Negror de l'olivera

LA INNOVACIÓ TECNOLÒGICA I LA SEVA DIFUSIÓ A L'AGRICULTURA DE LA CATALUNYA IL·LUSTRADA. UN EXEMPLE: LA "CARTILLA" RÚSTICA PER COMBATRE LA NEGROR DE L'OLIVERA EDITADA PER LA JUNTA DE COMERÇ DE BARCELONA EL 1817

Pasqual Bernat
Secció d'història de la Ciència
Departament d'Història Contemporània
Universitat de Barcelona

The technology innovation and its difusión on the agricultura of the enlightened Catalonia. An example: The "Cartilla per combater la negror de l'olivera" published by the Comercial Trade Center of Catalonia in 1817.

At the beginning of the 19th century a great part of the olive trees in Catalonia were significantly affected by a desease that decreased in great measure the production of oil of the Country. To cure the desease The School of Agricultural and Botanics of the Commercial Trade Center of Catalonia developed a medicine that for its originality and nature can be considered a true innovation in the agricultural technics of the time.

Al principi del segle XIX, gran nombre de les oliveres de Catalunya es trobaven afectades per la malaltia anomenada negror. Aquesta malura es caracteritzava perquè les branques de l'arbre es cobrien d'una mena de surge negre, i la producció de fruits patia una minva considerable (MATONS, 1922: 111-113). D'altra banda, la conjuntura per la qual travessava en aquells moments la producció oleícola del Principal era caracteritzada per una situació deficitària; no es produïa el suficient oli per abastir un mercat que cada vegada en demandava més i que en feia necessària la importació d'altres llocs (VILAR, 1987: 3, 362).
Aquesta situació, no cal dir-ho, despertà preocupació en els sectors de la societat que, aleshores, vetllaven pel progrés econòmic del país. Fou la Junta de Comerç de Barcelona la institució que es mostrà més interessada en aconseguir un canvi de direcció en el rumb que anaven prenent els esdeveniments que envoltaven el conreu de l'olivera i la producció d'oli del Principat (BAHÍ, 1815). I així fou com, mitjançant la seva Escola d'Agricultura i Botànica, la Junta provà de trobar un remei que guarís la negror de les oliveres, ja que aquesta malaltia representava un greuge afegit a la ja d'antuvi precària situació de l'oliverar català.
El catedràtic d'aquesta escola Joan Francesc Bahí (1775-1842) s'encarregà de fur a terme la recerca necessària per tal de trobar el remei més efectiu per combatre la malaltia. Com a resultat d'aquesta recerca, Bahí proposà un remei basat en una esporga enèrgica de l'olivera malalta, mètode que en l'actualitat és considerat completament vàlid. La Junta va creure convenient la difusió d'aquesta nova tècnica entre els propietaris i els pagesos d'arreu del país per tal d'aconseguir la seva aplicació massiva i, en conseqüència, l'eradicació de la malaltia. Fou mitjançant la publicació d'una "cartilla" rústica, en la qual s'explicava amb un llenguatge senzill el mètode de Bahí i la seva aplicació, que la Junta divulgà pertot arreu la nova tècnica.
El principal objectiu d'aquest treball és fer una anàlisi de les circumstàncies que conduïren Bahí a l'elaboració del seu mètode, com també de fer una valoració de la seva difusió i la resposta que obtingué per part dels principals receptors d'aquesta innovació: els propietaris agrícoles i els pagesos.

Joan Francesc Bahí va formar part d'un grup d'il·lustrats catalans si no molt nombrós sí suficientment important per deixar una pregona empremta en la història científica del Principat. Va néixer el 1775 a Blanes. Estudià Medicina a Cervera i Cirurgia al Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Fou metge militar des del 1795 i com a tal ocupà càrrecs destacats (secretari de Masdevall durant la Guerra Gran, examinador en Comissions especials substitutives del Protomedicat durant la Guerra del Francès a Martorell i Tarragona, organitzador d'hospitals al Maestrat durant la mateixa guerra, metge en cap de l'hospital militar de Barcelona després de la guerra). Fou, també, professor de botànica al "Real Colegio de Medicina y Cirugía de Burgos" des del 1799 fins a la desaparició d'aquesta institució l'any 1802. el 1807, a instàncies de l'intendent de Catalunya, es creà l'Escola d'Agricultura i Botànica de la Junta de Comerç i, alhora, Bahí hi fou nomenat professor. L'escola, de fet, no començà a funcionar fins el 1814 i Bahí n'estigué al capdavant fins a l'any de la se va mort el 1842 (CAMARASA, 1989: 104-105 i ELIAS, 1895).
Fou en els camps de la medicina, la botànica i l'agronomia que l'obra de Bahí assolí una més gran rellevància científica. Bàsicament, la tasca de Bahí, com la de molts altres il·lustrats catalans, consistí en la introducció i la divulgació dels coneixements científics i tècnics que es produïen arreu d'Europa en el nostre país. Això es fa palès en la seva obra agronòmica, cosa que fa indispensable el coneixement del context històric en què es desenvolupen els diferents esdeveniments que afectaven l'agricultura d'aquella època, per tal de poder valorar amb més ponderació el seu significat.
En efecte, durant els segles XVIII i XIX es produïren en el camp europeu tota una sèrie de transformacions tècniques, jurídiques i socials que tingueren com a conseqüència un augment considerable de la producció agrícola.
Les transformacions tècniques que es produïren durant la segona meitat del segle XVIII s'han de contemplar en el marc del que els historiadors han anomenat la "nova agricultura". Aquest nou enfocament de la pràctica agrícola consistí en l'aplicació de tot un seguit d'estratègies (eliminació del guaret, selecció de llavors, noves rotacions de conreus...) que se sustentaren en els principis de la racionalitat i la cientificitat. Agrònoms com Jethro Tull o Duhamel du Monceau foren alguns dels autors que propugnaren mitjançant les seves obres aquesta renovació en les tècniques agrícoles (GARCÍA, 1974: 29-53 i BAIROCH, 1979: 472-477).
A banda d'aquest interès per la millora tècnica de l'agricultura, un nou corrent de pensament econòmic, la fisiocràcia, recorregué el continent. Els fisiòcrates sostenien que l'única font de riquesa d'un país era l'agricultura i que aquesta havia de modernitzar-se per millorar els seus rendiments (LLUCH, 1985: 10).
Aquestes idees arribaren ban aviat a Catalunya. Durant la segona meitat del segle XVIII la Direcció d'Agricultura de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona se'n féu ressò mitjançant la lectura de nombroses memòries agronòmiques. Bahí fou un dels agrònoms catalans que més contribuí, des d'aquesta institució i des de l'Escola d'Agricultura i Botànica de la Junta de Comerç, a la difusió de les noves tècniques agrícoles al nostre país.
És, doncs, en aquest context, que hem de contemplar la recerca de Joan Francesc Bahí per trobar un remei a la negror de l'olivera.

La font principal que ens permet analitzar el procés que seguí Bahí per elaborar el seu mètode és constituïda pel conjunt d'articles apareguts a la publicació de la Junta de Comerç Memorias de Agricultura y Artes durant l'any 1816. Tot seguit anirem estudiant les diferents etapes que configuren aquest procés.
Abans que Bahí formulés el seu mètode, però, havien estat diversos els sistemes que s'havien proposat com a solucions vàlides. El que més adeptes tenia era el que preconitzava l'acció de les emanacions carbòniques resultants de la fermentació de la brisa i de les runes d'edificis vells. Segons els defensors d'aquests procediments, els gasos carbònics que es desprenien comportaven l'eliminació del possible agent causant de la malaltia i al mateix temps nodrien el vegetal, enfortint-lo i vigoritzant-lo. La crítica que Bahí féu d'aquest mètode es basà en el fet que resultava dubtosa l'eficàcia dels gasos resultants de la fermentació, atesa la seva dificultat per arribar a actuar en tot el conjunt del vegetal; opinava que els gasos carbònics que, sens dubte, afavorien la nutrició de l'arbre, eren absorbits pel sistema radicular i no per les fulles (BAHÍ, 1816b: 2, 55-56).
Un altre mètode fou el que havia proposat el portuguès Vicente Coelvo de Seabra (COELBO, 1804: 10, 258) basat en socarrimar l'olivera com a mitjà per eliminar la malaltia. Bahí considerà el procediment com a massa radical i, sobretot, excessivament perillós, ja que l'acció del foc podia comportar danys irreparables en el vegetal.
El remei que proposà Bahí consistia en: 1) una esporga enèrgica de l'olivera afectada, de tal manera que només quedessin tres o quatre branques de les menys ennegrides, 2) una neteja, mitjançant un fregament ferm, d'aquestes branques amb vinagre o aigua i 3) la crema "in situ" de la llenya produïda. La finalitat bàsica del mètode era eliminar del tot el paràsit causant de la malaltia (BAHÍ, 1817a: 4, 5-8).
Segons el mateix Bahí, les principals fonts que inspiraren la creació del seu mètode foren l'observació directa de les oliveres malaltes i la consulta del Diccionari d'agricultura del francès Rozier (BAHÍ, 1816b: 2, 50).
El diccionari de Rozier pot considerar-se com l'intent de realitzar la suma de totes les innovacions de l'agricultura del segle XVIII. Els articles de què consta aquest Diccionari formen un conjunt en el qual apareixen tots els aspectes de la "nova agricultura", malgrat que també contempli aspectes que havien tractat els vells compendis d'agricultura, com ara la medicina rural o la veterinària. El seu aspecte és el d'una gran enciclopèdia d'agricultura i la seva creació, sens dubte, respon a l'impuls de sistematització del qual sorgiren obres com l'Encyclopédie Methodique. La traducció castellana d'aquesta obra significà un pas més en la introducció dels nous plantejaments de la "nova agricultura" a la Península (ROZIER, 1797-1803). El Diccionari es trobava entre els tractats d'agricultura que componien la biblioteca de l'Escola d'Agricultura de la Junta (RUIZ, 1919: 378), fet que posa de manifest l'interès que tenia Bahí per estar proveït de les obres cabdals de la nova agronomia.
El primer pas en el procés que portà Bahí a la creació del seu remei fou la identificació de l'agent causant de la malaltia. De l'observació directa de les oliveres afectades, pogué concloure que es tractava d'un insecte paràsit que s'hostatjava principalment en les branques més joves dels arbres. Les característiques morfològiques de l'insecte li donaren les claus per a determinar que es tractava d'un hemípter i, més concretament, que pertanyia al grup dels anomenats "Kermes". Ajudat per la consulta dels Elements de Botànica de Plenk (PLENK, 1802) arribà a identificar l'espècie que causava la malaltia, es tractava del Coccus hesperidum. D'aquesta manera es foragitaven les idees especulatives que fins aleshores havien circular sobre l'origen de la malaltia i es donava una base racional per a l'etiologia de la negror.
Una vegada reconeguda la causa de la malaltia, Bahí cregué que s'havia d'actuar directament sobre ella. Així doncs, calia eradicar de manera contundent el paràsit de damunt les oliveres malaltes. La mutilació de les branques més afectades i la posterior neteja de les branques restants asseguraven l'eliminació física de l'insecte (BAHÍ, 1816b: 2, 60). Era necessari, però, conèixer la biologia de l'insecte si es volia aplicar aquest mètode amb suficients garanties d'èxit.
L'estudi minuciós del cicle biològic de l'insecte, en part per l'observació directa i en part per la consulta del Diccionari abans esmentat, constituí la base essencial que proporcionà a Bahí els elements necessaris per a bastir la seva teoria. Com ja hem dit, la principal idea de Bahí era eliminar el paràsit de damunt l'arbre, cosa que calia fer en el moment més adient. El fet d'observar que, durant l'hivern, l'insecte patia un període d'inactivitat, en el qual es presentava sota l'aparença d'una petita berruga farcida d'ous en el seu interior i adherida a l'escorça del vegetal, fou determinant per tal que Bahí cregués que era aquesta estació el moment més adequat per a l'aplicació del seu sistema. Si s'actuava abans de l'eclosió de la posta s'evitaria la proliferació de l'insecte i, en conseqüència, la dificultat per a controlar-lo (BAHÍ, 1816b: 2, 57).
D'altra banda, en aquest mateix estudi Bahí donà una explicació racional de perquè de l'existència del sutge damunt les branques. Segons el nostre autos, es tractava de l'acumulació dels excrements del paràsit que, en combinar-se amb la saba extravasada per l'acció de l'insecte i l'oxigen atmosfèric, prenien la coloració negrosa que caracteritzava la malaltia.
Així doncs, com hem vist, el mètode que seguí Bahí per a elaborar el seu remei es caracteritzà per tenir una base observacional i empírica que, sens dubte, el legitimava científicament. Això féu que el nostre autor estigués completament convençut de la seguretat i l'eficàcia del seu remei.

Una vegada trobat el remei, que presumiblement guaria la negror de les oliveres, el següent pas havia de ser difondre'l pertot arreu. Si es volia acabar amb l'epidèmia era necessari que els propietaris d'oliveres i els pagesos en general coneguessin la nova tècnica i la forma d'aplicar-la. La publicació d'una "cartilla" rústica, on s'expliqués el nou mètode, i la seva distribució arreu del país, semblava la manera més adequada per aconseguir aquesta finalitat.
La idea de publicar "cartilles" tècniques per difondre els nous procediments en agricultura no era nova. El seu origen cal cercar-lo en l'Informe sobre la Ley Agraria de G.M. de Jovellanos. La proposta d'aquest il·lustrat consistia que la confecció de "cartilles" tècniques "en estilo llano y acomodado a la comprehension de un labriego" era el mitjà més idoni per tal que la pagesia s'assabentés dels nous procediments de l'agricultura i dels avantatges de la seva aplicació (JOVELLANOS, 1955: 246).
Bahí considerà aquesta fórmula com la més apropiada per assolir la màxima difusió del seu mètode. I així, en un dels seus escrits ens diu, tot referint-se als avantatges que presentaven les "cartilles" rústiques: "...de un modo claro y en estilo vulgar mediante una cartilla rústica, que es el gran medio para adelantar en las prácticas rurales, cuando se trata de enseñar y desengañar a los sencillos labradores y rústicos trabajadores de la tierra, habituados a la rutina de sus abuelos, todo para el importante objeto de hacerles entender y palpar con evidencia las mejoras de que es susceptible el cultivo que se da actualmente a todas nuestras tierras..." (BAHÍ, 1817a: 4, 3). La "cartilla" per combatre la negror havia de reunir aquestes característiques i, per això, si es volia arribar a tots els sectors de la pagesia catalana, el text havia de ser necessàriament escrit en català. La realitat social del país així ho exigia. Bahí sempre en fou conscient, i des del primer moment, apareix en els seus escrits la idea de redactar la "cartilla" en català. Podem considerar aquest fet com un exemple del pragmatisme que adoptaren els il·lustrats catalans a l'hora de difondre les noves tècniques agrícoles.
La Junta de Comerç acceptà la idea de formar una "cartilla" on s'expliqués de manera senzilla el remei de la negror i s'encarregà d'editar-la, tot sufragant les despeses que això comportà. Si tenim present que la "cartilla" es féu arribar a gairebé tots els municipis del Principat i que foren més de 4500 els exemplars que es repartiren gratuïtament (BAHÍ, 1817b: 4, 50), podem afirmar que l'esforç que féu la Junta per aturar l'expansió de la malaltia de les oliveres fou extraordinari.
Malgrat tot, els resultats sembla que no foren els desitjats i, sens dubte, no guardaren correlació amb l'esforç que aquesta institució havia esmerçat en la difusió de la nova tècnica.
Un any després de la publicació de la "Cartilla", Bahí es queixava de l'escassa aplicació del seu mètode. Els propietaris i els pagesos semblaven resistir-se a la introducció de la nova tècnica.
Segons Bahí, la principal raó que havia fet fracassar l'aplicació del seu remei havia estat l'existència de nombrosos prejudicis que per part dels pagesos es presentaven quan se'ls recomanava l'esporga de l'olivera. Certament, si bé la pràctica de l'esporga era comuna en d'altres conreus, l'esporga de les oliveres no era usual, ja que es creia que la mutilació de l'arbre feia minvar la seva facultat reproductora (BAHÍ, 1818: 2, 50).
Els prejudicis dels pagesos envers l'esporga de l'olivera indignaren Bahí que, a més, creia que actituds com aquesta eren la causa de l'endarreriment en què es trobava l'agricultura del país. Les seves paraules són prou eloqüents: "Nada perjudica tanto la prosperidad de la España como las preocupaciones [prejudicis] y desidia en los puntos de agricultura. Es este el peor mal político que nos mantiene pobres y lánguidos con respecto a las naciones civilizadas de la Europa" (BAHÍ, 1818: 2, 51).
La resposta de Bahí a aquestes objeccions es basà en la defensa de l'esporga com a mètode que, a més d'alliberar l'olivera de la malaltia, proporcionava un rejoveniment i una regeneració que feien augmentar la producció i la fortalesa de l'arbre. Legitimava aquests arguments tot referint-se als avantatges fisiològics que aquesta pràctica representava per als vegetals en general i per a l'olivera en particular.
Bahí encara reforçà més la defensa de l'esporga de l'olivera amb la presentació d'una memòria, apareguda a l'Empordà, en la qual s'explicava que els pagesos d'aquella comarca combatien el fogal de les oliveres mitjançant l'esporga. En aquesta memòria es narrava l'èxit que tenia l'esporga com a mètode per tal de combatre el fogal, així com els beneficis que reportava per als arbres. Aquesta memòria era una prova evident a favor de l'esporga. El fet que aquest procediment gaudís d'una àmplia acceptació entre els pagesos de l'Empordà demostrava que el mètode era avantatjós i que aquests pagesos havien superat els prejudicis que tant condicionaven l'actitud de la resta de camperols. Segons Bahí, l'exemple dels pagesos empordanesos havia d'ésser prou alliçonador per desterrar els absurds prejudicis que impedien l'aplicació del seu remei (BAHÍ, 1818: 7, 57-64).
Bahí, però, no s'acontentà amb aquestes argumentacions i anà més enllà en la defensa del seu mètode. Pensà que l'epidèmia, per la seva magnitud i la seva transcendència econòmica, era un problema d'interès públic, que feia necessària la implicació de l'Estat en la seva resolució. La malaltia només es podria vèncer si el remei s'aplicava pertot arreu, ja que el guariment de les oliveres d'una regió no pressuposava que no es poguessin contagiar de les oliveres infectades d'altres zones. L'Estat, doncs, havia de garantir l'aplicació del remei en tot territori, si es volia actuar amb efectivitat davant de l'epidèmia. Les paraules de Bahí en aquest sentit són prou eloqüents: "Al Estado pues interesa la destrucción de un mal que se ha hecho general en el reino. Varios que lo han puesto en práctica [el remei] y obtenido los felices resultados, claman por una providencia del Gobierno que obligue a todo propietario de olivos infectados de negrura a limpiarlos, a fin de que los insectos de los olivos de su hacienda no pasen a contagiar los limpios de los vecinos, que a beneficio del referido método los tienen ya hermosos y sanos" (BAHÍ, 1818: 7, 194).
Aquesta apel·lació a l'Estat fou la darrera argumentació pública que féu Bahí en defensa del seu mètode. En els seus escrits posteriors no tornà a parlar del remei ni de la negror. Probablement el fracàs de la seva proposta fou el que el féu desistir.

Tenint en compte tot el que acabem d'esmentar podem considerar Bahí com un veritable adaptador de les estratègies de la nova agronomia a les peculiaritats dels conreus mediterranis. En efecte, només ens cal veure la manera en què afrontà la recerca d'un remei efectiu que deturés el progrés de la negror, malaltia que afectava un conreu típicament mediterrani. La racionalitat i la cientificitat foren els dos principis que guiaren Bahí en el seu treball, premisses que eren, precisament, les que dominaven les concepcions agronòmiques de l'època.
D'altra banda, cal remarcar l'esforç que féu la Junta de Comerç per tal de difondre arreu del país la nova tècnica. Malgrat que els resultats no foren els que s'esperaven , l'esforç que féu aquesta institució posa de manifest la confiança dels sectors de la societat catalana que vetllaven pel progrés del país, en què fos el coneixement científic el que proporcionés els instruments necessaris per trobar solucions a problemes, que com la negror de les oliveres, afectaven els interessos econòmics del Principat.

Bibliografia

ARGEMÍ D'ABADAL, L. (1988), Agricultura e ilustración. Antología del pensamiento agrario ilustrado. Madrid.
BAHÍ FONSECA; J. F. (1815), Oración inaugural que el día de la abertura de la Cátedra de Botánica dijo... Barcelona.
BAHÍ FONSECA, J. F. (1816a), Noticias y reflexiones sobre la enfermedad y negrura, que sufren de algunos años a esta parte muchos olivos en Cataluña, y sobre el insecto que causa el mal, con exposición de algunos medios propuestos para exterminarle. Memorias de Agricultura y Artes, 2, (1).
BAHÍ FONSECA, J. F. (1816b), Concluyen las noticias y reflexiones sobre la enfermedad y negrura que sufren los olivos en Cataluña. Memorias de Agricultura y Artes, 2, (2), 50-65.
BAHÍ FONSECA, J. F. (1817a), Cartilla Rústica en que se ensenya lo remey segur y facil per destruir la negró de las oliveras. Memorias de Agricultura y Artes, 4, (1), 1-16.
BAHÍ FONSECA, J. F. (1817b), Advertencia a los propietarios para que puedan reportar todo el fruto debido del método publicaco en la Cartilla Rústica, propuesto por el Dr. Bahí para destruir la negrura de aquellos árboles, que ha mandado circular y distribuir gratis a los pueblos del Principado de Cataluña la Real Junta de Gobierno de Comercio del mismo. Memorias de Agricultura y Artes, 4, (2), 49-52.
BAHÍ FONSECA, J. F. (1818a), Corroboración del método dispuesto por el Dr. Bahí en su Cartilla Rústica para curar radicalmente y con facilidad, llamada negrura u hollin de los olivos, cuya ruina está amenazando en las provincias meridionales de España. Memorias de Agricultura y Artes, 6, (2), 49-64.
BAHÍ FONSECA, J. F. (1818b), Se recuerda a los labradores la destrucción fácil de la negrura de los olivos por el método seguro y económico del Doctor Juan Francisco Bahí. Memorias de Agricultura y Artes, 7, (5), 193-195.
BAIROCH, P. (1979), La agricultura y la revolución industrial, 1700-1914. en: M. CIPOLLA (ed.) Historia económica de Europa. Barcelona, 472-477.
CAMARASA, J. M. (1989), Botànica i botànics dels Països Catalans. Barcelona.
COELHO DE SEABRA, V. (1804), Sobre el método de curar el hollín de los olivos. Semanario de Agricultura y Artes dirigido a los párrocos, 10 (258), 369.
ELÍAS, A. (1895), Diccionario biográfico y bibliográfico de artistas y escritores catalanes del siglo XIX. Barcelona.
GARCÍA SANZ, A. (1974), Agronomía y experiencias agronómicas en España durante la segunda mitad del siglo XVIII. Moneda y Crédito 113, 29-53.
LLUCH, E; ARGEMÍ, L. (1985), Agronomía y fisiocracia en España (1760-1820). València.
MATONS, A. (1922), L'olivera. Barcelona.
VILAR, P. (1964), Catalunya dins l'Espanya Moderna. 4 vols., Barcelon

ACTES DE LES II TROBADES D'HISTÒRIA DE LA CIÈNCIA I DE LA TÈCNICA (BARCELONA, SCHCT, 1993), 115-122.