Capítol VIII
HISTÒRIA DEL CANÓ
Les resolucions adoptades
amb motiu d'aquella sessió produïren un gran efecte a l'exterior.
Algunes persones excessivament tímides s'espantaren un poc davant la
idea d'una bala que, pesant vint mil lliures, seria engegada a través
de l'espai. I es preguntaven quin seria el canó que podria comunicar
una velocitat inicial que fos suficient per a una massa semblant. L'acta de
la segona sessió del Comité havia de resoldre victoriosament aquesta
qüestió.
L'endemà, al vespre, els quatre membres del Gun-Club s'entaulaven davant
de noves muntanyes de sandvitxos i a les ribes d'un veritable oceà de
te. La discussió va reprendre's tot seguit, i aquesta vegada sense preàmbul.
-Estimats companys - digué Barbicane -, anem a ocupar-nos de la màquina
que s'ha de construir, de la seva llargada i de la seva forma, de la seva composició
i del seu pes. És probable que arribem a donar-li dimensions gegantines;
però, per grans que siguin les dificultats, el nostre geni industrial
les aplanarà fàcilment. Escolteu, per favor, i no em perdoneu
objeccions a boca de canó. No les temo!
Un gruny d'aprovació acollí aquestes paraules.
-No oblidem - reprengué Barbicane - fins a quin punt va dur-nos la nostra
discussió d'ahir. Avui el problema es presenta sota aquesta altra forma:
imprimir una velocitat inicial de dotze mil iardes per segon a un obús
de cent vuit polzades de diàmetre i amb un pes de vint mil lliures1.
-Heus aquí el problema, en efecte - respongué el major Elphiston.
-Continuo - digué Barbicane -. Quan un projectil és engegat a
l'espai, què passa? Es troba sol·licitat per tres forces independents:
la resistència del medi, l'atracció de la Terra i la força
d'impulsió de la qual està animat. Examinem bé aquestes
tres forces. La resistència del medi, això és, la resistència
de l'aire, serà poc important. En efecte, l'atmosfera terrestre no té
més de quaranta milles (uns 71 quilòmetres)2.
Ara, a la velocitat de dotze mil iardes, el projectil la travessarà en
cinc segons, temps prou curt perquè la resistència del medi sigui
considerada com a insignificant. Passem a l'atracció de la Terra, o sia
a la pesantor de l'obús. Sabem que aquesta pesantor disminuirà
en raó inversa del quadrat de les distàncies, i, efectivament,
heus aquí el que la física ens ensenya: quan un cos abandonat
a ell mateix cau a la superfície de la Terra, la seva caiguda és
de quinze peus3 en el primer segon, i si aquest mateix
cos fos transportat a dues-centes cinquanta-set mil cinc-centes quaranta-dues
milles o, en altres paraules, a la distància on es troba la Lluna, la
seva caiguda restaria reduïda poc més o menys a una mitja línia
en el primer segon. És gairebé la immobilitat. Es tracta, doncs,
de vèncer progressivament aquesta acció de la pesantor. I com
arribarem a aconseguir-la? Per la força d'impulsió.
-Aquesta és la dificultat - respongué el major.
-I ho és, en efecte - reprengué el president -, però triomfarem,
car aquesta força d'impulsió que ens és necessària
serà el resultat de la longitud de l'aparell i de la quantitat de pólvora
emprada, ja que aquesta només es troba limitada per la resistència
d'aquell. Tractarem, doncs, avui, de les dimensions que hem de donar al canó.
I amb el ben entès que el podem construir en unes condicions de resistència,
per dir-ho així, infinites, car no està destinat a ésser
manejat.
-Tot això és evident - va respondre el general.
-Fins aquí - digué Barbicane - els canons més llargs, els
nostres enormes Columbiads, no han excedit de vint-i-cinc peus de longitud;
anem, doncs, a sorprendre de debò la gent per les dimensions que ens
veurem obligats a emprar.
-Oh, sens dubte - exclamà J.-T. Maston -. Pel meu compte, demano que
sigui ben bé un canó de mitja milla!
-Mitja milla! - exclamaren ensems el major i el general.
-Sí, mitja milla, i encara em quedo curt de la meitat.
-Vaja, Maston - respongué Morgan -, exagereu.
-De cap manera! - replicà l'ardent secretari -, i no sé verament
per què em titlleu d'exagerat.
-Perquè aneu massa lluny!
-Sapigueu, senyor - respongué J.-T. Maston adoptant un aire greu -, sapigueu
que un artiller és com una bala, que mai no pot anar massa lluny!
La discussió prenia un caràcter personal, quan el president hi
intervingué.
-Calma, amics meus, i siguem raonables; necessitem, evidentment, un canó
d'una gran volada, car la llargada de la peça acreixerà l'escapada
dels gasos acumulats dessota el projectil, però també és
inútil excedir-se de certs límits.
-Perfectament - digué el major.
-Quines són les regles emprades en casis semblants? D'ordinari, la llargada
d'un canó és de vint a vint-i-cinc vegades el diàmetre
de la bala, i pesa de dues-centes trenta-cinc a dues-centes quaranta vegades
el seu pes.
-No n'hi ha prou - interrompé J.-T. Maston, amb impetuositat.
-Estic d'acord, mon digne amic, i en efecte, continuant aquesta proporció,
per a un projectil d'una llargada de nou peus i que pesi vint mil lliures, la
màquina no tindria més enllà d'una llargada de dos-cents
vint-i-cinc peus i un pes de set milions dues-centes mil lliures.
-És ridícul - insistí J.-T. Maston -. Tant se valdria agafar
una pistola!
-També ho penso així - respongué Barbicane -, i és
per això que em proposo de quadruplicar aquesta llargada i de construir
un canó de nou-cents peus.
El general i el major hi feren algunes objeccions; però, malgrat aquesta
proposició, vivament defensada pel secretari del Gun-Club, fou definitivament
adoptada.
-Ara - digué Elphiston -, quin gruix donarem a les seves parets?
-Un gruix de sis peus - respongué Barbicane.
-No penseu pas col·locar aquesta massa damunt una curenya? - preguntà
el major.
-Seria una cosa magnífica! - afegí J.-T. Maston.
-Però impracticable - respongué Barbicane -. No; compto fer buidar
l'aparell a terra mateix, posar-li es abraçadores amb cercles de ferro
forjat i, finalment, encerclar-lo d'un gruixut massís de rajoles amb
pedres i calç, i de tal manera que contribueixi a oferir resistència
amb el terreny que l'envoltarà. Un cop estigui fosa la peça, l'ànima
serà curosament allisada i calibrada a fi d'impedir el vent4
del projectil; així no hi haurà cap desperdici de gasos i tota
la força expansiva de la pólvora se n'anirà per la impulsió.
Vista ideal del canó de J.T Maston
-Hurra!, hurra! - féu
J.-T. Maston -, ja tenim el nostre canó!
-No pas encara! - respongué Barbicane calmant amb la mà al seu
impacient amic.
-I per què no?
-Perquè encara no hem tractat de la seva forma. Serà un canó,
un obús o un morter?
-Un canó - va replicar Morgan.
-Un obús - digué el major.
-Un morter! - saltà J.-T. Maston.
Una nova discussió bastant viva anava a entaular-se, car cadascú
ponderava la seva arma predilecta, quan el president va tallar-la en rodó.
-Amics meus - digué -, vaig a posar-vos tots d'acord. El nostre Columbiad
tindrà d'aquestes tres boques de foc a la vegada. Serà un canó,
ja que la cambra de la pólvora tindrà el mateix diàmetre
que l'ànima. Serà un obús, car engegarà un obús.
I, per fi, serà un morter, perquè serà apuntat sota un
angle de noranta graus que, sense reculada possible, sinó tot al contrari,
fortament afermat a terra, comunicarà al projectil tota la força
d'impulsió acumulada en els seus flancs.
-Adoptat, adoptat! - respongueren els membres del Comitè.
-Permeteu-me una consideració - digué Elphiston -: aquest canó-obús-morter,
serà ratllat?
-No - respongué Barbicane -, no. Ens convé una velocitat inicial
enorme, i ja sabeu prou bé que el projectil surt menys ràpidament
dels canons ratllats que no dels canons d'ànima llisa.
-Justament.
-Vaja, per fi ja el tenim aquesta vegada! - repetí J.-T. Maston.
-No del tot encara - féu el president.
-I per què?
-Perquè no sabem encara amb quin metall serà fet.
-Doncs, au, a decidir-ho ara mateix.
-Això anava a proposar-vos.
Els quatre membres del Comitè s'engoliren cadascun una dotzena de sandvitxos,
seguits d'un bol de te, i la discussió fou ben tost represa.
-Amics meus - digué Barbicane -, el nostre canó ha d'ésser
d'una gran tenacitat, d'una gran duresa, infusible a la calor, indissoluble
i inoxidable a l'acció corrosiva dels àcids.
-En aquest aspecte no hi ha cap mena de dubte - va respondre el major -, i,
com que convindrà emprar una quantitat considerable de metall, tampoc
ni ens haurem de preocupar per a escollir.
-Molt bé - digué Morgan -, llavors proposo per a la construcció
del Columbiad la millor lliga coneguda fins avui, això és, cent
parts de coure, dotze d'estany i sis de llautó.
-Amics - respongué el president -, confesso que aquesta composició
ha donat excel·lents resultats, però en diner constaria molt cara
i seria d'un ús molt difícil. Penso que ens convé d'emprar
una matèria excel·lent però més baixa de cost, com
ara el ferro fos. No us sembla, major?
-En absolut - féu Elphiston.
-Efectivament - reprengué Barbicane -, el ferro fos costa deu vegades
menys que el bronze; és fàcil de fondre i s'escola fàcilment
en els motllos de sorra, ultra ésser d'una manipulació ràpida;
ensems, és un estalvi de diner i de temps. D'altra banda, aquesta matèria
és excel·lent, i jo recordo que durant la guerra, al setge d'Atlanta,
uns canons de ferro fos dispararen mil vegades cadascun de vint en vint minuts
i sense haver sofert cap dany.
-Així i tot, el ferro fos és molt fràgil - féu observar
Morgan.
-Sí, però també molt resistent. A més, no rebentarem,
un en responc.
-Pot rebentar i no ésser enganyós - digué sentenciosament
J.-T. Maston.
-Evidentment - respongué Barbicane. Prego, doncs, al nostre digne secretari
de calcular el pes d'un canó de ferro fos, d'una llargada de nou-cents
peus per un diàmetre interior de nou peus, i tenint les parets un gruix
de sis peus5.
-A l'instant - respongué J.-T. Maston.
I, com ho havia fet el dia abans, arrenglerà les seves fórmules
amb una facilitat meravellosa i al cap d'un minut digué:
-Aquest canó pesarà seixanta-vuit mil quaranta tones.
-I a deu cèntims la lliura, valdrà...?
-Dos milions cinc-centes deu mil set-cents dòlars.
J.-T. Maston, el major i el general guaitaren amb inquietud Barbicane.
-I bé, senyors - digué el president -, repeteixo el que vaig dir-vos
ahir. Estigueu tranquils. Els milions no ens mancaran!
I, amb aquesta assegurança del seu president, el Comitè es retirà
després d'haver quedat per trobar-se l'endemà, a la tarda, per
a la tercera sessió.
1. De 2,75 metres i amb un pes de més de 9.070 quilos.
2. No és pot dir d'una manera definitiva fins a quina
altura arriba la capa atmosfèrica. A l'atmosfera hom li atribueix una
altitud de més de 400 kms, amb la particularitat de tenir-hi lloc determinats
fenòmens els quals encara continuen a més alçària.
(N. del T.)
3. O sia de 4,90 metres en el primer segon; a la distància
on es troba la Lluna, la caiguda no seria de més d'1 mil·límetre
1/8, o bé 133 mil·lèsimes per quilòmetre.
4. És l'espai que hi ha algunes vegades entre el
projectil i l'ànima de la peça.
5. O sia que aquest monstruós canó tindria
una longitud de 275 metres, un diàmetre de 2,75 metres, i, les parets
un gruix d'1,83 metres. (N. del T.)
