segueix amb viu interès els descobriments i les experiències de la ciència en les quals s'inspira moltes vegades, com a pulcre escriptor que és, va prenent notes d'arreu, notes que més tard classificades i ordenades acuradament li donaran les solucions més senzilles i més versemblants possibles dels problemes que presentarà a la ment dels seus lectors.

Dibuix de Jordi Ribot i Rius

Tenint present la seva enorme producció novel·lística i el parlar en ella de tants de països, costums, llocs i persones, sembla que Juli Verne degué viatjar molt. La realitat es tota una altra. Gran part dels països dels quals parla mai no va arribar a conèixer-los, i s'ha de confessar, a més, que Juli Verne va viatjar molt poc, però la seva amistat amb l'explorador Jaume Aragó principalment, i, sobre tot, amb el seu estimat germà Pau, li proporcionen un valuós complement als seus ja amplis coneixements geogràfico-històrics, i també als seus apunts. Prova d'això és que el viatger francès, Joan Chaffaujon, que és el primer a remuntar pel riu Orinoco i explorar el que avui comença a nomenar-se la Guaïana venezolana, li envia les seves notes de viatge, gràcies a les quals pot escriure més tard una preciosa novel·la que té per títol "El magnífic Orinoco".
I efectivament, com ja he dit, va viatjar poc. El seu primer viatge té lloc per allà l'any 1859 i és per anar a Escòcia. En 1861 un altre a Escandinàvia, i tant aquest com l'altre si bé li serviren de distracció per les seves tristeses també li serviren de tema per a escriure alguns anys després una de les seves més reeixides novel·letes de viatges polars. "Una hivernada entre els gels". Més tard quan ja té un renom assolit, per la primavera de 1867 s'embarca a bord del "Great Eastern" (en aquell temps, un veritable gegant dels mars), i fa un viatge als Estats Units i visita les catarates del Niàgara, viatge que molt havia dalit i del qual va escriure'n també una divertida novel·leta que es diu "Una ciutat flotant". Més endavant, havent adquirit un yacht, es llença per fi a viatjar i així fa uns quants creuers per la Mediterrània i per Mar del Nord, arribant-se fins a les costes de Noruega.
Dissortadament, aquests viatges no li donen allò que ell n'esperava i que era el poder fruïr-ne a pleret, abandonant-se a l'encís que la mar sempre ha tingut per ell. La culpa de tot la té el seu renom i així s'ha d'acontentar amb poca cosa. La seva fama és tan gran que arreu on va el segueixen les multituds, tothom l'aplaudeix, hom li ofereix recepcions a cada instant prodigan-li a l'ensems mots d'admiració i elogi. Tot això el cansa manera i ell no en pot defugir malgrat la senzillesa del seu caràcter, i quan té lloc a París, el 1886, el covard atemptat del qual és víctima, que per poc li costa la vida i que el deixa coix per la resta dels seus dies obligant-lo a una vida retirada de pacífic burgès, a Amiens, on ja feia anys havia fixat la seva residència, si bé això no serà obstacle per a que escrigui activament fins poc abans de morir, en canvi, ja no farà més viatges. "Sols viatjaré amb la imaginació", foren ses paraules. I veritablement, com ha dit amb molta raó un escriptor de la nostra terra, els grans viatges fent-los a cavall de la seva fantasia!
El popular novel·lista, doncs, segueix escrivint i escrivint sense parar. Mai no ha escrit tant ni amb tanta facilitat com aleshores, i els anys van passant lentament. La seva feina és redueix a entrar a la seva cambra de treball a les cinc del matí mon romandrà fins a les onze; després esmorza, i en acabar fa un passeig per la ciutat. Seguidament, unes hores de tertúlia amb els seus amics a la lleteria, i al sortir-ne, altres tantes a la biblioteca de la Societat Industrial d'Amiens, llegint revistes científiques, consultant llibres i prenent notes. Un altre àpat i a les vuit o a dos quarts de nou del vespre és retira per a descansar i reprendre a l'endemà el mateix ten de vida suara explicat, i així tots el dies.
Més els anys passaven, el cos anava perdent robustesa i gallardia, la vista se li anava extingint i ja no hi sentia d'una orella... S'apropa la fi.
I la fi arriba. Arriba el dia del seu gran viatge a l'Eternitat i que fou el 24 de març de 1905. Allí, en el seu llit de dolor, voltat dels seus els dóna el darrer comiat i lliura la seva ànima a Déu. Tenia setanta-set anys.
El seu enterrament va constituir una imposant manifestació de dol la qual van prendre caràcter nacional a França. Assistiren a l'acte del sepeli, Presidents de República, ministres, ambaixadors i altres personalitats d'Estat, de les ciències i de les lletres. Tota la premsa del món el feu objecte dels seus comentaris i elogis.
Després de la seva mort la fama del seu nom i dels seus llibres ha anat creixent i hom li dedica monuments i li obren carrers que porten el seu nom. El monument d'Amiens, aixecat per suscripció nacional, és erigit a l'indret immediat on ell acostumava a descansar una estona durant les seves passejades. El seu monument és bellíssim i semblant als que hom ha dedicat a aquelles ànimes que tan amigues foren dels infants: Pestalozzi, Andersen i el nostre mateix Sant Joan Baptista de La Salle. Doncs bé, la de Juli Verne ofereix també aquest corprenedor conjunt: representa a l'escriptor rodejat de nens que llegeixen els seus llibres...
Al seu redós, espiritualment, hi podem veure un estol immens de nois i noies de tot el món que han llegit les seves obres i estimant-les no oblidaran mai el record de les moltes agradoses hores passades en la seva lectura. Aquesta munió jovenívola la podem veure representada per un eixerit boy-scout danès, que en 1928 fou escollit pel diari "Politiken", de Copenhague, per repetir la gesta de míster Phileas Fogg, donant la volta al món en 44 dies només... Després, hi veiem un altre estol d'admiradors, tan immens com el primer constituït tot ell per persones grans de totes les latituds i que també l'estimen i l'admiren, si bé tot ell resta en l'anònim. Potser, alguns d'ells, han intentat fer quelcom per apropar-se a l'esperit de Juli Verne, més, o no han reexit en el seu intent, o bé aquest no ha estat prou conegut. Aquest estol de persones romandrà fidel fins a la mort a la simpatia que sempre ha sentit envers el seu gran novel·lista. Finalment, hi podem veure un tercer estol format pels seus millors i més sincers panegiristes, aquells que un dia s'imposaren als detractors de l'obra i de la influència de Verne a través dels anys, exploradors, savis, literats, inventors, enginyers, etc.
Allí hi trobarem entre altes, a Charcot, el famós explorador polar que a bord del "Pourquoi pas?" duu tota la col·lecció de les obres de Juli Verne. Hi ha, també, en Ferran de Lesseps, qui tot obrint els canals de Suez i de Panamà no deixa de llegir i de pensar molt en ell. A l'almirall Byrd, el gran explorador nord-americà que ha explorat els dos pols i que àdhuc no fa gaires anys projectava arribar al mateix Pol Nord a bord d'un submarí que es deia "Nautilus", i que el net del famós novel·lista francès i la muller de l'explorador apadrinaren al port de New-York. Segons confessà ell un dia, en cada viatge seu creu esdevindré un heroi dels de Juli Verne. També hi trobarem al genial físic italià Marconi, i als literats Edmund d'Amicis i Joan Cocteau, tots ells, grans admiradors seus. Al mariscal Lyautey, qui quan pot el posa com a exemple a tot arreu, i per últim, esmentaré al professor belga Piccard, famós per les seves expedicions científiques, solcant dues vegades amb el seu globus l'estratosfera i altres tantes descendint amb aparells de la seva invenció a les grans profunditats del mar... Ell també reconeix que l'esperit de Juli Verne està amb ell i quan el seu "Batiscafo" sondejava per les grans fondàries de la Mediterrània esquinçant amb el seu projector les tenebres que les cobreixen li semblava encarnar la personalitat del capità Nemo quan amb el seu meravellós "Nautilus" va navegant per les grans depressions oceàniques...
Aquests admiradors de totes les edats i de tants pobles de la terra constitueixen el millor i més entusiàstic homenatge que per damunt de tot pot fer-se a Juli Verne, a través del segles i de les generacions que el segueixen, i que, com ell, s'han enamorat de la ciència i dels avenços de la civilització que, paulatinament, va aportant una major felicitat als homes.
Els seus llibres han estat traduïts a gairebé tots els idiomes europeus, i "La volta al món en vuitanta dies", àdhuc al japonès i a l'àrab. També s'han dut a l'escena i a la pantalla algunes de llurs obres, com darrerament, "Vint mil llegües en viatge submarí", si bé per dissort no és fidel al llibre de Juli Verne i, a més, es de doldre que hagi caigut en alguns extremismes molt exagerats i propis del lloc d'origen.
El mètode de treball de Juli Verne era molt ordenat publicant invariablement dues novel·les a l'any, i, a voltes, tenia ran avançada l'obra, que els seus llibres quedaven enllestits dos anys abans de llur publicació.
Es de doldre que en català no s'hagin traduït més que tres novel·les de les moltes que ell va arribar a escriure. Seria molt de desitjar que en la nostra llengua hom pogués comptar-hi noves traduccions dels seus llibres, i entres aquests, aquelles novel·les que foren un dia premiades per l'Acadèmia Francesa, com les "Vint mil llegües en viatge submarí" que actualment s'està projectant en un dels salons cinematogràfics de la nostra ciutat.

* Aquest article va ser publicat al butlletí de l' "Agrupación La Salle de Gracia", en el seu número 20, corresponent al mes de desembre de 1955, pàgines 17 a 24.

Tornar al menú principal