ASTRONOMIA I LITERATURA AL SEGLE XIX. EL CAS DE JULES VERNE I LA LLUNA
Pasqual Bernat
Societat Catalana Jules Verne
Paraules clau: astronomia, literatura, Lluna, segle XIX, Verne
Literature and astronomy at the XIXth century. The case of Jules Verne and the Moon
Summary: When we refers to Jules Verne we always link him with literary adventures for young people. This is true, but at the same time we can observe in Verne's plays a background which implies something else, more than just a simple adventure for teenagers. If we check Verne's plays slowly, we will realize that they are full of ideological and pedagogical messages which focus constantly on science. In this paper I'll try show how astronomy, as a modern science, was present in Verne's plays. I take as a exemple the journey to the Moon, a play where astronomy and science in general is strongly present. I'll try to show how Verne used the knowledge of astronomy of the XIXth century as a pedagogical message. I'll also try to show how Verne was very well informed and how science in his plays is dealt with in a very precise way.
Key words: astronomy, literature, Moon, XIXth century, Verne
Viatjar a la Lluna sempre ha estat un somni bellament cobejat per la humanitat
al llarg de la història. La Lluna i l'espectacle del cel nocturn han
estat una constant font d'inspiració d'artistes i literats. Ja durant
el segle II, l'escriptor grec Llucià de Samosata va escriure una narració
en la qual es tracta d'un viatge fantàstic a la Lluna i al Sol. Ariosto
(1474-1533), al cant XXXIV del seu poema Orlando Furioso (1516), fa que
Astolf viatgi a la Lluna en companyia de l'apòstol Joan i d'Enoc i Elies.
Francis Godwin (1562-1633) va escriure l'obra L'home a la Lluna, o Discurs
d'un viatge allí per Domingo González, en la qual el protagonista,
un cavaller de Sevilla, arriba, gràcies al servei d'un estol d'oques,
a una Lluna habitada per éssers hospitalaris i afables. Cyrano de Bergerac
(1619-1655) a L'altre món, o els Estats i Imperis de la Lluna
fa que el protagonista arribi a la Lluna gràcies a una untura de medul·la
de vaca, substància que segons l'autor és fortament absorbida
pel satèl·lit terrestre. Al segle XIX Edgar Allan Poe (1809-1849)
amb La incomparable aventura d'un tal Hans Pfaal i Alexandre Dumas pare
(1803-1870) amb L'Univers Il·lustrat i un Viatge a la Lluna
esdevenen els antecedents literaris més immediats de De la Terra a
la Lluna de Jules Verne (1828-1905), obra que és l'objecte d'aquesta
comunicació i que difereix de totes les anteriors perquè en ella
apareix el rigor dels conceptes científics.
Abans de començar amb l'anàlisi dels continguts científics
de l'aventura lunar de Verne veiem-ne breument l'argument. La narració
comença amb la presentació del pintoresc Gun-Club, una
associació nord-americana d'antics artillers desvagats per la inactivitat
que ha representat la fi de la recent Guerra de Secessió. Els artillers
abatuts pel tedi passen el temps recordant temps millors. De sobte, aquest estat
de letargia canviarà radicalment. Impey Barbicane, president del Gun-Club,
irromp amb una proposta que encén els ànims de tots els socis:
impactar la Lluna amb una bala de canó. Sense dubtar de la viabilitat
del projecte, els membres del club posen fil a l'agulla i comencen a dissenyar
el projectil, el canó que ha de llençar-lo i el telescopi que
ha de seguir la trajectòria de la bala. Tot el país es mostra
entusiasmat amb el projecte. Només un home, el capità Nicholl,
un expert forjador de blindatges per a naus cuirassades i rival de Barbicane,
s'hi oposa. Seguint la lògica de l'antagonisme entre projectil i blindatge,
Nicholl es dedica a atacar el projecte del Gun-Club amb tota mena d'arguments.
Quan els preparatius del llançament estan molt avançats, es rep
un telegrama d'un aventurer francès, Michel Ardan, anunciant el seu propòsit
de viatjar a la Lluna a l'interior del projectil. Després d'un intens
debat sobre la conveniència d'enviar homes a l'espai i d'haver fet diverses
proves, es dispara el projectil a l'interior del qual viatgen Ardan i els antics
rivals -ara reconciliats- Barbicane i Nicholl. Des de l'observatori bastit a
les muntanyes Rocalloses J. T. Maston, secretari perpetu del Gun-Club, i uns
quants socis segueixen la trajectòria de la bala. En un principi els
núvols no deixen veure res i es perd tot rastre de la nau. Quan finalment
les condicions de visibilitat milloren es descobreix que el projectil ha estat
retingut per l'atracció lunar i orbita com si fos un satèl·lit
al voltant de la Lluna. La novel·la finalitza amb la incertesa del futur
dels cosmonautes. Només J. T. Maston confia en el retorn a la Terra dels
seus audaços companys.
El suspens no es va desvetllar fins al 1872 amb l'aparició de la segona
part de la narració, Al voltant de la Lluna, que relata les peripècies
dels tres tripulants al voltant del satèl·lit i el seu retorn
a la Terra. Els lectors s'assabenten que ha estat el pas d'un meteorit prop
del projectil el que l'ha desviat de la seva trajectòria fent-lo orbitar
al voltant de la Lluna. Els astronautes, després de nombroses peripècies
en les quals fins i tot arriben a observar per uns instants la cara oculta de
la Lluna, tornen a ser afectats per les pertorbacions d'un nou meteorit que
modifica el rumb de la nau permetent el seu retorn a la Terra. Finalment, els
nostres protagonistes cauen al Pacífic, a uns quatre-cents quilòmetres
de la costa californiana, en un indret on casualment es trobava un vaixell que
pot rescatar-los. El relat acaba amb el passeig triomfal dels viatgers per tots
els Estats Units.
Un dels elements més destacables i que millor caracteritza l'obra de
Verne és la seva cientificitat. El propòsit científic és
explícit en la majoria de les seves obres i obeeix a una voluntat de
l'autor que des dels seus inicis literaris havia anat bastint el que ell mateix
va anomenar "novel·la de la ciència". Es tractava d'introduir
el coneixement científic en un context literari on l'aventura i les peripècies
d'uns protagonistes, sovint liderats o acompanyats per un personatge amb una
sòlida formació científica, aconseguissin allò que
el mateix Jules Hetzel, editor de Verne, afirmava: "ensenyar entretenint".
A l'expedició lunar de Verne aquest objectiu és plenament assolit.
La narració és amarada de continguts científics i constantment
es percep una voluntat pedagògica i divulgativa explícita. Verne
sempre es documentava i s'assessorava molt acuradament abans d'escriure les
seves obres. En el cas del viatge a la Lluna va demanar ajuda als matemàtics
Joseph Bertrand i al seu cosí Henri Garcet, professor de matemàtiques
al liceu Henri IV de París, una de les institucions franceses on es preparaven
els exàmens d'accés als centres superiors que subministraven les
elits de l'Estat francès.
Els continguts científics del relat van apareixent de forma dosificada,
atribuint les informacions a l'observatori de Cambridge o als mateixos artillers.
Així, en el cas de les condicions del llançament l'informe de
Cambridge diu que cal una velocitat superior a 12.000 iardes per segon (uns
11,2 km per segon) per tal que un objecte aconsegueixi escapar del camp d'atracció
de la Terra. Aquest és un càlcul ideal, ja que no es té
en compte el fregament de l'objecte amb l'atmosfera. Verne era conscient de
l'acció del fregament, però el minimitza fent afirmar a Barbicane
que a una velocitat de 12.000 iardes per segon el projectil travessarà
l'atmosfera en menys de cinc segons, temps en el qual l'acció del fregament
resultarà "insignificant".
L'informe de Cambridge continua amb dades relatives a l'òrbita de la
Lluna i la distància entre la Lluna i la Terra. Després de càlculs
minuciosos es conclou que el projectil trigaria en arribar a la Lluna 4 dies,
1 hora, 17 minuts i 20 segons. Cambridge aconsella que la distància recorreguda
pel projectil sigui la mínima possible. Per aquesta raó el llançament
s'haurà d'efectuar verticalment, just en el moment en què li faltin
a la Lluna 4 dies, 1 hora, 17 minuts i 20 segons per arribar al seu zenit. Per
tal d'optimitzar el llançament l'informe de l'observatori conclou que
aquest haurà d'estar entre 28° de latitud nord i 28° de latitud
sud. Això és així perquè l'eix de rotació
de la Terra està inclinat 23° 27' respecte del pla de l'eclíptica,
i l'òrbita de la Lluna fa un angle de 5° amb aquest pla. Només
entre aquestes dues latituds es pot aconseguir un llançament vertical
del projectil cap a la Lluna, si es tria el moment adequat. Als Estats Units
la península de Florida i el sud de l'estat de Texas queden dins d'aquesta
franja de latituds. Verne, després d'escenificar la rivalitat dels dos
estats, va situar el lloc del llançament a Florida.
Verne va haver d'abordar també la qüestió del contracop del
llançament per fer versemblant la seva narració. Tal com es planteja
el llançament, el projectil sortiria del canó amb una acceleració
de 26.000 vegades l'acceleració de la gravetat g a la superfície
terrestre. Això significaria que els nostres astronautes quedarien fulminats
en el moment del llançament. Verne va intentar resoldre aquest problema
ideant un sistema complex, fet amb planxes de fusta i dipòsits d'aigua
situats al fons de la nau per tal d'atenuar el cop d'aquesta enorme acceleració.
Malgrat que aquesta solució no resolia realment el problema, cal reconèixer
a Verne el seu esforç per superar d'una forma raonada aquest escull.
La supervivència dels viatgers a l'interior del projectil s'assegurava
mitjançant una sèrie de dispositius enginyosos. Pel que fa a la
respiració, Verne, després d'explicar detalladament la mecànica
de l'intercanvi de gasos produïda en aquesta funció fisiològica,
arriba a la conclusió que la tripulació necessita consumir uns
2.400 litres d'oxigen al dia. La regeneració de l'aire s'aconsegueix
amb procediments químics. Gràcies a un aparell ideat per Reiset
i Regnaut en el qual s'escalfa a 4.000 °C clorat de potassi s'obté
la quantitat necessària d'oxigen. Amb uns recipients amb hidròxid
de sodi situats al terra de la nau s'absorbeix el diòxid de carboni.
Amb aquestes reaccions químiques s'aconsegueix l'equilibri gasós
que garanteix la normal respiració dels astronautes. Per si queda algun
dubte, Verne prova abans de l'enlairament aquest sistema. Fa que J. T. Maston
passi alguns dies aïllat a l'interior del projectil tancat hermèticament
i amb el dispositiu químic activat. El resultat: J. T. Maston en surt
sa i estalvi, això sí, amb uns quants quilos de més per
la seva inactivitat.
No deixa de sorprendre al lector que moltes de les previsions de Verne són
molt exactes: la trajectòria del projectil, el seu pes i l'altura; el
projectil es llança des de l'actual emplaçament de cap Canaveral;
el telescopi que ha de seguir la seva trajectòria està situat
al mateix lloc en el qual es troba ara Monte Palomar; el diàmetre del
telescopi és pràcticament idèntic -amb una diferència
de centímetres-; J. T. Maston se sotmet a una prova a l'interior del
vehicle que anticipa els entrenaments actuals dels cosmonautes; la caiguda al
Pacífic en el retorn a la Terra; i moltes d'altres previsions que farien
aquesta llista un pèl llarga.
Aquesta versemblança va fer que la narració esdevingués,
malgrat els seus elements fantàstics, altament creïble. De la
Terra a la Lluna va ser publicada per episodis al diari Le journal des Débats,
amb un èxit inesperat. Quan es va publicar l'episodi en què Michel
Ardan fa arribar al Gun-Club el seu telegrama, van arribar al diari telegrames
i cartes de lectors que s'oferien com a voluntaris per anar també a la
Lluna. Aquest fet és una mostra de l'impacte que aquesta història
va causar en l'opinió pública francesa d'aleshores. Un interès
que a l'època es va fer extensiu a la resta de l'obra verniana i que
avui encara continua viu tant entre joves com entre adults d'arreu del món.
Bibliografia
CLAMEN, M. (2005), Jules
Verne et les sciences. Cent ans après, París, Belin.
DE LA COTARDIÈRE, P. (2004), Jules Verne. De la science à l'imaginaire,
París, Larousse.
NAVARRO, J. (2005), Somnis de ciència. Un viatge al centre de Jules
Verne, Alzira, Edicions Bromera.
VERNE, J. (1992), De la Terra a la Lluna, Barcelona, Barcanova.
- (1993), Al voltant de la Lluna, Barcelona, Barcanova.