Pasqual Bernat
Centre d'Estudis d'Història de la Ciència Universitat Autònoma
de Barcelona.
Paraules clau: ramaderia, agricultura, Catalunya al segle XVIII.
The Agricultural Section of the Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona and the situation of cattle farming in Catalonia in the second half of the XVIIIth century.
Summary: With this paper. I try show and to examine what ideas the Agricultural Section of the Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona proposed to solve the problems in cattle farming in Catalonia in the second half of the XVIIIth century.
Key words: cattle farming, agriculture, Catalonia in the XVIIIth century.
1. Introducció
Des de temps immemorial
la ramaderia constituïa una de les principals activitats dels habitants
dels àmbits rurals. Els ramats eren la font bàsica d'adobs per
a l'agricultura, proporcionaven animals de tir als pagesos, subministraven aliments,
com la llet, la mantega, el formatge o la carn, i proveïen de pells i llana
les manufactures (Sliecher Van Bath, 1978, p. 419). Durant els segles de l'edat
moderna, el creixement demogràfic havia forçat un increment en
la demanda dels productes pecuaris que, automàticament, es va reflectir
en una ampliació considerable dels ramats (Ardit, 1992, p. 20-22). Des
de finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII, aquest creixement ramader
havia de xocar necessàriament amb el procés expansiu de l'agricultura
a tota l'Europa occidental. Arreu, les rompudes feien recular les pastures en
benefici de noves terres de conreu (Vilar, 1964, p. 433). Com calia esperar,
els interessos dels amos de ramats i dels pagesos s'enfrontarien de forma irreconciliable
en una llarge batalla jurídica que, amb diferents intensitats, va marcar
les relacions d'aquests dos col·lectius en la majoria dels països
de l'occident europeu (García Sanz, Sanz Fernández, 1988, p. 51-55).
(Vilar, 1964, p. 245-253), (Bloch, 1952, p. 207-209), (Turner, 1984).
Cal preguntar-nos si tota aquesta situació va tenir el seu reflex en
el nostre país. Segons Vilar, els problemes entre ramaders i agricultors
van existir, però no amb la mateixa amplitud que a altres indrets, i
sempre circumscrits a un àmbit local (Vilar, 1964, p. 245). A banda d'aquest
conflictes, el que sí que podem constatar és que la ramaderia
catalana no passava pels seus millors moments durant la segona meitat del segle
XVIII o, si més no, així ho semblava. L'opinió generalitzada
dels contemporanis era que el sector ramader estava immens en una profunda <<decadència>>
(Lluch, 1970, p. 126). Algunes apreciacions de viatgers, com la d'Arthur Young,
que considerava la massa de bestiar del Principat ridículament feble
per a la immensitat de terreny que li era lliurat (Vilar, 1964, p. 228), o una
conjuntura alcista per als preus de la carn (Vilar, 1964, p. 393-396), poden
servir-nos de botó de mostra dels nombrosos indicis que ens permeten
intuir, almenys pel que fa al nombre d'efectius, que la cabanya catalana no
estava en correlació ni amb les dimensions del país ni amb les
xifres que el mercat li demanava. I és que la ramaderia estava deixant
de ser una empresa interessant davant la rendibilitat més atractiva d'una
agricultura en expansió, davant també, d'una substitució
progressiva de la llana pel cotó en la manufactura tèxtil, i davant
d'un aprovisionament força especulatiu i poderós del mercat barceloní
amb carn d'importació (Vilar, 1964, p. 393). No cal dir que tota aquesta
situació va moure voluntats i va generar el conseqüent debat entre
els sectors més conscients del país. Precisament, en aquest treball
que avui en plau presentar-vos s'intenta fer una aproximació als fils
argumentals d'aquest debat; i per fer-ho analitzarem la discussió suscitada
durant la segona meitat del segle XVIII a la Direcció d'Agricultura de
la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona, institució
que en aquella època reunia en el seu si bona part dels hisendats més
conscients i preocupats per la renovació i el progrés de l'agricultura
del país. Efectivament, el debat en el si de la Direcció pel que
fa a la ramaderia, que de forma esporàdica i esbossada ja s'havia deixat
sentir en nombroses ocasions a través de moltes de les memòries
que es van llegir a l'Acadèmia, assoleix la seva màxima explicitació
en dos dels seus treballs més significatius: l'Expedient sobre la
cria de bestiar, de 1766 (Expedient, 1766) i l'Informe sobre la llibertat
de matar moltons, de 1789 (Informe, 1788) els quals, tot seguit, passem
a estudiar d'una forma detallada.
2. L'expedient de 1766
L'11 de novembre de 1766,
el secretari de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental
de Barcelona (antecedent immediat de la Reial de Ciències Naturals i
Arts) comunicava als conferents reunits en la sessió d'aquell dia que
la Reial Audiència, a instàncies del ministre d'Hisenda, els demanava
assessorament sobre el foment del bestiar a Catalunya . La raó d'aquesta
consulta era donar resposta a la demanda d'Isidre Guix, rector de Sant Pere
de Vilamajor, que, segurament en representació dels ramaders de la zona
, sol·licitava mesures que protegissin la ramaderia catalana. El secretari
de la Reial Audiència havia cursat requeriments similars a l'Intendent
i al Fiscal del Rei (Iglésies, 1964, p. 125); en aquest sentit, el fet
que també es comptés amb la Conferència a l'hora de cercar
consell posa de manifest la volada institucional que aquesta corporació
anava prenent. No deixa de ser també significatiu que s'acudis a la corporació
acadèmica en recerca de consell sobre un tema agrícola; no podem
pensar altra cosa que el ressò de la incipient activitat de la Direcció
d'Agricultura havia traspassat els àmbits estrictament acadèmics,
i que les autoritats n'estaven assabentades. D'altra banda, era la Direcció
la que estrenava la sèrie de dictàmens i informes que al llarg
del temps havien de convertir la institució acadèmica en un referent
obligat en l'assessorament tècnic, tant d'instàncies privades
com d'institucions de govern. Per tots aquests motius, l'informe sorgit d'aquesta
consulta va constituir la materialització d'una de les principals aspiracions
dels fundadors de la Conferència: la d'esdevenir una institució
d'utilitat pública, capaç d'aportar solucions als problemes tècnics
del país. És doncs, des d'aquestra perspectiva, que podem entendre
perquè es van esmerçar tants recursos i esforços en l'elaboració
de l'informe que ens ocupa.
Per a evacuar la consulta de seguida es va posar fil a l'agulla. Atesa la migradesa
d'efectius de la Direcció d'Agricultura -aleshores només comptava
amb tres membres-, es va decidir formar una comissió de suport amb cinc
membres d'altres direccions: Francesc Bell, Josep Ignasi Mollar, Joan Antoni
Desvalls, Francesc Sala i Carles Rosell . El primer pas que va fer aquesta comissió
va ser l'elaboració d'una extensa enquesta -constava de trenta-tres preguntes-
en la que es pretenia recollir informació sobre l'estat de la ramaderia
arreu del país . El caràcter de les qüestions formulades
era molt divers. A banda de demanar informació sobre la situació
econòmica jurídica dels ramats a cada localitat, es feia especial
èmfasi en la situació, diguem-ne tècnica, del bestiar.
La comissió s'interessava per l'existència de prats artificials,
de les plantes que els constituïen, de la situació dels regadius,
de les espècies que s'hi criaven, etc. En aquest sentit, podem inferir
que els comissionats tenien ben present que tot allò que es relacionava
amb els aspectes més pròpiament pecuaris -els estrictament tècnics-
resultaven fonamentals per a l'elaboració del seu dictament. Malgrat
la forta càrrega juridicoeconòmica que els documents d'aquesta
mena posseïen , crec que l'interès dels acadèmics per l'estat
tecnològic de la ramaderia demostra que s'iniciava una manera d'enfocar
els temes agraris que aniria convertint-se en la norma habitual en els treballs
de la Direcció.
La idea axial del dictamen que es va emetre després de la informació
recaptada va ser la d'una ramaderia decadent, almenys en termes relatius. Es
reconeixia una situació fiscal i jurídica desavantatjosa que només
se superaria mitjançant les pertinents providències governamentals.
Tanmateix, i sense massa circumloquis, els autors de l'informe es decantaven
per la simplificació; es responsabilitzaven d'aquesta precarietat ramadera
les proverbials esquerpors de les pròpies condicions naturals del Principat:
... Cataluña, con suelo ingrato, montañoso, lleno de peñas; naturalmente estéril, árido y poco cuidado de un siglo a lo menos a esta parte no ha podido mantener en su reino el ganado necesario para el abasto de su fuerte población .
Les porpostes per capgirar
aquest panorama no amagaven una certa radicalitat, com sembla que era habitual
en els escrits d'aquest tipus (Lluch, 1970, p. 128). Les solucions propugnades
atacaven directament el moll de l'os del problema. El país necessitava
infraestructures. L'aridesa i l'esterilitat del sòl eren qüestions
que només se solucionaven amb l'aprofitament racional de les aigües,
tant superficials com subterrànies. Per aquesta raó, els conferents
creien que aquest dèficit hídric podia minimitzar-se <<si
se pusiese en planta la acequia de Urgel, la del llano de Barcelona y otras
que tal vez serían más fáciles y menos costosas en Cataluña>>
i .
Però no només calien infraestructures per superar les adversitats
del medi, sinó que calia també preservar les pastures naturals
que tradicionalment havien sostingut els ramats. En aquest sentit, resultava
lògic que es demanessin, encara que de forma prudentíssima, providències
per a limitar les rompudes. Menys cauteloses resultaven les crítiques
a la Reial Hisenda, a la que s'acusava d'una gestió negligent dels boscos.
I és que el bosc era vist com una reserva natural per al pasturatge;
i si bé l'informe arribava a acceptar la inexorabilitat de les rompudes
agrícoles, no deixava passar per alt la indolència amb què
l'autoritat gestionava el subministrament de fusta per al Reial Servei . En
aquest punt, els conferents, dintre dels límits de la increpància
respectuosa, imprimien al dictamen un caire incisiu i apassionat, que podem
considerar prou agosarat per a un document que s'adreçava a una institució
governamental de l'antic Règim. En aquest sentit, l'informe es mostrava
prou eloqüent quan denunciava el malbaratament dels recursos forestals:
... desde que los labradores, cansados de recursos infructíferos han talado los bosques con un género de desesperación para librarse en lo sucesivo del triste espectáculo de mirar cortados sus mejores árboles, sin exceptuar los precisos a algunos usos económicos de la agricultura y verlos pudrir a veces sobre sus tierras, sin poderlos aprovechar para el fuego, ni pagárseles aquello poco que tiene destinado la Real Hacienda, a cuya sombra se han cometido los mayores excesos, con muy poca o ninguna utilidad del Real Servicio, inventando los comisionistas y sus factores y dependientes todo género de compositos y aprovechamientos .
Al mateix temps, els redactors de l'informe sol·licitaven l'ajuda directa als agricultors, perquè:
Considera la Real Conferencia que se restablecerían y multiplicarían las crías, se aumentaría el comercio de ganado y producirían más frutos las tierras de cultivo mayormente si el gobierno facilitaba más el recurso de cualquier opresión a la clase más pobre, más útil y más perseguida .
I aquí ens tornem a trobar amb una de les constants del pensament agronòmic dels agraristes il·lustrats. La figura del pagès segur, protegit, afavorit per l'entorn jurídic i estimular per l'acció governativa era la millor garantia d'un pagès actiu, emprenedor, predisposat als canvis i a les innovacions. I és que es veia la ramaderia com a quelcom que no podia sostreure's de l'agricultura; tots dos rams havien de caminar de bracet si es volia aconseguir un creixement ramader sostingut; perquè, comptat i debatut, una pagesia ben atesa i satisfeta era l'agent transformador més efectiu en un sistema agrícola en el que el pes específic de l'acció humana resultava crucial.
3. L'informe sobre la llibertat de matar moltons
Dues dècades després
de l'expedient ara esmentat, l'Acadèmia es tornava a pronunciar sobre
el mateix tema. Aquesta vegada, però, els continguts i els termes del
nou dictamen serien força diferents.
El 3 de març de 1787, Manuel Barba i Roca s'adreçava al fiscal
del civil del Real Acuerdo per notificar-li que, segons les seves observacions,
detectava una alarmant minva d'ovelles a les comarques del Principat. Segons
ell, aquesta davallada era deguda al sacrifici excessiu de bens que es duia
a totes les viles i ciutats del país. Després d'aquesta argumentació
sol·licitava que es prohibís o, almenys, se'n limités el
sacrifici.
El Real Acuerdo va traspassar demanda de Barba a l'Acadèmia, tot
demanant << todo el golpe de luz instructiva que en lo delicado de la
matéria es tan indispensable para que sobre ella recaiga sólida
providencia>>. La resposra a aquest requeriment la va elaborar la marteixa
Direcció d'Agricultura, a la qual pertanyien tant Barba com el propi
fiscal. L'informe, però, va ser redactat per una sola ploma: la de Josep
Navarro, director de l'esmentada Secció. El dictamen no coincidia en
absolut amb els arguments del vilafranquí. Amb la seva mordaç
contundència i el seu peculiar apassionament, Navarro considerava absurdes
i perjudicials les demandes de limitació o prohibició del sacrifici
de xais. L'informe, després de constatar que, efectivament, la cabanya
era insuficient i que calia fer importacions de França per satisfer la
demanda, attribuïa aquesta situació a la manca endèmica de
pastures a Catalunya. Un dèficit que s'argumentava de la següent
forma:
Con un suelo ingrato, montuoso y árido, con una pobalción de cerca de un millón de persones, y con una agricultura vastísima, floreciente y repartida en una infinidad de manos, es imposible que abunden los pastos en Cataluña y por consiguiente que pueda mantener dentro sus lindes el crecido número de ganado que necesita para su consumo .
Aquesta situació no semblava preocupar excessivament Navarro, que creia ineluctable els factors que la produïen. És més, sostenia que un d'aquests factors, l'expansió de l'agricultura, era al mateix temps decisiu per a garantir el subministrament càrnic als mercats. I això perquè al Principat:
El arado y el azadòn que han reducido sus pastos y han acabado con los invernaderos que antes tenía, le dan un sobrante de vino con que tiene y le sobra mucho para pagar a la Francia el ganado que le toma y unas porciones de trigo, aceite y otros frutos con que ahorra todo el dinero que de otra suerte tendría que satisfacer por ellos a la Inglaterra, Holanda y Mallorca, Aragón y Andalucía .
Aquesta priorització
de l'agricultura respecte a la ramaderia no se circumscrivia només pensament
de Navarro, sinó que, com ha hem vist més amunt, obeïa a
les directrius més àmplies del conflicte que des de feia dècades
enfrontava agricultors y ramaders arreu de l'Europa occidental.
A Catalunya aquest conflicte s'arrossegava des de finals del segle XVII, i s'aguditzà
durant la segona meitat del segle XVIII (Bosch, Congost, Gifré, 1997,
p. 137-154). L'expansió de la vinya, per exemple, s'havia fet moltes
vegades a expenses de terres que tradicionalment eren destinades a usos ramaders
(Vilar, 1964, p. 245-257). Les demandes dels pagesos sol·licitant la
prohibició de l'entrada de ramats als camps es va convertir en una de
les principals motivacions dels plets rurals de l'època . Si bé
no crec que puguem considerar Barba i Navarro dos representants genuïns
dels dos bàndols que s'enfrontaven, sí que crec que tots dos prenien
en aquell moment posicions contràries d'acord amb els seus interessos
particulars. D'una banda, és molt probable que Barba, representant els
interessos de ramaders de les contrades meridionals, després d'una anyada
desfavorable, busqués alguna mena de compensació en la seva apel·lació
a la fiscalia del civil i, d'altra banda, Navarro, amb interessos clarament
lligats a la vinya i potser amb alguna mena de vinculació amb els importadors
que controlaven el mercat càrnic barceloní, sancionava amb l'informe
la preeminència que la Direcció havia d'atorgar a l'agricultura
envers la ramaderia. Sigui com sigui, després de l'elaboració
d'aquest dictamen es va dibuixar un nou escenari d'enfrontament entre aquest
dos acadèmics; s'iniciava un procés d'enverinament de les seves
relacions, que culminaria amb la sortida del mateix Navarro de l'Acadèmia
el 1803, després de les crítiques de Barba i Marià Oliveras
(també membre de la Direcció) a la seva Memòria sobre la
vinya.
Bibliografia
ARDIT LUCAS, MANUEL (1992),
Agricultura y crecimiento económico en la Europa occidental moderna,
Madrid, Síntesi.
BLOCH, MARC (1952), Les caractères originaux de l'histoire rurales
française, París, Colin.
BOSCH, M; CONGOST, R i GIFRÉ, P. (1997), "Els bans. La lluita per
l'individualisme agrari a Catalunya". Dins: ARNABAT, R. (coord) Moviments
de protesta i resistència a la fi de l'Antic Règim, Barcelona,
Publicacions de l'abadia de Montserrat, p. 137-154.
GARCÍA SANZ, A i SANZ FERNÁNDEZ, J. Agricultura y ganadería.
Artola, M. (coord). Enciclopedia de Historia de España. Madrid, Alianza
Editorial. Vol 2, p. 11-101.
IGLÉSIES, JOSEP (1964), La Real Academia de Ciencias Naturales y Artes
de Barcelona en el siglo XVIII, Barcelona. Real Academia de Ciencias y Artes
de Barcelona.
IGLÉSIES, JOSEP (1968), Els conflictes del canal d'Urgell, Barcelona,
Rafael Dalmau.
LLUCH, ERNEST (1970), El pensamiento económico de Cataluña
entre el renacimiento económico y la revolución industrial: la
irrupción de la escuela clásica y la respuesta proteccionista,
Tesis doctoral dirigida por don Fabián Estapé Rdoríguez.
Barcelona. Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiques
i Comercials. UB, 1970, vol I, II i III.
LLUCH, ERNEST(1996), La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors
i clarors de la Il·lustració, Barcelona, Edicions 62.
SLICHER VAN BATH, B. H (1978), Historia agraria de Europa Occidental (500-1850),
Barcelona, Península.
TURNER, M. Enclousures in Britain (1750-1830), Londres, Mac Millan.
URTEAGA, LUIS (1988) "La política dorestal del reformismo borboníco".
Dins: AA. DD, El bosque ilustrado. Estudios sobre la política forestal
española en América, Madrid, Instituto Nacional para la conservación
de la naturaleza/Instituto de la Ingeniería de España.
VILAR, PIERRE (1964), Catalunya dins l'Espanya Moderna, Barcelona, Edicions
62.
Actes de la VI Trobada d'Història de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, SCHCT, 2002, 70-85.