L'època
Jules Verne
neix el 1828 i mor el 1905. La seva vida travesa els últims anys de
la Restauració borbònica (1815-1830) amb Carles X, la monarquia
burgesa de Lluís Felip (1830-1848), la revolució del 1848 i
la Segona República (1848-1851), el Segon Imperi de Napoleó
III (1851-1870), la guerra franco-prussiana i la Comuna (1871), i una bona
part de la Tercera República, des de Thiers fins a Loubet, sota la
presidència del qual entra en el govern per primera vegada a la història
un socialista: Millerand.
La corba de la vida de Verne és la que transcorre entre els balbuceigs
del tren i de l'avió, de la fotografia i del cinema, del telègraf
i de la ràdio, del vapor i del submarí.
El període en el qual es desenvolupa la seva obra novel·lística,
des del 1863 fins al 195, és el del desenvolupament del capitalisme,
des de la creació de les seves bases industrials fora d'Anglaterra
fins al seu trànsit a la fase imperialista, passant per les etapes
de la fusió del capital industrial i financer, de l'establiment de
les burgesies nacionals, amb les lluites d'emancipació de les nacionalitats,
i de la colonització dels pobles dels que avui s'anomena el Tercer
Món.
Cap altra obra literària no ha reflectit tan planetàriament
com la de Verne la història de l'època.
Basat fonamentalment en una explotació ferotge del proletariat, sense
més límits que els que fixava la seva pròpia supervivència
i reproducció, el desenvolupament ràpid del capitalisme durant
el segle XIX va també lligat als progressos de la ciència i
de la tècnica.
Una era d'invents i descobriments.
Durant el
segle XIX, el progrés -que aleshores s'escrivia amb majúscula-
és un bòlid llançat, propulsat per la competència
industrial, que exigia incessantment nous mètodes, noves màquines
i matèries. Aquestes dades són il·lustratives: als Estats
Units van registrar-se 276 patents d'invenció entre el 1790 i el 1800;
25000 entre el 1850 o el 1860; 235000 entre el 1890 i el 1900.
Una ràpida i incompleta enunciació d'invents i descobriments
tècnics realitzats durant el període de la vida de Verne donarà
una idea d'aquesta marxa: telègraf (1837); cautxú vulcanitzat
(1839); convertidor siderúrgic Bessemer (1855); màquina de cosir
(1857); primer cable submarí entre Europa i Amèrica (1858);
foradament del primer pou petrolífer, a Pennsilvània (1859);
fotoimpressió, cel·luloide i descobriment de l'asèpsia
en cirurgia (1867); canal de Suez (1869); dinamo (1871); telèfon (1876);
fonògraf (1877); explotació de l'energia hidroelèctrica
i desfosforització del ferro (1878); bombeta i tramvia elèctrics
(1879); màquines de collita mecànica (1880); transport de l'energia
elèctrica (1881); turbina de vapor (1884); primera travessia de l'Atlàntic
per un vaixell petroler i vacuna antiràbica (1885); electròlisi
(1887); alternador i transformador elèctrics i motor de gasolina (1888);
primer vol de l'avió d'Ader i primer pneumàtic per a rodes (1890);
raigs X, radiofonia i cinematògraf (1895); dirigibles (1896); ultramicroscopi
(1903).
Els avenços de la ciència.
Els avenços de la ciència durant aquest mateix període podrien esquematitzar-se, molt incompletament, d'aquesta manera: síntesi per primera vegada d'un cos orgànic: la urea (1828); descobriment per Faraday de la inducció electromagnètica (1831); primer principi de la termodinàmica enunciat per Mayer (1841); descobriment, per càlculs matemàtics, de Neptú, per Le Verrier (1846); segon principi de la termodinàmica, per Clausius (1850); l'evolucionisme, amb l'Origen de les espècies, de Darwin (1859); l'anàlisi espectral, de Kirchhof i Bunsen, que imprimeix un impuls gegantí a l'astronomia i a l'astrofísica (1860); experiments de Pasteur que destrueixen les teories de la generació espontània, la Introducció a la medicina experimental, de Claude Bernard, i lleis de l'herència, de Mendel (1861, 1865 i 1866, respectivament); El Capital, de Marx (1867); llei periòdica dels elements, de Mendeleiev (1869); L'origen de l'home, de Darwin (1871); descobriment dels bacils de la tuberculosi, per Koch, i del tifus, per Gaffaky (1882 i 1884); ones hertzianes (1888); descobriment del radi, pels Curie (1897); teoria dels quanta, de Planck (1899); radiactivitat, de Rutherford (1902); teoria de la relativitat restringida d'Einstein (1905).
Optimisme científic i fe en el Progrés.
El contingut
d'aquestes enumeracions constitueix un viatge llarg i extraordinari. Amb ell
s'opera el trànsit de la ciència i de la tecnologia artesanes,
desenvolupades per investigadors aïllats en miserables laboratoris, a
la seva etapa d'organització industrials. S'opera també el trànsit
-poderosament reflectit en l'evolució de l'obra de Verne- de l'optimisme
científic i de la fe en el poder omnímode i benèfic de
la ciència a una visió d'aquesta darrera desencantada i ombrívola.
Aquest optimisme i la concepció del Progrés com una marxa lineal
i invariable, sense discontinuïtat, que avui ens semblen taningenus,
troben durant la primera meitat del segle el seu marc doctrinal en la filosofia
de l'industrialisme de Saint-Simon i en el positivisme d'Auguste Comte.
La idea central de Verne.
La idea
central del projecte literari de Verne -el domini de la natura per l'home
i la seva apropiació- té una filiació saint-simoniana.
Saint-Simon va ser un home genial, el socialisme utòpic del qual va
tenir menys fortuna que el vessant pràctic de les seves doctrines sobre
l'industrialisme i l'explotació del globus terraqüi. Els saint-simonians
sostreuen el mite de l'Edat d'Or del passat i el projecten al futur.
La fecunditat dels mètodes experimentals amb què es dota la
ciència sota l'influx del positivisme la rescata de la irracionalitat
romàntica, la restarua en la seva dignitat i atorga als científics
i enginyers un protagonisme de primera categoria.
Els diaris obren generosament les seves pàgines a la divulgació
científica, al mateix temps que els llibres de vulgarització
d'autors com Flammarion i Louis Figuier coneixen grans èxits editorials,
més grans com més presenten la ciència sota una aura
quasi màgica.
Les condicions d'una literatura científica.
En aquella
època -durant els anys en què Verne llegeix insaciablement textos
de divulgació-, l'esperit científic s'orienta al determinisme
i envaeix els terrenys de la filosofia i de la literatura. Una obra com la
Introducció a la medicina experimental, de Claude Bernard, no solament
posa de moda la fisiologia, sinó que indueix també a trasplantar-la
a molts altres camps d'activitat. Així, Taine expressa el seu desig
de "dotar la història d'una anatomia i d'una fisiologia"
i de buscar "les regles de la vegetació humana". El naturalisme
de Zola i dels seus deixebles surt directament de la citada obra de Claude
Bernard.
Les condicions per a l'aparició d'una literatura que tingués
la ciència i la tècnica com a objecte s'havien, doncs, creat.
Un saint-simonià, el doctor Guepin, que havia viscut uns quants anys
a Nantes, la ciutat natal de Verne, havia reclamat ja explícitament
una literatura de la ciència. Era, com he dit en el meu llibre El desconocido
Julio Verne (CVS, Madrid, 1974), una literatura en cerca d'autor, igual que
els personatges de Pirandello. Jules Verne va ser el primer a acudir a aquella
crida.
Ruptura amb el romanticisme.
Aquest nou
esperit científic implicava una ruptura definitiva amb el romanticisme
l'anticientifisme del qual va trobar la seva màxima expressió
en l'hostilitat envers les matemàtiques manifestades per Madame de
Staël; Chateaubriand i, sobretot, per Lamartine, autor de la frase famosa:
"Les matemàtiques eren les cadenes del pensament humà;
respiro, ja estan trencades". Això, tant si es mira bé
com si es mira malament, és una barbaritat, malgrat que pot agradar
molt als sofers estudiants al·lèrgics a aquesta assignatura.
Tanmateix, cap ruptura no és mai tan total com per clausurar automàticament
i definitivament una ideologia, sobretot quan es troba recolzada en una literatura
tan important com la del moviment romàntic francès. El romanticisme
es prolonga encara -i a l'obra de Verne i a la seva concepció de la
ciència és molt present-, però agafa d'altres direccions,
determinades per les noves condicions econòmiques.
El romanticisme de la geografia.
Cap ciència
no és, en aquella època, tan romàntica com la geografia.
L'expansió formidable dels ferrocarrils i de les línies de navegació,
a la qual contribueixen poderosament els avenços tecnològics
en la siderúrgia i en la propulsió a vapor, eixamplen l'horitzó
de la societat de l'època, estimulen la curiositat per les àmplies
zones del globus encara desconegudes i fomenten els viatges dels exploradors
a aquelles regions. Les seves relacions de viatge apareixen en revistes de
gran difusió, com ara Le Tour du Monde (La Volta al Món), o
a la premsa d'informació general, i susciten un interès enorme.
La geografia és la veritable passió de Verne. No hi ha ni una
sola de les seves obres en la qual no trobi expressió. És lògic.
El projecte inicial dels Viatges extraordinaris s'anuncia com una descripció
total del globus terraqüi. Per això, les seves anticipacions científiques
s'insereixen gairebé sempre en un domini -el de la tecnologia de la
comunicació i del transport- subordinat a la geografia, per tal com
la seva funció és la de fer-nos conèixer millor la Terra.
Exploració i colonialisme.
Però
l'era romàntica dels viatges d'exploració es trenca i es tanca
amb el colonialisme, o el "colonisme", com es deia en aquella època.
Aquells romàntics exploradors i missioners eren en realitat el grup
davanter de reconeixement i de preparació del terreny per a les expedicions
militars de conquesta i espoliació, sota la justificació hipòcrita
de "civilitzar els pobles primitius". Per això calia afirmar
que aquells pobles primitius eren "inferiors". Jules Ferry, el gran
impulsor del colonialisme francès, no va absternir-se de fer-ho i va
proclamar que "les races superiors tenen el deure de civilitzar les races
inferiors". Es tractava d'un llenguatge tan odiós com les motivacions
que el determinaven. Però en aquella època es parlava més
clarament que ara, i així, el 1885, el mateix Jules Ferry revelava
les raons veritables del seu "apostolat civilitzador", en dir aquestes
paraules: "Les colònies són per als països rics una
de les inversions més avantatjoses de capitals", i també:
"La pau social és una qüestió de mercats exteriors".
D'aquí la gravetat, en la mesura que dóna suport ideològic
a aquests desgavells, d'una "pàgina negra" en aquesta obra
que presentem i a la qual ens referirem més endavant.